Arxiu d'etiquetes: Francesc Foguet

‘Glòria i misèria humanes’, de Francesc Foguet i Boreu

Share

(Article publicat al Quadern de Catalunya del diari El País, 4 de març del 2010)

Faust / El príncep d’Homburg
J.W.Goethe / Heinrich von Kleist
Traduccions de Jaume Ortolà
Riurau
496 / 112 pàgines
25 / 14 euros 

La renúncia dels grans grups editorials a la seva funció cultural és suplerta —en bona part— pels segells petits. No deixa de ser un símptoma d’anomalia estructural i, encara que també passi en cultures consolidades, sembla més aviat un retorn a un cert resistencialisme, una reculada en les possibilitats d’ampliar la base social, perquè el gran teló d’Aquil·les és la distribució i la incidència pública dels llibres publicats. En l’àmbit de l’edició de teatre, un dels més desemparats del sector, la desolació contrasta amb el moment dolç que viu el negoci teatral a Barcelona.

El segell Riurau Editors neix amb el propòsit d’oferir als lectors més exigents versions acurades, de qualitat contrastada, d’obres de la literatura universal. La incorporació de dos dels clàssics teatrals alemanys més canònics, com són el Faust, de J. W. Goethe (Francfort, Alemanya, 1749-Weimar, 1832), i El príncep d’Homburg, de Heinrich von Kleist (Brandeburg, Alemanya, 1777- Postdam, 1811), dos monuments colossals de la literatura dramàtica de tots els temps, en són una extraordinària carta de presentació, un miracle en el panorama actual de l’edició de teatre.

Faust és l’odissea d’un savi que, després d’estudiar-ho tot, s’adona que no sap res i que té una insaciable necessitat de joia i d’acció. Desesperat, busca l’elixir en els sabers prohibits de la màgia negra i topa amb Mefistòfil, que ha reptat Déu a fer-lo caure en la temptació. L’ambició prometeica que cova el romàntic Faust el duu a acceptar una aposta arriscada amb el diable: viurà l’instant sense aturador, anhelant-ho tot àvidament (el plaer, l’acció, la glòria). Emprèn així un viatge còsmic, delirant, en què s’abandona als sentits més primaris i, a despit de la mala consciència que el corseca com més va més, s’endinsa en les fondàries de la infàmia i el crim. A la fi, exhaust de tants embruixos i prodigis, desitja desprendrese’n i tornar a ser humà. A punt de perdre l’envit, al peu de la fossa, assegura que la llibertat de veres es guanya cada dia.

Bigarrada, proteica i complexa, la tragèdia genial de Goethe s’eleva a les regions més altes de les tribulacions humanes i, alhora, ens en mostra la misèria. Desplega la dialèctica entre les grans categories —Bé/Mal, Déu/Diable, Ciència/Màgia, Utopia/Veritat— amb la voluntat de fer-les harmòniques. Plena de substrats, sintetitza esplèndidament tradicions mítiques contraposades: la clàssica i la romàntica, la grega i l’alemanya, la del sud i la nòrdica. D’una fantasia desbordant, profètica en certs aspectes, barreja registres expressius molt diversos, múltiples personatges variadíssims, temàtiques sublims i grotesques, incomptables espais i temps del més realista al més fantasiós, i tonalitats que van de la transcendència filosòfica a la ironia o la comicitat més divertides i irreverents. Les fonts bíbliques en què s’arbora s’entrelliguen amb un gavadal de referències artístiques i literàries —Shakespeare, Eurípides, Byron i un llarg etcètera—, i també d’al·lusions satíriques dels corrents filosòfics i dels ambients intel·lectuals coetanis.

Si Faust indaga sobre la fluctuació de l’ànima humana entre l’ideal inassolible i la realitat sempre insatisfactòria, El príncep d’Homburg exposa, en clau dramàtica més cenyida, les vacil·lacions hamletianes d’un home romàntic que passa del màxim heroisme a la covardia més indigna. Kleist gosa presentar tot un general de cavalleria afectat d’un sonambulisme enamoradís, transgressor del codi militar pel delit d’èpica i, encara pitjor, atenallat per un pànic terrible a la mort. Tot i que implora mercè i fins renuncia a l’amor i a la reputació, finalment accepta, per punt d’honor, el sacrifici reparador.

Goethe i Kleist prefiguren la irrupció d’una nova era, la del XIX, en què l’home escindit explora les profunditats de l’ànima. Les seves obres han estat minuciosament traduïdes, en un vers dúctil i atractiu, per Jaume Ortolà, en sengles versions que, bo i mantenint l’alè de l’original, flueixen magníficament. Si Joan Maragall, Carles Riba, Josep Lleonart o Carme Serrallonga aixequessin el cap, veurien recompensat l’esforç que van esmerçar per incorporar els clàssics alemanys a les lletres catalanes. Llarga vida, doncs, a Riurau Editors!