Arxiu d'etiquetes: El País

‘Amb la música a dins’, d’Enric Sòria

Share

(Article publicat al Quadern valencià del diari El País, 23-9-2010)

Ho diu Guillem Calaforra a l’inici del seu So i silenci [Riurau Editors, 2010]: escriure assaig en català sobre música clàssica és una activitat quasi inaudita. En aquest idioma i sobre aquest tema, hi ha molt pocs llibres, encara menys que sobre cinema, que ja és dir. Ara mateix (sense cap pretensió d’exhaustivitat, per descomptat), recorde algun títol amb voluntat literària de Miquel Desclot i de Jaume Radigales, i unes pàgines incisives i francament brillants de Ferran Sáez, inscrites en els seus assaigs més divagatoris. És a dir: a penes res. I això, en un país amb tan proclamada fama d’amor a la música com el nostre —que almenys ha produït una bona quantitat de músics professionals—, no deixa de ser xocant.

El mateix Calaforra, que sap molt bé de què parla, ens en dóna les raons: “La literatura d’idees és cosa de pocs” sempre, i la literatura d’idees en català, per tant, ha de ser cosa de poquíssims, i en efecte ho és. D’altra banda, escriure literatura sobre música, amb rigor i claredat, tal com ell es proposa de fer-ho, té dificultats afegides en qualsevol idioma. La música se situa més ençà o més enllà del llenguatge, i aquest es revela inepte a l’hora de parlar-ne. En el millor dels casos, ens ofereix un grapat de vagues analogies, que poden resultar il·lustratives quan ens parlen de sons que ja coneixem o de sensacions que ja hem experimentat. En un nivell més tècnic, el llenguatge de l’anàlisi musical pot ser útil, i els professionals se’n serveixen tan bé com poden, però el lector profà deixa de comprendre-hi res i, lògicament, se’n desentén. L’alternativa és escriure banalitats amb gràcia, i llavors els qui se’n desentenen són els qui saben de música, perquè s’adonen de seguida que llegir això no és més que perdre el temps. En aquest tema, esquivar alhora l’especialització estricta, la divulgació impersonal i la mera verborrea, i construir un text que puga interessar al músic competent i al lector pur —aquell que, en la literatura, busca sobretot literatura— és una empresa a bastament difícil, i en català quasi desesperada. Per això no ens ha d’estranyar que el pròleg d’aquest llibre siga una descomunal amplificació de la venerable captatio benevolentiae, amb el contrapunt, diria jo, d’un joc de variacions —ben oportunes— sobre el povera et nuda vai filosofia del senyor Petrarca. I ja s’entén.

No cal ni dir que So i silenci és una absoluta raresa, i això ja té el seu mèrit. A més, crec que és un encert, cosa que té un mèrit més substantiu. El professional comprovarà amb complaença que Calaforra sustenta els seus arguments amb dades i partitures. El profà, pel seu costat, no té per què recular davant d’això, perquè el text s’entén molt bé tot sol. La seua lectura pot irritar-nos, intrigar-nos, fer-nos somriure (amb complicitat o amb astorament) o informar-nos, però no ens deixa indiferents. Calaforra combina d’una manera ausades peculiar un sentit comú coriaci amb un humorisme d’allò més insolent, que l’autor no fa res per reprimir i que dóna molta alegria al conjunt. El resultat és intel·ligent, documentat i notòriament desinhibit. El lector amb algun interés per la cosa musical només ha de lamentar que el llibre se li farà breu, perquè molts dels seus passatges —particularment la secció d’aforismes titulada “Notes falses”— són una esmolada festa.

