‘Llibres duradors’, d’Enric Sòria

Share

(Article publicat al diari El País, 22-12-2011, versió en pdf)

Deia Charles Peguy i ens recordava l’altre dia en la premsa Fernando Savater que “el periòdic d’ahir ja s’ha fet vell, mentre que Homer és sempre jove”. Els qui tenim costum de repassar diaris antics podem posar en dubte el primer membre d’aquesta comparació, perquè a voltes hi trobem articles tan vigents avui com el dia en què es van escriure; del que no tinc cap dubte és de la veritat que el segon enuncia. Un proverbi àrab sosté que totes les coses tenen por del temps, mentre que el temps té por de les piràmides. Més que de les piràmides, que un pèl erosionades sí que estan, el temps hauria de tindre por de la literatura d’Homer, que al cap dels mil·lenis i de les traduccions continua tan viva, tan capaç de meravellar i tan jove com sempre. Aquesta divagació potser tinga alguna disculpa ara que ve Nadal —que és temps propici a l’oci i els bons pròposits lectors—, pel fet que el conseller de Cultura català, Ferran Mascarell, acaba d’anunciar un pla per a fomentar la lectura. Pel que es veu, els catalans llegeixen més que la mitjana dels espanyols —no és gens difícil, dit siga de pas—, però menys que la gent neta, noble, culta, rica, lliure, desvetlada i feliç que viu al nord, i això és el que es pretén remeiar. Per descomptat, no tinc res en contra d’aquesta iniciativa, i menys encara si està ben ideada. Trobe encomiable que, en els nostres dies d’angoixes econòmiques, algú estiga capficat a elevar el nivell cultural de la població a partir d’un fonament tan elemental —i necessari, fins a nova ordre— com és el de la lectura. Més encara, sospite que, a València, una iniciativa així seria encara més desitjable, i més urgent. Ara bé, un servidor també creu, modestament, que hi ha llibres i llibres i que, posats a llegir, per què no prestar una mica d’atenció a aquells que sabem de cert que valen la pena? Res impedeix, d’entrada, que els llibres d’ara mateix siguen magnífics, tot i que alguns, com els diaris que llegia Peguy, es fan vells molt de pressa, però convindran ambmi que els clàssics tenen al seu favor una excel·lència llargament acreditada. Si han demostrat la seua vigència durant segles, és probable que continuen sent vigents la setmana que ve. En tot cas, no perdem res per comprovar-ho.

En català, l’edició de clàssics està vivint una bona temporada. N’és testimoni la reedició de la Bernat Metge que ofereix, a un preu ben mòdic, el diari Ara de Barcelona cada diumenge. És una verdadera llàstima que aquesta oferta, fins on jo sé, no arribe al País Valencià. Ací, una vegada més, l’escassa demanda valenciana de llibres i premsa en la nostra llengua ens juga una mala passada. Però també hi ha altres ofertes, com la que du endavant l’editorial Araiadés, que en els últims anys ha publicat textos d’Aristòfanes, Plutarc, Horaci i Ovidi, i que ara ens sorprén amb unes Converses de meuques de Llucià molt estimulants. O bé una edició magistral dels fragments i testimonis dels presocràtics, De Tales a Demòcrit, a cura de Joan Ferrer Garcia, publicada per la gironina Edicions de la Ela Geminada. Llevat d’algun petit defecte de maquetació -és una editorial jove-, aquest llibre només mereix elogis. L’estudi introductori és sòlid i fa goig de llegir, la traducció és fiable i la bibliografia més que suficient per a un instrument essencialment divulgatiu com aquest. Per fi tenim en la nostra llengua ni més ni menys que l’acta de naixement del saber occidental, que d’això es tracta. I convé no oblidar que els valencians hem participat en aquesta recuperació editorial amb dues memorables traduccions, les Històries d’Heròdot a càrrec de Rubén J. Montañés, el 2009, i l’Odissea en rotunds hexàmetres que, enguany, devem a Joan F. Mira.

I com que de clàssics, no solament hi ha els greco-llatins, voldria esmentar dues altres fites degudes a valencians: la primera traducció al català d’una obra mestra de la reflexió política de tots els temps, La democràcia a Amèrica d’Alexis de Tocqueville, que ha publicat Jaume Ortolà en la meritòria editorial Riurau, i la recopilació de les cròniques que redactà el Centre Excursionista de Lo Rat Penat —moltes obra de l’excel·lent observador i prosista que era Teodor Llorente— i que ha publicat Rafael Roca a l’editorial Denes en La Renaixença valenciana i el redescobriment del país. Un llibre que enriqueix la nostra visió del país i de la gent que va aprendre a mirar-se’l amb estima, ara fa un segle, i que és el millor homenatge que ha rebut el patriarca de les lletres valencianes en el seu centenari. Qui faça una ullada a algun d’aquests llibres, crec que no perdrà el temps. Pot ser que el guanye.