La dacsa mongera
L'habilitat per a recuperar memòria passada és un passatemps que ens ajuda a sobreviure. Saber-se capacitat per a fer reviure instants de contemplació ens ubica en l'equilibri. Ens dóna la mesura de la realitat. Ix el sol al matí i es fon a la vesprada. Ve el temps en la seua cíclica oportunitat. Afirmacions sòlides. Hauríem de saber això quan ix a taula un raïm a febrer o una taronja per la festa de Sant Jaume. Són coses impossibles, o impròpies. Llevat del conegut miracle de fra Humilde portant a la taula d'un malalt desganat un fresc penjoll de moscatell el mateix dia del Dijous Gras. Tot allò que no es considere portent és una enganyifa del comerç. A l'hivern s'ha de viure la taula amb conformitat i resignació. És moment d'agrair totes aquelles coses seques que cal remullar per a passar boca. L'oli que complementa i l'aigua que escalda recorden la humilitat, el simple marcir que revifa a la tendresa de saber donar gràcies. Recuperem memòria.
La dacsa mongera —dic d'aquella dels anys de cove daurat— retrobava a l'hivern el racó de l'enyor. Venia, com la roda del temps, el primer diumenge de Quaresma. El ritual aplegava dins del cabàs de Quico el Maco, tan puntual i tan esperada que el més lleu retard ens enquimerava. S'havia fet canya granada prop del barranc de l'Albinyent, xuclant la lleu saó del vent salobre de llebeig. Passat el temps de Sant Francesc, dormia al recer de cambra complida de melons i carabasses, amorosint els grans als primers vents de la tramuntana gelada. La dacsa mongera era un luxe de llaurador de bon passar, d'aquell disposat a deixar quatre pams de terra d'hortalissa al caprici de la taula d'hivern, per al regal dels parents.
Quan els cicles de la vida tenien la credibilitat de ser puntuals, tot rutllava i ens posava en prevenció per si les coses venien mal dades. Suposaven contingències i a l'hivern unes espigues de dacsa mongera posades en un cistell del rebost donaven conhort. La magresa de tot aplegava a les últimes alenades de l'hivern just quan la incertesa de l'oratge oferia un llarg temporal de pluja. Desolació de mercat. Orfenesa de taules del porxe i florida olor de no res al rebost. Un mirar d'hores i més hores a la finestra amb vistes al carrer del Forn. Aquell trepitjar de sabates lligades pel carrer, les mateixes que possiblement acompanyarien el seu propietari en el darrer camí del pla de Bonet, Requiem aeternam per davant.
Aplegava la fosca de la nit plujosa i allà a la fonda cuina prenia vida una bombeta de poc voltatge. Poca amenitat a la cassola. Agafava caliu el foguer de serradissa, tan lent, tan puntual per a dur a taula una escudella de fesols bullits amb una fulla de llorer. Don Felipe, mon pare, aplegava tocades les nou. Moll de la pluja, gelat fins als ossos. Ràdio Andorra engegada, el tendur escalfant la cambra i un agre perfum de la fesolada. Nits de canalons que vomiten aigua i més aigua. El ball de música de cullera perseguint la fulla de la ceba surant sobre el plat. ¿Res més? Sí. Invariablement don Felipe buscava al rebost una sardina salada i seca. La posava entre dos papers d'embalar a la junta de la porta i tancava amb força. Tot cruixia. Tot quedava esmicolat. Tot fet una placa filmada al cervell. Tornava a fregir la cassola, espetegaven els grans de la dacsa, trons hivernals de temporal sense llamps, ventejades al camp les flors dels ametlers. I a la casa del cantó de les Cabres, floria en esclat de coloms blancs la pell tendral d'aquella dacsa, tan amablement portada a casa per Quico el Maco, llaurador com cal, que habitava allà a la terra ferma dita de Benimarraig de dalt.