A Sant Joan, bacores

Els polítics del dinou, aquells que representaven els interessos dels nostres terrupers, tan pobres i curts de molla, havien vist poc món. I s'explica perquè don Mariano Roca de Togores, que era un d'ells, ens va vindre a visitar per mar. Era ministre de marina. No es sap si marejat del viatge, o per tindre massa vistos els camps de la seua pàtria nadiua, que era la Manxa, es va entusiasmar en veure l'horta alacantina. Amb poca cosa s'acontentava aquell bon home, i ple d'entusiasme li va escriure en clau poètica al seu amic Bretón de los Herreros allò tan famós de «la millor terreta del món». Els alacantins, avesats a viure amb poca cosa, feren d'aquells versos el símbol de la pàtria xica. La poca amenitat paisatgística d'aquella desolació africana és contemplada per ells cada dia, i ho porten amb cristiana resignació, i fins i tot amb orgull de pertinença. Però a nosaltres, la gent de la Marina Alta, aquells tossals tan pelats ens espanten i els travessem quasi com si portàrem ulleres de matxo que bat. I sort que Alacant posseeix l'encant de l'Esplanada i bars amables que ens ofereixen un generós tall de moixama i un vi fresc i rosat de Monòver. És l'esperança que tenim per a passar aquell trajecte de la millor manera possible.

L'amor dels alacantins per la lletra d'aquell poema, tan èpic com engrescador per a ells, els fa posar els ulls en blanc quan l'evoquen. Per Sant Joan, que és la seua festa major, aplega al deliri i el canten, no sé si amb música del mestre Torregrosa, amb l'orfeó, la delicada coca amb molletes, el vi fort de la Condomina i les dolces bacores.

La bacora és una fruita molt unida a la festa de Sant Joan. No parle de l'actualitat, que es passa amb el poc respecte de la gent que sol anar a mitjanit a vora mar saltironejant per les ones i bevent un glop de cava barat. El meu cor i el meu pensament estan amb aquells bonassos clergues de la vella parròquia de Sant Pere de Benissa que permetien als devots del sant traure'l a passejar després de missa major. Ells, per a cobrar la revestida, es posaven de capa i els esperaven a la porta principal fumant bona tabaquera i parlant de l'oratge. No els venia bé acompanyar el sant. Era processó sense música, sense cera i anant les andes del sant ací caic i allà m'alce. Es deia que les bacores que portava el sant penjant del braç dins d'un cistell eren robades i que els devots feien la processó a pas lleuger per no trobar-se amb el guarda de terme.

La festa de Sant Joan guarda encara aquell caràcter tan especial de ser de mitja gala. És dia no firat, que té categoria de solemne, i l'epacta mana que es traguen als oficis els ornaments blancs. En altre temps els qui celebraven l'onomàstica anaven a missa, es miraven els uns als altres de lluny i es saludaven silenciosament amb un gest mandibular. Es treballava amb un cor alegrat per la contínua parada i l'agraïment de les felicitacions desitjades pel veïnat.

La bacora és una fruita capritxosa. Mai es sap si per Sant Joan en tindrem a l'arbre. Juga sempre a l'ambigüitat de ser o figuera o bacorera, i així les coses fins Déu Nostre Senyor la va maleir en no trobar-ne ni una per a apagar la seua fam anant de pas pels camins de Judea. Les d'ara ens fan enquimerar perquè les podem veure créixer a l'arbre a principis de la primavera. No passen a edat adulta i cauen de l'arbre com una pluja de granís negre. Si alguna supera la catàstrofe i vol madurar, és objecte d'un atac estratègic i calculat de les merles, ocell que s'ha fet amo i senyor de la fruita primerenca. I té tan poca vergonya, la bacorera, que permet que les figueres de les varietats de cameta, de verdiol d'Oriola o de negral de Fraga, en facen per ella. Vénen al seu temps, i són blanques. Vist això, podem dir amb propietat que aquesta, ara sí, és la millor terreta del món.