Quan la informació i la desimboltura s’alien com en So i silenci, l’autor es guanya a pols el dret a dir el que li vinga en gana. I Calaforra exerceix aquest dret com ben pocs. Pot saber greu pel pobre Schumann —que, al meu modest parer, en té ben poca culpa—, per no parlar de Chopin. El romanticisme —el diabolus in musica, pel que sembla— troba en aquestes planes poca indulgència. En canvi, l’autor sap dir coses molt valuoses i compartibles sobre la seua experiència de la música, sobre el misteri del so i el del silenci, la querella dels antics i els moderns, Bruckner, Beethoven, l’elusiu Celibidache o aquell innominable estaquirot mediàtic que va ser Von Karajan. Hi ha autèntiques troballes, com la secció de clàssics (encara) no canònics. Un pot sentir se feliç de coincidir en l’apreciació de Schnittke i Hartmann, i fer-se el ferm propòsit de conéixer millor Pettersson i Loewe, mentre es pregunta què podria dir el nostre autor del malaguanyat Hugo Distler, o de Friedrich Cerha, o de la pila de nord-americans i eslaus que atapeeixen la secció contemporània de les botigues del ram. El llibre és tan amé que sap a poc, ja dic. Calaforra té els dons de l’estocada ràpida, l’erudició compacta i la frase feliç. Al darrere, i sustentant aquestes qualitats (i d’altres), hi ha un amor apassionat pel seu tema. Guillem Calaforra té, com volia Shakespeare, la música en ell mateix. I és per això que hi confiem, i que ens commou.

‘L’altre Balzac’, de Jordi Llovet

Share

(Article publicat en el “Quadern” de Catalunya del diari El País, 20-5-2010)

L’aparició d’una edició catalana dels anomenats Contes drolatiques, de Balzac —Contes drolàtics, traducció de Jaume Ortolà, Barcelona, Riurau, 2010—, permetrà als lectors catalans entrar en tot un “altre” món de la literatura balzaquiana, mai editat ni tan sols parcialment al país nostre, i escassament o parcial a la resta de l’Imperi. Si jo els coneixia va ser perquè l’any 1972, trobant-me a la ciutat de Frankfurt, vaig veure que el llibreter Corvet, establert a la plaça Goethe, en tenia un exemplar —era la famosa cinquena edició, de 1855, la primera que portava les il.lustracions de Gustave Doré— i, tot desdinerant-me, vaig comprar-la per una suma que es trobava, de fet, més enllà de les possibilitats d’un estudiant de doctorat: però és molt bonica, en pell sencera, i la tinc des de llavors per al meu goig i enveja dels visitants.

Tant l’editor francès d’aquest llibre —Pierre-Georges Castex, a les Oeuvres diverses de Balzac editades a la Bibliothèque de la Pléiade—, com l’editor català ja esmentat, insisteixen a veure una unitat entre aquesta obra “de folga” de l’autor i l’obra seriosa, és a dir, la Comèdia humana. Però això no acaba de ser cert. En realitat, aquests Contes drolàtics formen part d’una mateixa moneda, però en són l’altra cara. D’un costat, hi ha aquesta fabulosa crònica de la França de la primera meitat del segle XIX, la Comèdia, suma de costums de ciutat i de província i crònica novel.lada, insubstituïble, d’aquell temps. De l’altre, aquests contes, que Balzac va escriure per divertir-se a cor què vols, però que no van aconseguir cap èxit quan es van publicar, quasi tots en vida de l’autor.

A la dècada de 1830, en certa manera com a contrapunt de la sentimentalitat romàntica —que a França va resultar força devastadora, com a les lletres catalanes si exceptuem la figura superior de Verdaguer—, l’autor va revifar una passió per l’obra de Rabelais que covava des dels vint anys, i es va proposar escriure cent contes a la manera d’aquest enorme autor —també s’hi troba un ressò de l’obra de Boccaccio, de Margarida de Navarra, d’Ariosto, de Verville i La Fontaine—, dels quals només en va completar tres “jornades” de deu contes cada una, és a dir, trenta peces, que són les que presenta, íntegrament, l’edició catalana. L’editor francès diu que Balzac va “cultivar-hi una virtut alliberadora per reaccionar contra els ploraners de l’escola romàntica”. Va agafar la ploma, es va vestir l’hàbit monàstic que solia fer servir per escriure, i va redactar aquesta obra insòlita, sobretot en la mesura que empra una llengua raríssima, filològicament només aproximada, però que vol assemblar-se al francès encara no ben fixat gramaticalment i ortogràficament dels segles XIV a XVI, que és el període en què se situa l’acció de la major part dels contes. El resultat va ser un llenguatge estrambòtic —molt criticat pels historiadors de la llengua francesa—, que no és ni el francès de Rabelais, ni el de Montaigne, ni el de cap autor d’aquest període narrat. És l'”altre Balzac” sobretot en això: una llengua que fa petar de riure, plena de neologismes, amb duplicació arbitrària de consonants, etimologies falses, pures invencions verbals i tota mena de disbarats lingüístics i argumentals.

