motiló

Antiga denominació que prenien els germans llecs del convent de franciscans. No sembla que fera fortuna el nom en la majoria dels benissers, que sempre els han donat el nom de hermanos, que inclòs en documents ben antics són coneguts d'eixa forma. Pareix que el nom de motiló (etimològicament d'origen castellà: mancat de pèl) es donava als germans llecs a l'Horta de València, d'on era oriünd fra Humilde Sanmartín, popular germà almoiner del convent de Benissa als anys seixanta del segle XX, conegut a Quart, el seu poble, d'aquesta forma. Possiblement els riberers importaren a Benissa la denominació. L'origen castellà del mot és utilitzat literàriament en un sonet atribuït a l'erudit benedictí del segle XVIII fra Benito Feijoo: «Su rustiquez ostenta el motilón/ en mucha desverguenza garrafal...» A les comèdies infantils de la representació dels miracles de Sant Vicent és molt conegut aquest personatge. A Benissa hi havia una cançoneta infantil que li feia referència: «Jo sóc la cabra Corretjola/ que pega un bot i trenca la cassola. Jo sóc la rabosa rabosera/ que es menja els conills de darrere la granera. Jo sóc el frare motiló</ amb la capa i el cordó/ el qui passa d'esta ratlla/ jo me'l menge d'un xupló».

Bibliografia: Teatro Crítico universal. Vol I. Espasa-Calpe. Ed. Madrid 1968. Notes crítiques d'Agustín Millares Carlo.