La bleda

Comencen les bones intencions quan la bastida de les conviccions s'ensorra. Si volguérem, bona part dels treballs que dediquem altra vegada a pujar dreta la paret anímica ens els estalviaríem. Tan sols bastaria una mica de bona voluntat per a acceptar com a norma de vida que mudances, canvis i imprevistos ens vénen un dia sí i l'altre també. La qüestió és deixar caure la pluja, i tenir l'antiga previsió de mantenir el paraigua a la vista. Eixirà altra vegada el sol i la saó farà reverdir els camps. Procurar no perdre mai en el pensament que les situacions complicades les podem variar a la nostra conveniència si hi posem ganetes. És la nostra primera i sagrada obligació. Quan la realitat de fallida, per posar un exemple, afecta el nostre estat general, i en especial l'estètica corporal, decidim fer mans i mànigues per la seua més efectiva solució. El greix, una mica excessiu, que és l'obsessió de moltes xicotes, produeix un tan desmesurat esfondrament de les certeses en una anatomia que vol assemblar-se a la de les estàtues gregues, que, si no anem amb coneixement, sempre ens conduirà a un final desastrós. Fer cara de bleda, deien les antigues mares de família, equival a presentar una fisonomia anèmica, esfilagarsada i amb poca gràcia. I una cara com unes pasqües era la benaventurança que estem fets un campanar de bajoques. Tot un dilema i un no saber què fer.

Hem d'entendre, tornant a les conviccions, que la senzilla bleda ha representat en tot moment, des de la seua bona o mala fama, un destacat paper en la comèdia humana. Si en altre temps era un recurs desesperat per a acompanyar d'alguna manera el perol d'arròs, en l'actualitat la bleda fa l'efecte contrari. Està inclosa en els règims per a rebaixar el greix. El meu amor per la bleda és etern i fidel. No per qüestió simple i d'extravagant dieta, cosa que la meua còrpora, més aviat magra, no requereix, sinó pels seus grans beneficis a la humanitat. El meu univers vital, que és el pobletà i sempre a mà, pot parlar amb fonamentada raó. Els arrossos, quasi fadrins, adornats amb el llençol del verd fosc de la bleda, van prendre el poètic nom d'arròs amb banderetes. Mes la poesia mal podia avenir-se amb el dramàtic instant de la vesprada en què l'heroica dona de casa, observant la migradesa del rebost, es feia la pregunta de ¿què fem per a sopar? El seu marit desrengat i mort a canyades devia aplegar amb l'aixada al coll i amb la fam de qui es menjaria els ferros de la presó. La seua més primària necessitat en eixos instants era veure la taula parada amb un senzill i concret plat d'arròs caldós, al punt i a l'escalfor convenients. Si la melositat i la consistència no estava produïda per la farinosa destrucció dels glúcids dels fesols o la fava pelada, sinó pel greixós tel d'un bon tros de cansalada, pot ser que eixa nit, malgrat l'os cansat del jornaler, la madona de casa rebera un agraït homenatge. Però si el subtil brou no passava de ser un patriòtic voleiar de bleda, tot quedava en un no hi ha més remei i, Maria, passem el rosari. Conformitat i resignació cristiana.

La bleda actual, ben conreada, femada i amb els recs convenients és una altra cosa. Les dues varietats que conec, la de penca blanca i la groga, ens les presenten al mercat amb la gruixuda cuixa plana per davant, i per darrere aquell verd dur tan plàstic i de quedar bé. La bleda ja no ens porta a la immediata memòria la tragèdia a taula, sinó la virtut d'anar amb cura amb els excessos de menjar. L'hem redimida de la seua honesta i sacrificada recurrència i ens hem fet amics del seu festeig. Quasi com una confident a la qual participem els pecats de geniva, els nostres immoderats i desproporcionats esmorzars, aquell temible enfornar gola avall el pastós pa sucat a la graella de sagí. La tendresa d'un plat de bleda bullida, amb un raig d'oli de bona oliva, ens acollirà sempre com la dolça esposa que comprén la venialitat de l'extravagant morir en corrent contrari.

La bleda, en l'humil paper de senyera de salut, com bandera que voleia al costat de les creïlles del frugal sopar de règim, percep que han mort les conviccions i que cal, com ella, passar al bon propòsit d'esmena, cal fer bondat. La conversió a la fe vegetariana militant passa —no hi ha més remei— pel bon propòsit, condició inevitable quan volem ser perdonats dels pecats, els de la gola els primers.