En realitat, tant pel seu contingut eròtic, predominant, com per la llengua que s’hi fa servir, aquests Contes drolàtics semblen fets —com més tard ho faria Flaubert en la seva novel.la pòstuma— per espantar la classe burgesa que tant s’adelitava en la lectura de les seves innombrables novel.les de la sèrie de la Comédie humaine. De tant en tant apareixen escriptors que un bon dia escriuen un llibre pel mer plaer de “fer anar el llenguatge”: llavors la llengua de què parteixen, el francès en aquest cas —com va ser-ho l’anglès en el cas d’Ulysses, i encara més de Finnegans Wake, de Joyce— explota fins a convertir-se en una festa que molta gent trobarà deliciosa, tant en l’original com en aquesta extraordinària traducció, plena de mèrit. Això deixant a banda, com s’ha dit, les plagasitats, grolleries i carnestoltades que s’hi troben.

‘Glòria i misèria humanes’, de Francesc Foguet i Boreu

Share

(Article publicat al Quadern de Catalunya del diari El País, 4 de març del 2010)

Faust / El príncep d’Homburg
J.W.Goethe / Heinrich von Kleist
Traduccions de Jaume Ortolà
Riurau
496 / 112 pàgines
25 / 14 euros 

La renúncia dels grans grups editorials a la seva funció cultural és suplerta —en bona part— pels segells petits. No deixa de ser un símptoma d’anomalia estructural i, encara que també passi en cultures consolidades, sembla més aviat un retorn a un cert resistencialisme, una reculada en les possibilitats d’ampliar la base social, perquè el gran teló d’Aquil·les és la distribució i la incidència pública dels llibres publicats. En l’àmbit de l’edició de teatre, un dels més desemparats del sector, la desolació contrasta amb el moment dolç que viu el negoci teatral a Barcelona.

El segell Riurau Editors neix amb el propòsit d’oferir als lectors més exigents versions acurades, de qualitat contrastada, d’obres de la literatura universal. La incorporació de dos dels clàssics teatrals alemanys més canònics, com són el Faust, de J. W. Goethe (Francfort, Alemanya, 1749-Weimar, 1832), i El príncep d’Homburg, de Heinrich von Kleist (Brandeburg, Alemanya, 1777- Postdam, 1811), dos monuments colossals de la literatura dramàtica de tots els temps, en són una extraordinària carta de presentació, un miracle en el panorama actual de l’edició de teatre.

Faust és l’odissea d’un savi que, després d’estudiar-ho tot, s’adona que no sap res i que té una insaciable necessitat de joia i d’acció. Desesperat, busca l’elixir en els sabers prohibits de la màgia negra i topa amb Mefistòfil, que ha reptat Déu a fer-lo caure en la temptació. L’ambició prometeica que cova el romàntic Faust el duu a acceptar una aposta arriscada amb el diable: viurà l’instant sense aturador, anhelant-ho tot àvidament (el plaer, l’acció, la glòria). Emprèn així un viatge còsmic, delirant, en què s’abandona als sentits més primaris i, a despit de la mala consciència que el corseca com més va més, s’endinsa en les fondàries de la infàmia i el crim. A la fi, exhaust de tants embruixos i prodigis, desitja desprendrese’n i tornar a ser humà. A punt de perdre l’envit, al peu de la fossa, assegura que la llibertat de veres es guanya cada dia.

Bigarrada, proteica i complexa, la tragèdia genial de Goethe s’eleva a les regions més altes de les tribulacions humanes i, alhora, ens en mostra la misèria. Desplega la dialèctica entre les grans categories —Bé/Mal, Déu/Diable, Ciència/Màgia, Utopia/Veritat— amb la voluntat de fer-les harmòniques. Plena de substrats, sintetitza esplèndidament tradicions mítiques contraposades: la clàssica i la romàntica, la grega i l’alemanya, la del sud i la nòrdica. D’una fantasia desbordant, profètica en certs aspectes, barreja registres expressius molt diversos, múltiples personatges variadíssims, temàtiques sublims i grotesques, incomptables espais i temps del més realista al més fantasiós, i tonalitats que van de la transcendència filosòfica a la ironia o la comicitat més divertides i irreverents. Les fonts bíbliques en què s’arbora s’entrelliguen amb un gavadal de referències artístiques i literàries —Shakespeare, Eurípides, Byron i un llarg etcètera—, i també d’al·lusions satíriques dels corrents filosòfics i dels ambients intel·lectuals coetanis.

