blogs – Pàgina 2 – Riurau Editors

‘El que es menjava a casa’ al Club de Cuines de TV3

(Article publicat al Blog del Club de Cuines, 3 de març del 2010)

Un llibre molt i molt cuidat aquest que ha publicat Riurau Editors (30 euros). El grafisme d’estovalles de la contraportada, les excel·lents il·lustracions de Pere Ginard o els detalls de paper de paret de fa dècades que separen els capítols. Al servei del contingut, que és la historia gastronòmica d’una família gironina, la de l’autor Carles Ginés, i les àvies, un total de tres generacions. Al tirar tan enrere en el temps, el llibre és una fotografia molt interessant de la cuina tradicional a l’àrea de Girona, que ajunta des de la influència de la propera França fins a la saviesa dels que viuen del mar. El prologa Joan Roca (d’El celler de Can Roca), que ens presenta l’autor, amb qui és amic i destaca del llibre que és una “eina valuosíssima per ajudar-nos a preservar la cuina tradicional de Girona, terra d’encreuament de camins que sempre ha acollit tècniques culinàries i receptaris que ha acabat fent seus”.

El que es menjava a casa no va néixer amb la idea de ser publicat, sinó per ser un quadern familiar per passar el patrimoni gastronòmic a futures generacions, però la cosa va sortir tan interessant que ha acabat en format llibre. Hi ha un centenar de preparacions estructurades en primers, segons, postres i berenars, i que conserven els noms que rebien a la casa de l’autor, encara que de vegades “no representin amb exactitud el contingut de la recepta”. De cada una d’elles, en tenim els ingredients, la descripció de com es prepara, la indicació de quina és la temporada per fer-la i apunts sobre el plat i la memòria que en tenia l’autor, com el seu rebuig pels caldos, la discussió amb l’àvia Carme sobre si posar pebre als calamars farcits o el moment en què es menjaven certs plats (les llenties guisades que es feien quan venia la cosidora a casa). Un llibre interessantíssim per conservar cuina casolana i descobrir receptes que funcionaven igual de bé com ara.

‘Els límits de la justícia i la llei’, per Ricard Chulià

(Article publicat a DeBat a Bat, el dimecres 24 de febrer del 2010)

Títol: Michael Kohlhaas i El príncep d’Homburg
Autor: Heinrich von Kleist
Editorial: Riurau

Heinrich von Kleist va ser un dels representants del romanticisme més esvalotat: va apostar a tot o res per l’art, va flirtejar amb el patriotisme alemany més abrandat mostra de l’època i, finalment, acabà suïcidant-se com a cloenda -tot i que no hi estava inclosa- al pla de vida que s’havia marcat a l’edat de 21 anys. De fet, Goethe, partidari d’un neoclassicisme més idealista, va menysprear l’obra de Kleist pels seus aparents excessos. Així i tot, o precisament per això, no es pot dir que Kleist siga un autor que haja passat desapercebut:generació rere generació, les seues obres han estat contínuament objecte de revisió i reinterpretació. Recordem, per exemple, el film que Éric Rohmer va dedicar a La marquesa d’O.

I és que amb texts de la força dels dos que ens ocupen és difícil que un judici negatiu, per molt que haja estat sancionat per una autoritat com Goethe, puga fer desaparèixer una veu d’aquesta potència. En particular, és el cas del Michael Kohlhaas. Tenim un motiu que és preuat pel moviment romàntic: la reescriptura d’una antiga crònica del segle XVI que Kleist acabarà mitificant en una faula sobre els límits de la submissió a la llei en la recerca de justícia. Michael Kohlhaas és un comerciant de cavalls procedent de Brandenburg que, en travessar la duana de Saxònia -en l’època eren dos electorats del Sacre Imperi Germànic-, li són retinguts els cavalls i el criat per part del noble von Tronka amb l’excusa de no portar els salconduits pertinents. En tornar, Kohlhaas veurà que els cavalls han estat malnodrits i abusats en el treball, de tal manera que el que resta són uns exemplars moribunds.

