Considerat com un mite de la literatura francesa i clàssica que es reedita cada generació, Honoré de Balzac (1799-1850) és un dels novel·listes de referència del segle XIX, prolífic autor d’una obra on el cicle de La comèdia humana enlluerna encara. Ara Jaume Ortolà ens presenta una edició dels seus contes burlescos i satírics. Amb il·lustracions de Gustave Doré, Contes drolàtics, un curiós pastitx de narracions llibertines renaixentistes. Així ho destaca Ortolà a la introducció del volum, quan assenyala que ho va fer a la manera de Bocaccio: “Els Contes drolàtics són [una obra a] part de la monumental Comèdia humana. Balzac ho explica amb la metàfora de l’escrivania de doble tinter:«D’un tinter sortien coses greus que s’escrivien en tinta negra, i de l’altra badomeries que envermellien alegrement els fulls del quadern.»” Sense lligams específics d’estructura o tema, els contes tenen elements unificadors com els personatges i els escenaris. El mateix Balzac el va definir com un llibre d’altra digestió, de divertiments, invocant Rabelais.

Com si fos una ensalada de Mateu Fletxa o una suite de Telemann, So i silenci recull peces assagístiques diverses, de to canviant, de vegades festiu, de vegades solemne, ara humorístic, ara seriós, sobre la música clàssica, els seus compositors i els seus intèrprets. A través de formes variades —l’aforisme exagerat, el pamflet provocador, la meditació introspectiva, la paròdia seriosa, l’article discogràfic—, aquests assaigs pioners s’atreveixen a explorar un terreny pràcticament desconegut en la nostra llengua: una certa terra de ningú en què se superposen la literatura d’idees i una certa musicologia recreativa que aspira a dir alguna cosa interessant també per als professionals del ram. L’autor ens hi proposa nombrosos temes de reflexió, com ara les maneres d’experimentar la música, la querella dels clàssics i els contemporanis, les limitacions del cànon vigent, la diferència entre la música en directe i les gravacions, o la discografia de la Novena simfonia de Bruckner. Es tracta de reflexions apassionades i apassionants, veritable literatura per a melòmans, un producte inaudit en la literatura assagística en català.

Guillem Calaforra hauria bescanviat, en el millor dels mons possibles, el seu doctorat en Lingüística (per la Universitat de Cracòvia) per una titulació professional en musicologia, o per una formació pràctica i profunda com a director d’orquestra i compositor. No pogué ser, i després d’haver fet de lector i de professor universitari es va establir com a personal d’administració i serveis (tècnic lingüístic) de la Universitat de València. Ha publicat recensions de llibres, articles sobre sociologia del llenguatge, llibres d’assaig i traduccions diverses, per la qual cosa en algun moment tingué la vel·leïtat de definir-se com a assagista i traductor. El que millor el defineix, però, és aquesta doble vida que el fa oscil·lar entre l’ofici de buròcrata i l’ofici de viure, que equival a tota la resta i inclou la seva faceta de conferenciant invitat per diversos països europeus, els estudis de filosofia, la creació literària i altres dèries. Una de les més importants és la passió per la música, que conrea activament des que tenia 9 anys.

En poc de temps, Riurau Editors, al capdavant de la qual hi ha Jaume Ortolà, s’ha convertit en una iniciativa de prestigi. Una empresa editora el principal objectiu de la qual “és oferir als lectors traduccions de qualitat de clàssics de la literatura universal.” Al cap i a la fi, la connexió entre el lector d’ací amb els productes culturals d’ací i d’allà és el vincle comunicatiu més important per a una ciutadania culta i oberta.

Llegiu l’article complet ací.

Aquí podeu veure unes quantes pàgines de mostra del llibre i també totes les il·lustracions de Pere Ginard.

L’aparició dels Contes drolàtics d’Honoré de Balzac (1799-1850) és una notícia que caldria celebrar amb una gran festa: amb un carnaval grotesc a la manera de Rabelais, de qui Balzac rescata el títol d’un dels seus llibres (Les songes drolatiques de Pantagruel) i, sobretot, de l’esperit descordat, la irreverència constant i l’ambientació medieval. Si les drôleries rabelaisianes canviaven la voluntat edificant per la distracció, Balzac es planteja un objectiu similar: “Els cent contes drolàtics són fets més per a aprendre la moral del plaer que per a procurar lo plaer de fer la moral”.