Si Faust indaga sobre la fluctuació de l’ànima humana entre l’ideal inassolible i la realitat sempre insatisfactòria, El príncep d’Homburg exposa, en clau dramàtica més cenyida, les vacil·lacions hamletianes d’un home romàntic que passa del màxim heroisme a la covardia més indigna. Kleist gosa presentar tot un general de cavalleria afectat d’un sonambulisme enamoradís, transgressor del codi militar pel delit d’èpica i, encara pitjor, atenallat per un pànic terrible a la mort. Tot i que implora mercè i fins renuncia a l’amor i a la reputació, finalment accepta, per punt d’honor, el sacrifici reparador.

Goethe i Kleist prefiguren la irrupció d’una nova era, la del XIX, en què l’home escindit explora les profunditats de l’ànima. Les seves obres han estat minuciosament traduïdes, en un vers dúctil i atractiu, per Jaume Ortolà, en sengles versions que, bo i mantenint l’alè de l’original, flueixen magníficament. Si Joan Maragall, Carles Riba, Josep Lleonart o Carme Serrallonga aixequessin el cap, veurien recompensat l’esforç que van esmerçar per incorporar els clàssics alemanys a les lletres catalanes. Llarga vida, doncs, a Riurau Editors!

‘Regals’, d’Enric Sòria

Share

(El País, suplement “Quadern”, edició valenciana, 17-12-2009)

[…]

I ja que parlem d’editors o traductors valencians, cal fer un esment a part de Jaume Ortolà i la seua editorial Riurau. Ortolà és un jove valencià resident a Barcelona, on ha publicat, entre altres coses, el Faust de Goethe. Ara torna a la càrrega amb tres llibres traduïts per ell: Allò que es veu i allò que no es veu de Frédéric Bastiat, Sentit comú de Thomas Paine i El príncep d’Homburg de Heinrich von Kleist. Bastiat fou un dels grans economistes liberals del segle XIX. Algú pot discutir l’oportunitat de llegir aquest autor, sempiternament citat per Hayek, ara que sembla que s’imposa el retorn a Keynes, però això seria ignorar la claredat, l’agut sentit de la ironia i la intel·ligència d’un pensador econòmic —i polític— molt brillant. Més oportú encara és el llibre de Paine: un pamflet a favor de la independència americana, escrit amb un rigor conceptual, una verva i una habilitat polèmica que es troba molt a faltar darrerament. Al contrari que els nord-americans, els independentistes catalans se sorpendrien molt si algú els deia que podrien mobilitzar el sentit comú a favor seu, i per això no han escrit mai, ni de lluny, un llibre com el de Paine. Ni l’han escrit ni se l’esperen. Ells s’estimen més Alfons López Tena (que també és valencià), i així els va.
Finalment hi ha aquest geni estrany i prodigiós que és Von Kleist. El príncep d’Homburg, com totes les seues, és una obra desconcertant. Ens parla d’un conflicte entre disciplina i passió, amb molt de patriotisme per enmig, però també d’un xoc, brutal, entre somni i vigília, d’un inquietant laberint de principis en pugna i d’una estranya lògica de l’absurd. Com en aquella devastadora i quasi còmica tragèdia de la dignitat que és Michael Kohlhaas, com en la sinistra meravella de El terratrèmol de Xile. Amb raó Franz Kafka admirava l’art abismal de Kleist. El lector d’aquesta obra pot sentir-se estranyat, o indecís. Però si se la mira bé, tindrà prou matèria per a rumiar la seua perplexitat al llarg dels dies. Sens dubte, un gran regal de Nadal.

(Llegiu ací l’article complet en pdf)

‘Per dos cavalls negres’, article de Jordi Llovet

Share

(Article publicat al diari El País, Quadern, edició de Catalunya, dijous 25 de juny de 2009. Descarrega l’article en pdf.)

