còlera
Nom que pren la malaltia infecciosa que origina fortes diarrees, vòmits i febre alta provocant una extraordinària pèrdua hidroelectrolítica i que té per causa el bacteri Vibrio cholerae, descobert per Kock en l'any 1883. El País Valencià va patir en el transcurs del segle XIX les epidèmies dels anys 1854, 1865, 1884, 1885 i una de menor intensitat en l'any 1890. La primera ocasió en què l'epidèmia es presenta a Benissa es situa en l'any 1855, i en el període comprés entre el 27 de juliol al 15 de setembre causant la mort de vint-i-un afectats. Desconeixent-se el tractament les autoritats prengueren tan sols mesures d'ordre higiènic i la creació d'un llatzeret, consells recomanats per la junta de sanitat creada a l'efecte. En l'any 1860 hi ha notícies de la presència d'un brot epidèmic a Dénia procedint l'Ajuntament de Benissa a convocar novament la junta de sanitat i preparar les dependències de l'hospital municipal. No obstant l'alarma suscitada no hi ha constància de casos de defunció. La darrera ocasió en què la malaltia obliga a prendre mesures extraordinàries serà en l'any 1885. Les notícies de la seua virulència obligaren les autoritats a demanar la presència de l'exèrcit que va destacar un esquadró de cavalleria del regiment Esma número 22 que va formar el cordó sanitari. Es va llogar una casa de camp a la partida de Benimarraig per a convertir-la en llatzeret posant vigilància als camins del terme de dia i de nit per evitar el pas de transeünts no identificats. L'hospital fou novament preparat incorporant una comunitat de monges per atendre als malalts i reforçant la plantilla de metges i sanitaris. El descobriment de la vacuna i la difusió que d'ella va fer el doctor Ferran acabà per sempre amb la temible malaltia, no obstant aparéixer puntualment a l'estiu casos aïllats considerats pels metges com diarrees estivals que no precisaven altres tractaments que els merament tradicionals. Abans de la vacunació obligatòria els brots colèrics provocaven enorme temor en la societat. L'aclamació a la intercessió divina era l'únic recurs. Senija va veure passar una de les epidèmies sense que afectara cap dels seus veïns, cas excepcional que fou celebrat en una festa denominada Festa de Gracia, que encara perdura amb plena vitalitat. El P. Manuel Fabregat descriu un cas prodigiós de deslliurament col·lectiu de la malaltia als riberers de Benissa que feren la temporada en l'any 1880.
Bibliografia: La lluita per la vida a la Dénia contemporània. Josep Xavier Esplugues. 2002. Salut i malaltia en els municipis valencians. Universitat de València. 1996.
