prostitució
La dedicació assídua d'una dona, u home, a la pràctica sexual mitjançant un preu acordat. Les referències més antigues que es poden trobar a Benissa responen a les advertències morals que es feien en les visites dels arquebisbes. En la corresponent a l'any 1758, de l'arquebisbe Mayoral, a la formulació de les preguntes de ritual fetes en veu alta, des de l'altar major al poble, ja posava en evidència el cas de la prostitució («dígase si hay incestuosos, o que viven publicamente amancebados, o que hagan vida maridable con sus amigas»). La mala connotació social que portava un comportament sexual originat fora de l'estricta norma del matrimoni es considerava com un greu ultratge a l'honor familiar, com així ho prova la creixent situació d'un més que notable problema de l'abandó dels xiquets acabats de nàixer que sovintegen a darrers del segle XIX. La dedicació, molt discreta, dels comptats casos de prostitució femenina coneguts en la història de Benissa, sempre s'han d'emmarcar dins d'una evident i anguniosa necessitat econòmica i en temps extraordinàriament difícils. La prostitució masculina, encara més mal considerada que la femenina, si existí, fou evidentment molt més silenciada.
El primer terç del segle XX destaca per un cert grau de relaxament moral. És freqüent trobar a l'arxiu judicial de Benissa denúncies per ferides rebudes i la detenció per baralles. L'increment de la quota de soldats fent el servei militar lluny del poble, els bordells de Dénia en l'època de la venda de la pansa, la construcció de la carretera o el nou ferrocarril propiciaren una major mobilitat dels benissers que adquireixen nous coneixements del món i els seus vicis. Eren conegudes determinades èpoques de l'any on la disbauxa propiciava unes admeses i modestes llibertats. El periòdic El Centinela expressava eixa situació en l'any 1905: «durante la feria de este pueblo han servido de camareras en cierto café dos muchachas traidas de Alicante... no debieran tolerar las autoridades, aun cuando sea en tiempo de feria que vinieran algunas petenera.». Malgrat eixa denúncia, el costum d'afegir a les atraccions de la fira un servei de prostitució fou pràctica coneguda i consentida.
L'únic cas conegut de l'existència a Benissa d'una casa de cites es va donar en temps de la II República. L'establiment, obert en l'any 1933, ubicat a una casa del carrer Maset, era regit per Josefina Monton Galdú La Fina. La seua propietària a l'empara de les llibertats que auspiciava la II República va demanar oficialment l'obertura del seu establiment. La consegüent oposició que es podia trobar en una societat tan tradicional com la benissera va frustrar el progrés de l'establiment al qual se li va negar la llicència en la sessió municipal del 22 de juliol de 1933, on el consistori fou sotmés a tot tipus de pressions per a denegar el permís de funcionament. Malgrat la prohibició, la casa de cites va continuar, almenys fins a l'inici de la guerra civil, originant alguns problemes d'alteració d'ordre públic i d'índole domèstica.
La prostitució es vinculà sempre a l'opinió política de «tolerar i no autoritzar», i sota eixa ambigüitat els reglaments que es redactaren foren la majoria en l'àmbit local i als efectes dels àmbits de les grans ciutats. La coincidència en eixos llocs de grans concentracions humanes, amb predomini masculí, com ara tropes, ports o centres industrials centralitzà la prostitució en barris específics amb l'avantatge d'uns millors controls sanitaris i policials als quals anava, irremeiablement unit, un increment de la delinqüència. Durant la II República es realitzà una legislació abolicionista perseguint específicament als proxenetes i explotadors de les dones. Els anarquistes més purs posaren en funcionament els «Liberatorios» amb la finalitat de redimir a les dones de l'ofici de la prostitució promovent l'educació i l'aprenentatge d'un ofici, cosa que l'església catòlica ja feia abans per l'acció de les ordres femenines com les Oblates o les Adoratrius. En 1939 la legislació franquista abolí els reglaments de la República i acceptà el funcionament de les cases tolerades. Els moviments feministes més moderns admeten l'ofici com una professió mentre que en l'any 1995 queda despenalitzat del codi civil espanyol.
Bibliografia: Cronicó del sisé. B. Capó. 1987La lluita per la vida a la Dénia contemporània. Josep X. Esplugues. 2002 La València prohibida. Rafael Solaz. 2004.