Al segle XVI, un home de llinatge, dedicat a la remunta, portava un dia un ramat de cavalls dels seus estables, situats a la riba del Havel, cap a una ciutat del ducat de Saxònia, per vendre’ls en una fira. En travessar l’Elba va topar amb el castell del senyor Wenzel von Tronka —noble, per tant—, que s’havia atorgat de manera il·legítima el dret a cobrar un aranzel a tota persona que passés pels seus territoris amb la intenció de mercadejar. Aquest home va trobar el costum inesperat, arbitrari i tot —en la història real va dir-se Hans Kohlhase, però en la novel·la de Henrich von Kleist de què parlem avui es diu Michael Kohlhaas—, i va tenir una discussió amb el majordom i altres servents de la casa noble. Com que Kohlhaas no duia prou diners a sobre, va prometre que, en tornar de la fira, pagaria l’aranzel que li demanaven, per bé que li semblava un desafur. Els del castell, malfiats, van reclamar que Kohlhaas deixés, com a penyora, dos cavalls negres magnífics que duia entre la colla, i així va fer-ho el nostre heroi. Va tornar de la fira amb tota la voluntat de pagar el deute pendent, però, en l’endemig, els cavalls havien estat maltractats, utilitzats en les feines del camp i reduïts a un estat lamentable. Kohlhaas va trobar allò una injustícia molt gran, i va posar un plet al noble del castell. No hi va plànyer esforços ni diners. Va pignorar les seves propietats, va contractar advocats per fer-se càrrec de les gestions davant les instàncies judicials, i fins i tot va demanar a la seva dona que s’adrecés al príncep de Brandenburg, el seu país, amb el desig que es fes justícia. La dona va morir en un incident malaguanyat en aquell viatge, i a Kohlhaas la sang se li va encendre encara més. Va continuar pledejant només amb aquesta obsessió: que es fes justícia i que el senyor von Tronka li restituís els dos cavalls en l’estat que ell els havia deixat, per força, al seu estable. L’argument continua embolicant-se, i les desgràcies d’aquest bon home entren en una voràgine espantosa, enrevessada i del tot absurda. Com que les autoritats pròpiament dites no li fan cap cas i li aconsellen que s’emporti els dos cavalls negres, en l’estat que es trobin, i deixi córrer l’afer, Kohlhaas, mogut per una ànsia que a l’inici només és de justícia, però acaba sent de venjança, organitza un petit exèrcit que arriba a fer-se força gros, per lluitar amb les armes contra els homes de von Tronka i després contra les tropes de Saxònia —com és sabut, llavors Alemanya era un territori de principats, ducats i altres formes administratives, sense posseir la unitat que té avui dia. Aquest és el nus de la història d’un dels llibres més importants de tota la narrativa romàntica alemanya del millor període —abans de la mort de Goethe, posem, o sia l’any 1832; o abans de l’aparició del ja moderníssim Georg Büchner—, ara traduït de nou en català per Jaume Ortolà, Michael Kohlhaas, Riurau Editors, 2009. Acaba d’una manera que no direm, per no espatllar l’interès dels lectors. La història és verídica, encara que Kleist la desfigurés, tal com ho permet el gènere de la novel·la; la font de l’escriptor va ser, en especial, l’informe de Schöttge-Kreisigs, de 1731, anomenat Espígols diplomàtics i curiosos de la història de l’Alta Saxònia i les terres veïnes. L’important de la qüestió és que Kleist, aprofitant una història d’arbitrarietat jurisdiccional, va escriure una de les obres d’art literari més perdurables i més “modernes” de tota la producció romàntica, caient només esbiaixadament —la història de la gitana, uns fantasieigs del protagonista que fan pensar en l’episodi de la cova de Montesinos, del Quijote, i coses així— en l’àmbit de la fantasmagoria tan estimada per Hoffmann, per exemple. Si hem escrit que aquesta història està narrada a la manera ja moderna, és pel fet que l’autor va representar en el seu llibre, com potser cap altre narrador no ho havia fet abans, el contrast entre la perplexitat i la impotència d’un sol home carregat de raó, i la complexa maquinària de la justícia, del poder i de l’Estat modern. Dickens faria una cosa semblant en molts episodis de novel·les seves situades a Londres; Büchner, ja citat, en donaria una altra mostra en el seu fabulós Woyzeck; i Kafka, molt especialment, s’inspiraria en aquesta novel·leta de Kleist per ordir les interminables marrades i els laberints inextricables del món de l’advocacia, ja en ple segle XX, tot explicant al capdavall la mateixa cosa, o gairebé. Posem que Kohlhaas lluita contra formes de poder que són una deixia embastardida del poder feudal; Kafka, de la seva banda, ja presenta sense ambages l’enorme impotència dels homes del segle XX davant uns Estats que, en comptes de fer-se visibles per la violència, la policia i el menyspreu, han escampat el seu poder, d’una manera no menys humiliant que al segle XVI, gràcies a haver-se transformat, de fet, en poders “invisibles”, d’impossible localització: ¿on és el castell de la novel·la homònima de Kafka? ¿com s’hi arriba? ¿qui mana, en aquell llogarret de la novel·la kafkiana? ¿on és la Llei? Vet aquí una lliçó de com mites que són de tota la vida —vegeu Antígona, de Sòfocles— són sotmesos, per la literatura, a metamorfosis tan interessants com dignes, avui, de preocupació.