Kohlhaas sempre mira de portar la reclamació pels conductes pertinents. Tanmateix, la seua esposa, per tal de pacificar els ànims del marit, s’ofereix ella mateixa a adreçar al tribunal de Dresden. En un tomb argumental que no és present a la crònica històrica, Kleist fa que la dona acabe morta enmig d’una turba, de manera que Kohlhaas és empès a organitzar una partida a la recerca de justícia per la pròpia mà. En un periple ple de clarobscurs, en el qual Kleist és mestre a fer-nos sentir els arguments i la humanitat del personatge, Kohlhaas passarà per diversos saqueigs i revenges. Fins i tot, amb l’ambició que es reconega que el seu cas és just, arribarà a entrevistar-se amb Martí Luter -de qui n’era fervorós seguidor- després que el teòleg publicàs un edicte condemnant les accions del comerciant de cavalls, per convèncer-lo de les seues raons.

Amb la prosa més ràpida mai no escrita, segons la va definir Stephen Vizinczey -l’autor hongarès nacionalitzat canadenc i escriptor en llengua anglesa de qui l’obra més coneguda és l’Elogi de les dones madures- el text gairebé ens hipnotitza. I, així mateix, El príncep d’Homburg, escrita, però, com a obra de teatre i rimada, continua l’exploració de la justícia o l’obediència. El príncep desobeeix les ordres, però guanya la batalla. Tanmateix, és condemnat per rebel·lia a mort. En una mostra de les passions literàries de Kleist, el protagonista ha d’agenollar-se i renunciar també a la seua amant per a salvar la vida. Ara bé, l’orgull farà que reprenga el seu valor.

[Nota de Riurau Editors. En realitat, Prinz Friedrich von Homburg està escrit en versos decasíl·labs sense rima, i la traducció que publiquem segueix el mateix criteri: versos decasíl·labs blancs, sense rima.]

‘Elogi del traductor’, per Ricard Chulià

(Article publicat a DeBat a Bat el 16 de febrer del 2010)

Què es pot dir que no s’haja dit ja de Goethe? I, més concretament, del Faust? Evidentment, tal com també admet Guillem Calaforra -i aleshores què n’ha de fer qui açò signa?- a la presentació d’aquesta edició, seria una gosadia imperdonable o una mostra d’ego massa acusat intentar en aquesta ressenya desentrellar els misteris i les virtuts d’una obra de tal magnitud en la història de la literatura. Tanmateix, ens centrarem en un aspecte de vital importància i que massa sovint -per no dir sempre- és oblidat: la traducció.

La faena de traductor és tan clau com desagraïda. Al millor que pot aspirar és a passar desapercebut. Si una traducció està ben feta, llegirem el llibre amb normalitat, deixant lliscar les pàgines i no repararem que hi ha una persona interposada entre l’obra original i el lector desconeixedor de l’idioma en què ha estat escrita. Ara bé, en el moment que el traductor se’ns fa present és que ha errat, que no ha fet bé la seua feina. Per molt que li siga desconeguda la llengua original al lector, una errada de traducció massa evident o un model de llengua massa feixuc i que no s’adiga clarament al tarannà de l’obra sempre grinyolaran a l’oïda. És a dir, la divisa del traductor és que només seràs buscat en cas que vinguen maldades.

Ara bé, una llengua literària es basteix en gran mesura a base de traduccions. Un escriptor forja el seu estil mitjançant les seues lectures, i una llengua no pot ser mai autosuficient. No perquè l’empresa siga impossible, sinó perquè seria aberrant. Els autors en la pròpia llengua seran claus per a donar el model de l’artefacte, però gairebé en la mateixa mesura els traductors en són partícips, d’aquesta construcció. És clar que els clàssics de la pròpia tradició tindran un pes molt més rellevant, això és indiscutible i no hauria de ser de cap altra manera. Però si ara com ara un autor cita com a influències Carver, Kafka o Pessoa qui realment li ha proporcionat el motle ha estat el traductor -sempre que no els haja llegit en la llengua original, evidències a banda.

És per això que per a una llengua com la nostra les traduccions són d’una importància immensa. En primer lloc, per la situació de diglòssia que patim. Si la referència lingüística per a llegir els autors estrangers és el castellà majoritàriament, això no només comporta la subordinació sociolingüística, també té com a conseqüència la subordinació del model de llengua literària a una estructura forastera. És a dir, de manera derivada, no només tindrem un problema de vitalitat de la llengua, tindrem un problema en el mateix cor de la llengua: els nostres escriptors beuran d’una altra per a performar el seu propi estil.