El pare del realisme francès canvia la dissecció exhaustiva de la societat francesa del segle XIX de les desenes de novel·les de La comèdia humana per l’esbargiment d’aquest recull de narracions breus, de les quals només va arribar a escriure’n trenta. Escrites entre 1832 i 1837 —i traduïdes per primera vegada al català—, aquestes diversions farcides d’aprofitats, fresques i corrupcions morals (no qüestionades) parlen en una llengua carregada de neologismes i expressions rinxolades servida amb l’elegància pertinent gràcies a Jaume Ortolà, que també ha traduït el Faust de Goethe i El príncep d’Homburg i Michael Kohlhaas de Heinrich von Kleist. Els farbal·lans lingüístics que Balzac fa servir —i que els personatges dels contes aixequen impúdicament: un percentatge elevat de narracions és de temàtica sexual— tenen com a objectiu “recuperar el geni de la llengua, suposadament amagat en la innocència del passat”, segons escriu Ortolà al pròleg. Rabelais és el model principal de l’autor, però algunes de les pàgines d’aquests Contes drolàtics també fan pensar en les potineries del Decameró de Bocaccio i en l’obscenitat dialèctica de Le moyen de parvenir de François Béroalde de Verville. Llegiu, si no, la conclusió que Balzac treu després de presentar-nos la bonica fadrina de Portillon: “Innombrables senyores que vosaltres sabeu han estat violades de bon grat per més de deu senyors, sense fundar altres llits que els de llurs marits. Cal relatar aquest afer per a rentar l’honor d’aquesta bona xicota que rentava les brutícies d’altri, i que des d’aleshores tingué tant de renom per sa gentilesa i son esperit.”

Jordi Nopca

Vegeu la invitació (pdf)

L’aparició d’una edició catalana dels anomenats Contes drolatiques, de Balzac —Contes drolàtics, traducció de Jaume Ortolà, Barcelona, Riurau, 2010—, permetrà als lectors catalans entrar en tot un “altre” món de la literatura balzaquiana, mai editat ni tan sols parcialment al país nostre, i escassament o parcial a la resta de l’Imperi. Si jo els coneixia va ser perquè l’any 1972, trobant-me a la ciutat de Frankfurt, vaig veure que el llibreter Corvet, establert a la plaça Goethe, en tenia un exemplar —era la famosa cinquena edició, de 1855, la primera que portava les il.lustracions de Gustave Doré— i, tot desdinerant-me, vaig comprar-la per una suma que es trobava, de fet, més enllà de les possibilitats d’un estudiant de doctorat: però és molt bonica, en pell sencera, i la tinc des de llavors per al meu goig i enveja dels visitants.

A la dècada de 1830, en certa manera com a contrapunt de la sentimentalitat romàntica —que a França va resultar força devastadora, com a les lletres catalanes si exceptuem la figura superior de Verdaguer—, l’autor va revifar una passió per l’obra de Rabelais que covava des dels vint anys, i es va proposar escriure cent contes a la manera d’aquest enorme autor —també s’hi troba un ressò de l’obra de Boccaccio, de Margarida de Navarra, d’Ariosto, de Verville i La Fontaine—, dels quals només en va completar tres “jornades” de deu contes cada una, és a dir, trenta peces, que són les que presenta, íntegrament, l’edició catalana. L’editor francès diu que Balzac va “cultivar-hi una virtut alliberadora per reaccionar contra els ploraners de l’escola romàntica”. Va agafar la ploma, es va vestir l’hàbit monàstic que solia fer servir per escriure, i va redactar aquesta obra insòlita, sobretot en la mesura que empra una llengua raríssima, filològicament només aproximada, però que vol assemblar-se al francès encara no ben fixat gramaticalment i ortogràficament dels segles XIV a XVI, que és el període en què se situa l’acció de la major part dels contes. El resultat va ser un llenguatge estrambòtic —molt criticat pels historiadors de la llengua francesa—, que no és ni el francès de Rabelais, ni el de Montaigne, ni el de cap autor d’aquest període narrat. És l’”altre Balzac” sobretot en això: una llengua que fa petar de riure, plena de neologismes, amb duplicació arbitrària de consonants, etimologies falses, pures invencions verbals i tota mena de disbarats lingüístics i argumentals.

