Arxiu d'etiquetes: Diari de Balears

‘Els beneficis palpables de la llibertat’, per Melcior Comes

Share

(Article publicat al Diari de Balears, suplement L’Espira, el 20 de febrer del 2010) 

Allò que es veu i allò que no es veu
Frédéric Bastiat / Traducció de Jaume Ortolà
Riurau Editors, Barcelona, 2009
74 Pàgs. / 10 €

En un dels seus darrers escrits, arreplegat en el volum 44 de la seva obra, Josep Pla s’interroga a si mateix. “—Vostè, senyor Pla, és conservador o liberal? —De vegades sóc conservador i de vegades gens. De vegades sóc liberal i de vegades ben poc. Depèn del que es té davant dels ulls, del que va passant”. “Depèn del que es té davant dels ulls”: és l’opció de l’empirisme. Ara bé: segons Frédéric Bastiat (1801-1850) hi ha, per una banda, el que es veu, i, per l’altra, el que no es veu. “Vet ací la diferència entre un mal i un bon economista: l’un s’até a l’efecte visible; l’altre para esment en l’efecte que no es veu i en el que cal preveure”.

La teoria del que es veu i del que no es veu en la gestió dels diners públics i en la reglamentació de les activitats privades va ser formulada per Bastiat en aquest pamflet vigorós i argumentat, una de les primeres anàlisis que es feren dels beneficis de l’economia de mercat lliure, emancipada de distorsions benintencionades per part dels gestors de l’erari governatiu. Aquests serien els que tan sols s’atenen al que es veu —un mínim efecte immediat—, mentre que són incapaços d’avaluar fins a quin punt les seves intromissions, fiscalitzacions i controls generen dinàmiques perverses, nocives per al bé públic i per la moralitat civil (i això és el que no es veu o no es vol veure—o no es té prou sagacitat per preveure). Bastiat desmunta, un per un, amb gràcia i solvència, molts dels tòpics i de les fal·làcies que han acompanyat —i que per desgràcia encara s’escolten…— el discurs econòmic fet des del poder, el qual sempre ha sabut vestir-se d’una moralitat superior, com si només el legislador pogués portar la societat pel camí de la prosperitat i la justícia. 

Segons Bastiat, aquest mena de fraus en el discurs delaten una fe sense fonament en el polític —”el senyor Prohibidor”—, mentre que la llibertat econòmica aposta per la convicció que una societat —una humanitat— que pacta i treballa en llibertat ens porta a resultats més apreciables pel que fa al benestar comunal. Una humanitat lliure, conscient de les seves necessitats i dels seus interessos, és molt millor, més positiva, que no la forçada per un “pretès reformador” que “vinga a imposar-nos la seva fórmula i la seua voluntat i a concentrar, per dir-ho així, la humanitat en ell mateix”.

Bastiat, un dels primers periodistes que feren el que després s’anomenà divulgació econòmica, ha estat considerat com un dels pensadors del fet productiu que primer feren èmfasi en el consumidor més que no pas en el productor, cosa que el fa precursor de l’escola de Viena, d’on sorgiren cappares del liberalisme i de la crítica a l’economia totalitària com von Mises o Hayek. Certament, els lectors de Camí de servitud (1944), l’obra més llegida de Hayek, descobriran que Bastiat n’és un precursor molt clar, tot i que el nostre home no podia preveure, a mitjans del segle XIX, fins a quin punt el seu “senyor Prohibidor” tindria també tendències massivament homicides.

Bastiat critica el funcionariat, les subvencions, el proteccionisme, els impostos excessius i l’exèrcit parasitari, i explica els beneficis dels intermediaris o comerciants, o de les màquines que treuen la feina a l’home, sempre amb arguments ponderats i equànimes, exposant una sèrie d’apòlegs —com el ja mític del vidre trencat—que ja formen part de qualsevol recull d’exemples de funcionament del sistema econòmic. Tot i que el liberalisme passa per hores baixes a causa de diverses lectures no precisament imparcials de la crisi global, Bastiat continua persuasiu i inspirat en aquest pamflet, el qual ens ha estat traduït amb elegància per Jaume Ortolà, qui també, en un exercici d’aposta liberal molt lloable, edita el llibre des d’una empresa de nova creació.

‘Les atrocitats d’un home just’, per Pere Antoni Pons

Share

(Article publicat al Diari de Balears, al suplement L’Espira, el 13 de febrer del 2010. Versió en pdf.)

