(Text de Vicent Minguet publicat a la revista Caràcters, núm. 54, gener del 2011)
Guillem Calaforra
So i silenci. Assaigs sobre música
Riurau editors, Barcelona, 2010
242 pàgs.
Compassos d’espera
Que es poden dir, i per tant escriure, coses amb sentit sobre música, d’una manera estèticament eficaç, tal i com defensa Guillem Calaforra a l’Obertura del seu recentllibre d’assaigs sobre música clàssica, So i silenci, és una qüestió fora de dubtes. Ara bé, que aquestes hagin estat escrites –o dites, si més no– en la nostra llengua, ja és un altre assumpte digne d’estudi. El mateix autor s’encarrega de recordar-nos al pròleg el fet que la literatura d’idees de temàtica musical en català és una qüestió de minories ínfimes. En efecte, només caldria fer una ullada a les prestatgeries de les nostres biblioteques, o de les principals editorials en català, per tal de constatar l’immens buit present –un silenci més– en allò que alguns anomenen des de la seva particular normalitat, la terra de la música i dels músics.
Per bé que la realitat més propera ens pugui convidar a pensar-ho, la reflexió escrita sobre l’art musical no és en absolut una raresa. Els mateixos compositors ens han deixat al llarg del temps una quantitat no gens desdenyable de literatura escrita al voltant dels temes més diversos, sovint relacionats amb les seves obres o les dels seus homòlegs. Els escrits (teòrics, crítics, estètics, filosòfics) de Richard Wagner, Claude Debussy, Hector Berlioz, Arnold Schoenberg o Pierre Boulez han contribuït amb escreix a l’edificació d’un nou lligam entre l’obra musical i el seu receptor, fruit d’una voluntat de pensar la música com si es tractés d’un objecte intel·lectual que reflecteix posicions ètiques, polítiques, epistemològiques i estètiques, dins d’un context cultural ple d’exigències artístiques, morals i socials en constant evolució. Tot i això, aquesta contínua reflexió al voltant del fet musical no és en absolut un afer exclusiu de compositors. Genis com Franz Schubert, Fryderyk Chopin o Maurice Ravel no van manifestar mai cap voluntat per deixar una obra escrita més enllà de la purament musical.
Tanmateix, sembla que aquest tipus de literatura ha estat una tasca més aviat pròpia de pensadors i escriptors entesos en la matèria (Stendahl, E.T.A. Hoffmann, Claude Lévi-Strauss, Vladimir Jankélévitch, T.W.Adorno o Edward Said han dit la seva amb excepcionals escrits relatius a la música i als músics), o bé de musicòlegs, els quals han estat per altra banda els principals responsables del gruix d’edicions en circulació a França, Àustria i Alemanya, amb figures emblemàtiques com les de Maurice Fleuret, Hugo Riemann o Edward Hanslick. A més a més, als països anglòfons cada any veuen la llum un volum immens de publicacions de tot tipus (assaigs, monografies, memòries, enciclopèdies, estudis crítics), algunes de les quals arriben fins i tot a rivalitzar en nombre amb el de la creació musical contemporània, la qual cosa no fa sinó confirmar la normalitat d’una situació que no passa de ser una sorprenent excepció a casa nostra.
L’autor ho remarca molt encertadament des de l’inici: els aficionats han de pagar sovint “una mena de peatge necessari”, sota la forma d’un cert nivell de tecnicisme en ocasions inevitable, de vegades fins i tot desitjable si no fos perquè no sempre tothom està disposat a acceptar-lo. La conseqüència natural no pot ser més insulsa… ara una certa literatura de temàtica musical curulla d’arguments que no fan cap referència explícita al fenomen musical –amb els pentagrames o l’audició conseqüents–, ara una mena de temptativa fulletonesca que només persegueix, subreptíciament i incisiva, la transmissió dels prejudicis personals dels autors com si es tractés d’una realitat última inqüestionable –amb representants de luxe en aquest gènere com Alessandro Baricco amb les seves famoses vaques de Wisconsin.
Hi ha també, però, apostes assenyades com la de Calaforra, un autèntic connaisseur en matèria musical, les reflexions del qual ens arriben aquí sota la forma d’assaigs ben atapeïts d’idees amb una paleta de tonalitats que no fan sinó enriquir la ja de per sí atractiva varietat d’uns temes tractats des dels angles més diversos i de les formes més originals i genuïnes. Des de l’exercici inaugural d’enfrontament de postures antagòniques (una dissertació polifònica entre defensors dels antics i dels moderns), fins als aforismes més brillants i subtils imaginables, tot sense ometre una petita dosi d’anàlisi musical quan hi pertoca, Calaforra ens dona l’exemple de com hom pot produir reflexió sobre una experiència estètica subjectiva d’una manera sublim, sense apartar les afinitats personals ni renunciar a la ironia o al sarcasme, en un intent reeixit de fer literatura de la bona amb ofici i qualitat. Un intent que ens arriba inevitablement com un bon cop d’aire fresc enmig del silenci a què ens han acostumat en matèria de literatura musical en llengua catalana
A mitjans del segle passat Susan Sontag situava el silenci com la culminació última a la qual havia d’aspirar l’art. La materialitat de l’art havia esdevingut el seu propi impediment en el camí de l’artista cap a la tan anhelada transcendència, una llosa que només podia ser apartada mitjançant una via encaminada al silenci, un silenci emès en última instància per l’obra d’art, dins d’un negacionisme absolut. Però hi ha també d’altres silencis. Aquest llibre s’encarrega magistralment de fer-los més tolerables, més musicals.
Vicent Minguet