En realitat, tant pel seu contingut eròtic, predominant, com per la llengua que s’hi fa servir, aquests Contes drolàtics semblen fets —com més tard ho faria Flaubert en la seva novel.la pòstuma— per espantar la classe burgesa que tant s’adelitava en la lectura de les seves innombrables novel.les de la sèrie de la Comédie humaine. De tant en tant apareixen escriptors que un bon dia escriuen un llibre pel mer plaer de “fer anar el llenguatge”: llavors la llengua de què parteixen, el francès en aquest cas —com va ser-ho l’anglès en el cas d’Ulysses, i encara més de Finnegans Wake, de Joyce— explota fins a convertir-se en una festa que molta gent trobarà deliciosa, tant en l’original com en aquesta extraordinària traducció, plena de mèrit. Això deixant a banda, com s’ha dit, les plagasitats, grolleries i carnestoltades que s’hi troben.

Els Contes són per a Balzac un esbargiment de l’obra “seriosa” de les novel·les de La Comèdia Humana.  Però no són de cap manera una obra menor o secundària, són “una obra d’art en tota l’accepció de la paraula” com diu en “L’advertiment del llibreter” (els pròlegs i els epílegs serveixen a l’autor per a polemitzar amb els crítics i defensar la seua obra). Són un “immens arabesc” construït sobre els fonaments del gran palau que és La Comèdia Humana.

En els Contes drolàtics Balzac fa seua la tradició renaixentista dels contes jocosos, picants; s’allibera dels constrenyiments que pot tenir en les novel·les —en què el sexe és un tema tabú—, i ens llega uns contes de tal força literària que, una vegada llegits, no abandonen mai la memòria del lector.  El novel·lista hongarès Stephen Vizinczey no dubta a anomemar-los “una de les glòries de la civilització occidental”, i ens diu que “qui aconseguesca un exemplar del llibre passarà una setmana inoblidable”.

L’edició es completa amb la reproducció d’onze gravats originals de Gustave Doré (París, 1855). Ací (arxiu PDF) podeu llegir les introduccions i el primer conte complet.

Els parlo d’un llibre que està destinat a ser un referent de la cuina que es feia en aquest país. El que es menjava a casa és el títol d’una bíblia publicada per la petita editorial Riurau amb una polidesa exquisida, amb un disseny entendridor i modern, escrita per un «aficionat», com ell mateix es qualifica, Carles Ginès. Hi descriu la cuina tradicional amb l’afany del copista que transcriu amb fidelitat els ensenyaments dels mestres, la mare, les àvies; amb el fervor de qui no vol que la saviesa s’escoli sense deixar rastre; amb la passió de qui ha tastat els plats i els ha tornat a cuinar, anys després, amb la voluntat de mantenir-los en l’entorn privat i, ara, de fer-los explícits per a tots aquells que els desconeixien o els tenien abandonats. És probable que aquestes receptes ja no es facin a casa i podria ben ser que en determinats restaurants siguin enteses només com a peces arqueològiques o per satisfer la quota de classicitat. El llibre, però, és viu i representa el retorn a «moments de felicitat», com escriu Joan Roca en el pròleg. O bé s’imposa «com un llibre de capçalera» per a qui no pugui experimentar la nostàlgia perquè no va viure l’entorn d’una cuina idíl·lica. 
El que es menjava a casa demana, per qui en vulgui tastar l’aroma, un temps de cocció antic. Justament el contrari del que proposa Ada Parellada en un altre receptari, Com fet a casa. Sense manies ni impostacions, amb agilitat i sornegueria, amb optimisme i desimboltura, la cuinera professional proposa plats confegits amb productes comercials del supermercat que l’alta cuina bandeja per massa «industrials». Una manera radical que també torna als orígens per viaranys que escurcen la distància en una societat que no té temps de res. Potser no diuen coses tan diferents, aquests dos llibres.