Els caquis
Un d'aquells estius de necessitat vam veure pujar per la costa de casa un xicot ros de cabells, vestit de roba forta, carregat amb bossa de viatge i parlant en francés. Per senyals vam comprendre que requeria visitar la sedes estercoraria, situació molt curiosa donada la soledat dels bancals de moscatell, amagatall de recurs constant quan urgia als que anaven de camí. Era clar que les llums de la modernitat començaven a entreveure's al nostre poble. El turista ens va posar en un compromís, perquè en casos semblants els de casa féiem ús de la gerra familiar ubicada en una punta de marge. Des d'aquell dia es va viure en esglai i no es va tardar a fer vindre Toni Pesa, l'obrer de casa, per a posar el ruïnós comú del corral dels conills decent i en situació de revista.
El viatger passavolant era el primer turista i es convertia en l'origen de la posterior allau que va reviscolar la cosa econòmica. El negoci del casup a vora mar es va veure com una bacora que ens queia sense buscar-la, els mestres d'obra posaren dreta la plomada mentre els llauradors es convertiren en aplicats manobres. Orfe el camp del seu antic proletariat, es lliurà a mans de la tècnica mecànica, i tots els caps de setmana petava pels bancals la modernor de les Pasqualis. Obra i bancal van ser els puntals que ens feren viure la novetat de tindre dos duros gastadors. Aplegava per via de divisa la conquesta social del jornaler, que, podent-se ja comprar un Citroën de capsa de llanda, va dir: «Ara és la meua!». I va entrar el caqui.
Vull dir que el caqui, arbre fruiter desconegut pels antics, representava el triomf social del modest llaurador de tres o quatre fanecades. No tenint ja necessitat de dedicar els quatre terrupers a fer un gerrot d'oli, va orientar l'oci del dissabte i el diumenge a plantar un alficòs, dues tomaqueres i un arbre fruiter, que, per novetat, era el caqui. A casa es parlava del caqui per boca de la iaia Anna Maria Fontsala dels seus temps de casera a casa el marqués de la Roca, allà per Bétera. Els termes col·loquials no precisaven clarament si el caqui era arbre de jardí o fruiter, perquè el caprici d'aquells aristòcrates no distingia passeig recreatiu de necessitat de cuina, que tot es confonia en un verger eternament recordat per ma ferrenya iaia, com un paradís perdut del qual foren expulsats durant allò de la guerra.
El caqui vingué a Benissa via mercat de dissabte, com aquell que no vol la cosa i ponderat per Delfino, planterista acreditat, que a la vora del Quisi feia perpinyera. Però al caqui, tot s'ha de dir, li manca l'aura de la tradició, i per tant no gaudeix de perspectiva històrica. No té l'èpica de la figa, ni la literatura del raïm de pansa, i en tal precarietat està guanyant-se la fama de manera honesta, i quan dels nostres néts algú amb ploma il·lustrada cante la seua dolçor, la bellesa de l'arbre morint a la tardor, o la bona ombra que fa a l'estiu, ja es podrà dir amb merescuda justícia que l'arbre té papers i és dels nostres.
Que l'arbre ha vingut a quedar-se i a gaudir de genealogia és cosa que ningú ha de dubtar. Creix on han mort els albercoquers, els presseguers i les pruneres, quan la sharka, temible microbi, capolà tots els del terme. I una prova més que evident d'eixa voluntat de repoblar llocs erms de fruiters, com un turista arrelat, és el nostre de casa. Ara, a la tardor, ens atorga la collita, i, qui ho havia de dir, creix a poca distància d'aquella comuna, familiar i ben ventilada gerra que tants bons serveis ens oferí i que ingratament oblidàrem en benefici de la cambra de bany. El caqui, manifestament, ens havia posat a tots dins de la modernitat.
