clergue

Persona que ha rebut ordes religiosos. Per extensió, els rectors, vicaris i beneficiats que serveixen una parròquia. A partir de l'any 1380 hi ha constància que Benissa està erigida en parròquia i regida per Llorenç Texo, augmentant el servei religiós pocs anys després amb el trasllat d'un dels benifets de l'extingida església d'Ifac. Els primitius clergues que servien les parròquies havien seguit uns elementals estudis eclesiàstics basats específicament en el domini de la llengua llatina i uns escassos rudiments de filosofia i teologia que es seguien en la sala capitular de la seu de València. La seu valentina, mancada de la presència d'arquebisbe resident, situació que era també coneguda en moltes parròquies on l'absent rector delegava en vicaris o simples beneficiats, impedia crear un verdader pla d'eficient pastoral. En prendre possessió de la mitra valenciana l'arquebisbe fra Tomàs de Villanueva en l'any 1544 procedí immediatament i personalment a fer la visita apostòlica constatant el grau de relaxament en què vivien les parròquies i l'escassa formació dels seus ministres. Convocà un sínode del qual s'extragueren positives conseqüències, de les quals cal significar la creació en l'any 1550, junt amb la universitat literària, un col·legi major per a la formació d'estudiants pobres que volien seguir la carrera eclesiàstica. Les reformes de Villanueva foren complementades per l'arquebisbe Juan de Ribera (1569-1611) amb la creació del Col·legi del Corpus Christi que posà en pràctica tota la doctrina del concili de Trento sent el centre on es formaren les noves generacions dels clergues seculars. Altres centres d'ensenyament foren el ja esmentat de Tomàs de Villanueva, l'Andresiano, el real Seminari de Nobles i el de Sant Pere Nolasc. En l'any 1790 l'arquebisbe Fabián y Fuero procedí a crear el seminari diocesà aprofitant el treball dels seus il·lustres antecessors dotant a la nova institució de rang universitari per als graus de filosofia, teologia i dret canònic. Els arquebisbes Sancha Hervás, Monescillo, però especialment Mariano Barrio foren dins del segle XIX, els verdaders creadors d'un centre d'estudis eclesiàstics modern i amb personal docent de qualitat. Cal pensar que la majoria dels rectors, com era el cas de Benissa, estaven molt allunyats dels corrents de pensament que seguien discutint-se en aquells temps. Molts rectors tenien dificultat per a predicar l'evangeli per la manca d'actualització dels seus coneixements i s'havia de recórrer als pares franciscans per a dirigir la paraula de Déu en festes importants o períodes quaresmals. Encara a darrers del segle XVIII la parròquia de Benissa tenia entre els seus membres a preveres ordenats tan sols de diaca i que fruïen de les rendes d'un benifet, tal com es va posar en evidència en 1744 en la visita de l'arquebisbe Andrés Mayoral. Les rendes del benifet els permetia ajudar-se als estudis si bé havien de participar en el cor i en la resta de funcions d'església. Aquests clergues seguien a Benissa la seua formació guiats pel mestratge de pares franciscans o del mateix rector i tan sols passaven al seminari valencià en els darrers anys de la carrera. No tots podien aspirar a viure la formació internats dins del seminari, cosa que tan sols es podia fer mostrant bons dots intel·lectuals i ingressant com a estudiants pobres als seminaris de la Presentació o al del Corpus Christi. Alguns rectors de Benissa, com Marc Ximeno (1598-1610), conscient d'eixes necessitats, havia creat per als estudiants benissers una fundació amb les rendes que proporcionava una casa de la seua propietat al carrer del Pou Pintat, a València. Previ a l'ordenació sacerdotal es demanaven les opinions del rector del poble i del tutor del seminari. Els governs espanyols del segle XIX i la Santa Seu, per mitjà dels concordats, limitaren el nombre de clergues, i per a l'ordenació sacerdotal, a excepció dels molts pobres, era exigida als pares o marmessor de l'aspirant la creació d'un títol de patrimoni (en finques o títols de deute) que garantia la mínima subsistència. Dins del segle XX es creava el Seminari metropolità a la localitat de Montcada. En el nou seminari es seguien tant els cursos de batxillerat com els eclesiàstics El clero regular, que a Benissa el constituïen els pares franciscans, seguia un pla d'estudis semblant al dels centres de l'arquebisbat, i eren admesos, i formant part de la seua comunitat, alguns joves benissers o de la comarca que junt amb la resta de sacerdots i llecs no havien de sobrepassar el nombre de vint individus. Els darrers anys de la carrera es seguien en altres convents de l'ordre ordenant-se finalment en la seu de València de mans de l'arquebisbe.