riberer

De Biblioteca Joan Josep Cardona
La revisió el 10:27, 10 juny 2018 per Jortola (discussió | contribucions) (Crea article)
(dif) ← Versió més antiga | Versió actual (dif) | Versió més nova → (dif)
Salta a: navegació, cerca

Jornaler del camp que es dedicava temporalment a les riberes del riu Xúquer a les feines de plantar i segar arròs. En la Ribera eren també coneguts amb el nom de blavets, per ser d'aquest color la tradicional brusa de fil que portaven com a peça més distingida en la seua humil vestimenta. L'emigració era una cita obligada per tal com s'obtenien uns guanys econòmics importants tant en la plantada com en la sega. Era un treball relativament ben pagat, però molt penós i exigent per la condició del cultiu que precisava tractar-se en el menor temps possible, primer perquè la planta de l'arròs s'havia de trasplantar immediatament del planter i fer el nombre més gran de fanecades i en la segada perquè es feia a darrers d'estiu amb les urgències pròpies d'una climatologia inestable que podia fer malbé la collita. La necessitat d'estalviar al màxim els guanys del jornal obligava als riberers a dur un estricte control de la despesa. Un dictat tòpic o explica d'aquesta forma: Els blavets de la Marina/quan van a segar arròs/només mengen que tonyina/pa, tomaques i alficòs. Previ al viatge s'havien de fer unes inversions destinades a compra de queviures per a la temporada com deixar diners per a la subsistència de la família que quedava. El riberer acudia al préstec particular o al que podia atorgar l'administració municipal, com així consta quan en l'any 1820 l'alcalde Antoni Torres, a instància del rector Josep Feliu, deixa quantitats als jornalers que s'acolliren a la mesura. La primera notícia de la tradició emigratòria ens la dóna Cavanilles en l'any 1797 constatant que els benissers, com gran part d'altres naturals de la comarca, es veuen obligats a efectuar les temporades d'emigració. Tot i ser l'arròs un aliment de primer ordre, com ho indica en 1757 Maians i Ciscar, era un conreu car i subjecte a fortes restriccions per les autoritats que consideraven les marjals una font de febres malàries, causa que no permetia estendre el cultiu més enllà de les zones autoritzades, prevencions que finalitzaren en l'any 1914 quan es demostra tot el contrari. Les precàries condicions higièniques en què es feien els treballs de l'arròs i la baixa de defenses orgàniques dels treballadors, eren motius de freqüents malalties en què eren inevitables tot tipus de febres, si no fortes diarrees. Eixa situació no tan sols els afectava a ells, sinó que eren un vehicle de transmissió per a altres, com va ser el còlera de 1880 o la grip de 1918. La segona meitat del segle XVIII, amb la millora de les vies de comunicació i haver deixat arrere el perill dels atacs dels corsaris barbarescos que no permetien deixar els pobles sense defenses, semblen ser les raons que determinen un increment de l'emigració temporal a la Ribera. El treballador acudia al camp formant quadrilla amb un cap de colla que s'ocupava d'ajustar els contractes i ser l'interlocutor davant dels terratinents. Les colles eren d'entre 12 a 14 jornalers per a la plantada i del doble per a segar. La temporada de plantar s'estimava aproximadament d'una durada de setze dies, però que després amb la millora dels mitjans de comunicació es prolongava dues setmanes més treballant al Delta de l'Ebre. Als anys quaranta del segle XX, a banda de la tradicional Ribera, es feren temporades a Sevilla però fou la Camarga (França) el punt de destí més sovintejat. El costum de fer la Ribera anà perdent-se a partir de la dècada dels anys setanta del segle XX tant per la transformació del jornaler del camp que va passar al sector de la construcció, com per introduir-se una progressiva mecanització als camps de la Ribera. D'aquell costum es fa anualment un recordatori a les festes patronals de Benissa amb l'exaltació de la memòria i l'ofrena de flors al monument ubicat en la Placeta Vella.

Altres migracions

La cita corresponent a la nota de defunció marginal posada al llibre de matrícula de la Parròquia de Benissa en l'any 1851 dóna constància que mor a Alger una veïna de Benissa. L'Ajuntament informava que en l'any 1864 resideixen a Alger trenta benissers. La causa d'eixa onada d'emigrants ve explicada per la misèria general que sacseja Benissa i la comarca i que obliga a l'Ajuntament en l'any 1865 a prendre mesures extraordinàries reclamant la disminució dels tributs a pagar a la Hisenda Provincial, argumentant la malaltia que afecta el conreu del raïm. Alger serà la destinació dels primers contingents d'emigrants que van, primer temporalment, i després com a residents fixes, en un flux tradicional, que amb més o menys aportacions, era seguit encara ben entrat el segle XX, citant l'Ajuntament en l'any 1909 que el total de veïns residents a Alger era de tres-cents, sense aclarir si era de forma temporal o definitiva. A partir de 1910 l'emigració tendirà a passar a Argentina, i en menor mesura als Estats Units per Cuba o pel Canadà amb la intenció de treballar en la construcció de la xarxa de ferrocarrils. En la dècada dels anys cinquanta del segle XX serà Brasil, Argentina i en menor grau Veneçuela, la destinació dels benissers. La dècada dels anys seixanta variarà el lloc de preferència que deixa els llocs tradicionals d'emigració per derivar a França, Suïssa i Alemanya. Aquest darrer corrent es pot considerar, junt amb l'antiga a Alger, com la que aporta major nombre d'emigrants. A partir de la primera meitat dels anys setanta del segle XX, amb l'increment de la construcció a Benissa i comarca va cessar la tradició emigratòria.

Bibliografia: Els ribereros. Breu estudi de les migracions temporeres. J. J. Cardona. Revista de festes de la Puríssima Xiqueta. Any 1994. Els totals de la població de Benissa. J. J. Cardona. 2004.