Societat de Caçadors

Malgrat que el Pare Manuel Fabregat, en la seua història de la Puríssima, en parlar dels atacs dels pirates barbarescs del segle XVI diga textualment que «a partir de este acontecimiento y con el fin de asegurar la tranquilidad algunos hombres de Benissa se unieron con unos valientes cazadores de Calpe y formaron como una peña para la caza que había mucha en la sierra de Oltà», s'ha d'entendre com una nota que no passa de ser més que una apreciació sense fonamentar. La possessió i ús d'una arma de foc sempre estigué seguida d'un control per part de les autoritats. Cita José Luis Luri, en els seus estudis sobre les milícies urbanes, que la Real Sala del Crim de l'Audiència de València, autoritza en l'any 1834 a posseir armes als veïns de Benissa Josep Feliu, Miquel Andrés, Francesc Feliu i altres hisendats dins del poble, a més de Lluís Ferrer, a la partida de Pinos. Totes ells són escopetes les quals declaren els propietaris que són per a l'ús de la caça esportiva. Cal entendre que, donat el clima de violència en què viuen els nostres pobles en el segle XIX, es suposa que l'arma tindria un doble sentit: l'esportiu i el dissuasiu enfront de possibles atacs personals. Res pot desmentir que l'arma, tant de les llargues, com de les curtes n'existien fraudulentament per la quantitat de delictes de sang que s'observen en l'època que diem. Però, restringint-nos a l'àmbit esportiu les notícies en ordre a l'associació són molt escasses, però no la seua pràctica individual, fet que es pot observar en les nombroses recompenses que pagava antigament el mateix ajuntament quan se li presentava per part d'un caçador el cap d'un ocell rapinyaire o la cua d'una rabosa. Com a col·lectiu no es té constància de la seua fundació, malgrat que en 1902 els diaris de l'època donen fe de la seua existència però sense explicitar massa ni llocs de reunió ni càrrecs directius. L'activitat associativa no sembla haver tingut local estable i limitant-se en els darrers temps a practicar l'encontre social dels afillats que utilitzaren les mateixes dependències i bar que la Societat Colombicultora «El Palomar». En els anys setanta del segle XX la societat va construir en terrenys públics de La Solana un camp de tir. Les activitats més habituals de la societat consisteixen en la de vigilància dels períodes de veda, senyalitzar el terme amb cartells anunciadors del vedat local, organitzar competicions de tir de coloms i encarregar-se de l'expedició de les llicències.