Així doncs, aquest exordi serveix per a destacar la faena que porta a terme Jaume Ortolà; tasca impagable per a tots aquells que vivim i respirem el català, la llengua d’aquest país nostre que encara s’aguanta ferma gràcies a persones com el benissenc i la seua iniciativa de mamprendre Riurau Editors, tan lloable com agosarada i a contracorrent dels temps que ens ha tocat de viure.

El mateix Ortolà ens resumeix la seua filosofia com a traductor d’una manera admirable: és el músic que treballa i treballa una peça per poder desxifrar la partitura a oïda del profà. I amb l’excel·lència que es pressuposa a un intèrpret de música clàssica, el traductor s’enfronta al text original per poder transportar el ritme, la música, l’essència al nostre llenguatge d’arribada. Un intermediari ple de la més valuosa ambició. I, tot això, reconeix Ortolà, sense esperar aplaudiments com a contrapartida, només la satisfacció del lector. I no és poc.

Pel que fa a la traducció del Faust no puc contrastar-la amb el text original, ja que desconec la llengua alemanya. Ara bé, això no em lleva de valorar-la com a llengua d’arribada. I tampoc no em trau poder albirar-hi la dificultat intrínseca que comportava, amb diversitat de ritmes i rimes i composició en base a una voluntat estilística en cada passatge. I molt d’açò gràcies a les anotacions amb què el propi Ortolà puntua el text. El model de llengua, així doncs, és llegidor, llisca suaument per les pàgines, sense renunciar a cap mena de dignificació de la llengua, ans al contrari, ens trobem amb una aposta reeixida.

De fet, comptem amb la presentació de què hem parlat al començament per part de Guillem Calaforra, que fa una valoració entre les diferents traduccions existents al català del Faust, des de la primerenca de Maragall; la que s’havia consolidat des del 1938 de Lleonart -que patia d’excessos noucentistes-, i una altra en prosa de Carme Serrallonga als anys vuitanta. Sense desmerèixer cap de les anteriors, ans al contrari, les comparacions i les raons adduïdes són definitives per constatar que la versió d’Ortolà és ara com ara el millor Faust en la nostra llengua. Versió en rima lliure però mirant de respectar el ritme, una quasi quadratura del cercle. No debades, l’autor havia rebut el premi Vidal Alcover dels Ciutat de Tarragona l’any 2005 per la traducció de la primera part del Faust. En definitiva, una edició que és tot un luxe.

‘Reivindicació del pamflet’, per Ricard Chulià

(Article publicat a DeBat a Bat, 6 de febrer del 2010)

Quan hom vol desqualificar un assaig, una reflexió crítica, sovint fa ús del mot pamflet. “Es tracta d’un pamflet!”, i ja no cal aportar-hi cap raonament més perquè l’obra esmentada siga menyspreada. Tanmateix, aquest sentit pejoratiu del terme -l’origen del qual fóra gairebé impossible resseguir- és inexacte, a més d’injust. El pamflet ha estat al llarg del temps un gènere no només digne, sinó necessari, i emprat com a element fonamental dins del debat i l’intercanvi d’idees públic. En aquest sentit, és tot un encert que l’editorial Riurau haja encetat una col·lecció dedicada al gènere.

I és que els dos títols publicats, Allò que es veu i allò que no es veu de Frédéric Bastiat i Sentit comú de Thomas Paine, demostren que, malgrat que els pamflets siguen per definició efímers, productes d’una època determinada i solucions per a un context concret, com tota bona obra, la qualitat perdura. Com pot ser altrament que un pamflet escrit a final del XVIII i un altre a mitjans del XIX ens continuen cridant l’atenció?

I no es tracta només de la lectura com a font d’informació per a conèixer el context històric en què tenien lloc uns determinats esdeveniments -que, evidentment, també té el seu paper- sinó perquè, per usar una fórmula una miqueta massa gastada, tampoc no han perdut actualitat. En aquest sentit, és admirable llegir avui en dia les reflexions sobre l’absurditat d’un model de govern com la monarquia que fa Paine i que porta el lector a preguntar-se com pot ser que més de dos-cents anys després unes tals reivindicacions encara siguen vigents. De fet, Sentit comú va ser en el seu moment, durant la Revolució Americana, un dels texts més difosos per a defensar les tesis de la independència de l’anomenat continent. I, així doncs, hi podem trobar unes molt interessants reflexions sobre la representació democràtica de la diversitat. Un text necessari.