‘Per reprendre el diàleg’, article d’Enric Sòria

Share

En aquest article (El País, Quadern, 21 de maig del 2009), Enric Sòria parla de les traduccions de Michael Kohlhaas i especialment de Faust, publicades per Riurau Editors:

No és que la nova versió d’Ortolà ens haja transmés íntegre l’original, perquè això cap traducció ho pot fer, ni el traductor pretén ser un poeta de la talla de Lleonart, però ens en dóna una versió molt fidel al sentit, moderna i prou equilibrada, que no s’acovardeix davant de les audàcies de l’autor i no edulcora res. Es llegeix sense patiments ni dificultats, i en molts moments aconsegueix endur-se el lector d’ara cap als estranys paisatges folls que recorren el savi ansiós i el dimoni sardònic, entre l’èter i el llot. Com el llibre mateix, traduir el Faust és una empresa descomunal, i Jaume Ortolà hi reïx. Enhorabona.

Llegiu l’article complet en format pdf.

 

Article d'Enric Sòria

‘Traductors’, article de Joan F. Mira

Share

(Publicat a El País, Quadern, 30-4-2009)

Traductors de clàssics pròxims o remots, traductors de gran literatura, traductors de filosofia, d’història i de ciència social. Traductors, i això és important, a un “català matisadament valencià”, tal com jo precisava en la presentació de la Divina Comèdia, i com va recollir Vicent Alonso en els seus Assaigs de Montaigne. Estem aportant a la llengua comuna un gruix de traduccions ben important i ben notable, que no sé si “allà” —vull dir a Barcelona, a Catalunya— saben apreciar i acollir com cal, però em sembla que sí. En poques setmanes m’han arribat a les mans el Faust de Goethe traduït per Jaume Ortolà, i el Michael Kohlhaas de Kleist en versió del mateix autor. Ningú havia tornat a traduir el Faust des de l’edició de Lleonart el 1938, en plena guerra. Dante, Montaigne i Goethe, traduïts per valencians, no és poca cosa. I m’ha arribat una edició preciosa, bilingüe japonés-català (català valencianíssim) dels Viaranys d’oku, del clàssic del segle XVII Basho Matsuo: el traductor amaga el propi nom, i no el diré, però és de Castelló i va ser alumne meu. I Guillem Calaforra traduint del polonés Czeslaw Milosz, de l’alemany Max Weber, i una història (molt francesa) de la filosofia medieval. Gustau Muñoz traduint Adorno i Theodor Herzl. I la vintena llarga d’autors de la col·lecció “Breviaris”, Pico della Mirandola, Diderot, Sartre, Klemperer, Cardoso Pires, Darwin. Fa molts i molts anys, a l’inici dels setanta, Eliseu Climent va impulsar uns “Quaderns de 3i4” que degueren ser la primera iniciativa valenciana per a incorporar els grans noms del pensament crític contemporani, Gombrich, Habermas, Althusser, Lukacs i companyia, inclòs el xinés Lu Hsun. Hi vam col·laborar traductors valencians inexperts com el Salvador Jàfer o com jo mateix, i la petita col·lecció va morir de mort natural. Però era ja un anunci. Hem fet algunes coses respectables, els autors i els editors valencians, i aquesta n’és una, no la menys important. Hem fet allò que cal fer, i ho fem encara. Si als polítics valencians, i als qui els voten massivament, no els importa la llengua del país, ni Goethe, ni Montaigne ni Dante, a nosaltres, traductors, sí que ens importa. Molt.