Riurau Editors és un altre petit gran miracle del món del llibre en català. És una editorial jove i modesta, amb seu a Barcelona i amb un catàleg encara poc voluminós –només cinc títols– però ja contundentment exquisit, el qual inclou una nova versió del Faust de Goethe, els pamflets Allò que es veu i allò que no es veu de Frédéric Bastiat i Sentit comú de Thomas Paine, i dues obres del gran romàntic alemany Heinrich von Kleist, la peça teatral El príncep d’Homburg i la novel·la breu Michael Kohlhaas.

L’impulsor i màxim responsable d’una tan singular i encomiable empresa és el valencià Jaume Ortolà, enginyer i músic, i també traductor –una proesa– dels cinc llibres que el segell ha posat en circulació fins al moment. El primer d’aquests títols, Michael Kohlhaas, va sortir al carrer el mes d’abril de l’any passat, va encapçalat per una introducció concisa, interessant i molt útil signada pel propi editor i traductor, i constitueix una lectura tan amena com fascinant.

Heinrich von Kleist (1777-1811) és un dels màxims representants, tant per obra com per peripècia biogràfica, del romanticisme alemany. Tal com Ortolà explica al pròleg, la seva obra –plena “de les casualitats i de les passions, la fatalitat i la crueltat dels homes”– va xocar frontalment amb “l’humanisme idealista que inspirava les obres madures de Goethe i Schiller, els representants del classicisme de Weimar”: Goethe, sense anar més lluny, el menyspreava sense pietat, la qual cosa li va impedir de ser reconegut en vida. Narrador, poeta i dramaturg, Kleist també va ser un gran viatger i un patriota inflamat: va formar part de l’exèrcit prussià que va guerrejar contra Napoleó. A més, i per rematar l’arquetípica estampa d’artista romàntic torturat i sublim, va morir molt jove, suïcidant- se a la riba del llac de Wannsee juntament amb la seva companya, malalta terminal.

Tot això, però, només és informació, context i etiquetes. El que importa és la literatura. I Michael Kohlhaas és una novel·la esplèndida: entretinguda i senzilla, però intel·lectualment densa i moralment desafiadora. Per confegir-la, Kleist va fer servir la història real –D’una antiga crònica n’és el subtítol– d’un comerciant de cavalls que va viure durant la primera meitat del segle XVI. N’hi ha prou de llegir les frases amb què l’autor presenta el protagonista a l’inici del relat per sentir- se inquietantment persuadit per la història. Michael Kohlhaas, ens diu Kleist, va ser “un dels homes més honests i alhora més terrorífics del seu temps”, i “el món hauria beneït la seua memòria si no s’hagués lliurat en excés a una virtut. El sentit de la justícia, però, el va convertir en un assassí i un lladre”. Com a mínim, impactant.

L’anècdota històrica, que Kleist utilitza permetent-se unes poques llicències, és aquesta: un dia Kohlhaas es dirigia a la fira de Leipzig amb una rècula de cavalls per fer-hi negoci quan, en passar pel territori d’un senyor saxó, li varen ser presos dos dels animals; indignat per la injustícia, el comerciant va litigar perquè reparassin el tort que li havien fet, però la burocràcia, les corrupteles i el favoritismes varen frustrar les seves intencions; ofès per tanta deshonestedat, Kohlhaas va decidir prendre’s la justícia per la seva mà, va organitzar una banda d’homes lleials i va començar a atacar –incendis, assassinats, saqueigs– diverses ciutats del país; ni la severa intercessió de Martí Luter va deturar-lo; tot plegat acabà quan les autoritats el detingueren i l’executaren.

Contada per Kleist, una tan increïble història esdevé una novel·la d’aventures en tota regla –trama engrescadora, prosa intensa– i alhora un tèrbol tractat sobre les més intricades qüestions morals. Injustament agreujat, en principi carregat de raó, Kohlhaas acaba convertint-se en una bèstia: ¿com pot ser? Justament, el més gran mèrit de Kleist és haver sabut expressar –sense perdre cap matís, reproduint amb perfecte vigor el batec de la vida– l’enorme complexitat que s’amaga rere el caràcter i les desventures d’un home encegat per l’orgull de la rectitud i per la supèrbia criminal de qui se sent pur i bo entre malfactors, un home que comet els pitjors desastres –la modernitat de l’assumpte és inqüestionable– motivat per la més virtuosa de les intencions. Gran literatura.