D’una altra banda, Allò que es veu i allò que no es veu ens presenta d’una manera senzilla i didàctica el nucli de l’obra de Frédéric Bastiat, un agitador liberal contrari al proteccionisme i al socialisme en l’escenari de la França posterior a la revolució de 1848. Des de la distància ideològica, però, s’hi poden veure reflectides les idees d’un liberal sincer -i en el nostre context estatal, en què a la meseta la qualificació de liberal se l’atorguen individus d’una bona contrastada militància cavernària és molt adient-, un creient en les virtuts de la mà invisible del mercat teoritzada per Adam Smith. En aquest sentit, el text no deixa de ser una crida apassionada al debat d’idees, funció que en la nostra època ha de tornar a trobar lloc en la revalorització d’un gènere com el pamflet.

‘El que es menjava a casa’ a De Vinis

(Del blog De Vinis de Joan Gómez Pallarès, 4 de febrer del 2010)

Ell diu que és un aficionat i jo no li negaré la condició perquè el DIEC li fa costat: “1 adj. i m. i f. [LC] [SP] Que cultiva alguna activitat sense tenir-la per ofici.” Però en Carles Ginès és molt més que això: de la passió n’ha fet afició, de l’afició n’ha fet virtut i de la virtut, art. Mireu, si no us creieu el que dic. Intueixo, a més, que la jubilació li ha arribat en un moment dolç i si algú podia pensar que la pota que quedava una mica coixa era la de l’escriptura, ara ens sorprèn amb un monument (és a dir, allò que està cridat a perdurar) de la literatura gastronòmica.

El que es menjava a casa (amb pròleg de Joan Roca) és un deliciós recull de la memòria gustativa i olfactiva dels Ginès de Girona, fet a base de les receptes de besàvies, àvies i mares passades pel sedàs d’un nen que va créixer entre mercats i cuines. Aquesta manera d’entendre el món a través de la relació amb el que ens acull, estació rere estació, a la cuina i al rebost, està desapareixent: les cireres arriben al gener i les maduixes fa dies que corren pel mercat… Ginès ha fet un exercici visceral, literalment, i d’ell n’ha sortit un llibre que jo he llegit gairebé com llegeixo Josep Pla (no sé si li agradarà la comparació, però El que hem menjat m’ha vingut sovint al cap…): amb plaer, amb complicitat, amb un mig somriure als llavis i, sobretot, amb moltes ganes d’anar a comprar i posar-me a cuinar!

Arròs de bacallà esqueixat, arròs de miracles (amb una llauna de tonyina!), col i patata amb xulla (cansalada viada), patates viudes, pota i tripa a la vinagreta, truita de carxofes, bacallà amb ous durs, carxofes i pèsols, calamars farcits, conill amb caragols, fricandó, pollastre amb farcellets de col, compota de pomes, crema, torradetes de Santa Teresa… Hi ha estones que he arribat a pensar si no m’havia equivocat de família i en Ginès i jo havíem compartit alguna cosa que H.G.Wells hauria d’haver esbrinat. El seu llibre depassa l’entorn gironí i s’endinsa en les arrels d’un país i d’un territori (som el que hem menjat i mengem) on tots hi acabem reconeixent àvies i mares, les seves cuines i els nostres mercats. Vet aquí un mèrit afegit del llibre: a més de la veta gàstrica, en Carles Ginès ens ha tocat la veta sentimental i jo, que vinc de l’Anoia i la plana de Vic (per part d’àvies i mare cuineres), també m’hi sento representat!

Que duri molts anys el llibre, que el facin servir les generacions que ens han de convertir en ombres i, per sobre de tot, que el llantiem força a la cuina: serà senyal que l’objectiu de l’aficionat Ginès s’ha acomplert.

La il·lustració de la portada (la mateixa que ofereixo aquí) és de Pere Ginard. El llibre, com a objecte, és una altra meravella: la compaginació, el tipus de lletra, el paper, l’olor que fa, les il·lustracions, tot el que han preparat els de Riurau Editors, el converteix, també, en un objecte preuat per ell mateix. Si hagués estat una magdalena, ja no en quedarien ni les molles…

‘Honorat per l’oposició i odiat pel poder’, per Joan Safont

(Comentari publicat en el blog personal de Joan Safont, 12 de desembre del 2009)

“La causa d’Amèrica és, en gran mesura, la causa de tota la humanitat. Hi han sorgit i hi sorgiran moltes circumstàncies que no són locals, sinó universals, les quals afecten els principis de tots els amants de la humanitat, i el resultats de les quals interessa les seues afeccions. Deixar un país desolat a foc i espasa, declarar la guerra contra els drets naturals de tota la humanitat, i extirpar-ne els defensors de la faç de la terra, concerneix tot home a qui la natura haja donat el poder de sentir”.

D’aquesta manera iniciava Thomas Paine “Sentit comú” el plamfet que anònimament es publicaria a Filadèlfia poc abans de la Declaració d’Independència, i que seria una nova espurna cap a la llibertat de les tretze colònies. La independència d’Amèrica, la república i la llibertat motivaren aquesta obra de recent publicació en la nostra llengua. Fou la llibertat, el desig i el sentit de totes les paraules que durant la seva vida va escriure aquest anglès devingut americà, escriptor i polític de formació autodidacta. Llibertat davant Déu, davant el poder i davant dels homes.

I just és la seva llibertat de pensament i d’obra el que l’enfrontà a totes les realitats que mai volgué acceptar allà on fou que arribà: l’Amèrica de la Revolució, l’Anglaterra del Rei Jordi o la França del Terror. Com digué d’ell Bertrand Russell “Pels nostres rebesavis era una sort de Satan terrenal, un infidel subversiu, rebel contra Déu i contra Sa Majestat. Va aconseguir la hostilitat de tres homes no relacionats entre ells: Pitt, Robespierre i Washington. D’aquests dos, els primers el van intentar matar, mentre el tercer no va fer res per intentar salvar-lo quan ho necessità. El Primer Ministre Pitt i el President Washington l’odiaven per demòcrata, Robespierre, por oposar-se a l’execució del rei i al terror. El seu destí va ser sempre ser honorat per l’oposició i odiat pel poder”.

“Honorat per l’oposició i odiat pel poder”, quin millor elogi per un insubordinable amant de la llibertat!

Sentit comú. Thomas PAINE. Col·lecció Pamflets, Riurau Editors.

‘Goethe i Kleist’, de Toni Mollà

(Article de Toni Mollà publicat el 26 de maig del 2009 en el seu blog)

No conec Jaume Ortolà. Però l’home ha tingut el bon gust de fer-me arribar a mans els primers productes de la seua iniciativa editorial, batejada amb el nom de Riurau Editors i el principal objectiu de les quals “és oferir als lectors traduccions de qualitat de clàssics de la literatura universal.” Poca broma, per tant. La connexió entre el lector d’ací amb els productes culturals d’ací i d’allà és el vincle sociolingüístic més important d’una ciutadania amb qui valga la pena fer-se una cervesa.

El Faust de Goethe i el Michael Kohlhaas de Kleist tenen ara dues versions catalanes modernes i entenedores que val molt la pena de llegir i/o rellegir. No sé alemany i, per tant, no sé valorar les versions respecte de la llengua font ni de traduccions catalanes anteriors. Tant se val. Fins on he llegit aquests dies, totes dues obres s’engulen la mar de bé, amb fluïdesa, sense que el traductor vulga fer-se notar massa, com sol ocórrer de vegades. Unes versions modernes –en versió del mateix Ortolà– i una edició magnífica.

“Les grans obres de la música clàssica ens arriben a través d’intèrprets que han d’estudiar durant anys, moltes hores al dia. Cap músic no es presenta en públic sense haver fet abans una preparació ingent i conscienciosa.” Això mateix és el que assegura ara l’editor Jaume Ortolà. “Igualment”, continua” “les grans obres literàries, aquelles que no han estat escrites en el nostre propi idioma, ens arriben a través d’un intermediari: el traductor. Riurau Editors vol oferir als lectors més exigents versions excel·lents d’obres de la literatura universal. I per a explicar l’esforç i la dedicació que hi posem, no trobem una comparació més adequada que la del músic que practica sense descans abans d’eixir a l’escenari. En el nostre cas no hi haurà aplaudiments. Només la satisfacció del lector ens podrà dir si ens hem acostat una mica al nostre ideal.”

Doncs això mateix. Des de la satisfacció del lector, deixe constància ací del meu doble –triple– agraïment. Per la traducció, per l’edició i per l’enviament. I ara, vostès, passen per la llibreria i compren aquestes joies de paper.