Arxiu d'etiquetes: Guillem Calaforra

‘Amb els ulls d’una nena de dotze anys’, presentació a Benifairó, juliol del 2016

Share

Guillem Calaforra i Josep Conill parlaran sobre el dietari de Janina Hescheles Amb els ulls d’una nena de dotze anys. Serà el 15 de juliol del 2016, a Benifairó de la Valldigna, a les 20 h, dins del cicle “Literatura a la plaça”, que organitza l’ajuntament de la localitat.

 

Presentació: Amb els ulls d'una nena de dotze anys. Benifairó, juliol 2016.

‘Boulez entre nosaltres (i ja era hora)’ de Guillem Calaforra

Share

Per voluntat i per atzar(Article publicat a la revista L’Espill, núm. 29, primavera del 2015.)

Per voluntat i per atzar. Entrevistes amb Célestin Deliège.
183 pàg., 2014, Riurau Editors

Imaginem que li preguntem, al lector d’aquesta recensió, si coneix algú que hagi llegit algun llibre de Pierre Boulez. Posem-nos en la tessitura més optimista, i imaginem que coneix una persona que va llegir fa temps Puntos de referencia —una mena d’antologia en castellà dels tres volums de Points de repère—, o potser Pensar la música hoy. Aquesta persona serà, amb un 90% (?) de probabilitats, un músic professional en actiu. En algun altre cas molt excepcional, o bé es tractarà d’una persona de cultura universitària (un professor d’estètica?) o bé haurà llegit algun llibre de Boulez en francès. La immensa, descoratjadorament immensa majoria dels melòmans de casa nostra no ha llegit cap llibre de Boulez, ni en castellà, ni en francès, ni en cap altre idioma. Buscar les causes d’aquest fet ens podria portar a molts temes connectats, i el més rellevant no és, al meu parer, el fet que Boulez sigui un compositor de música clàssica contemporània.

Llíria presumeix des de fa anys de ser «la ciutat de la música», com tantes altres ciutats i pobles: fa ben pocs anys que un polític local pretenia aconseguir el mateix títol honorífic per a València. Precisament per a València! Permeteu-me, benvolgut lector, que expliqui una anècdota personal. [Continueu llegint l’article complet en PDF]

‘Una memòria del dolor’, de Josep J. Conill

Share

Amb els ulls d'una nena de dotze anysArticle publicat a la revista L’Espill, núm. 43 (primavera 2013), p. 174-180

Amb els ulls d’una nena de dotze anys
Janina Hescheles
Traducció de Guillem Calaforra
113 pp., 2012, Barcelona, Riurau

Encete la redacció d’aquestes pàgines, dedicades a glossar el llibre Amb els ulls d’una nena de dotze anys de Janina Hescheles, sota la impressió d’un parell de documents visuals. El primer és un reportatge fragmentari, amb subtítols en anglès, oportunament penjat al mur de Facebook Eitan’s page on Janina Hesheles Altman, 70 years after writing her diary pel fill de l’autora de la memòria que ressenyem ací. Es tracta de Jewish Life in Lwów (1938), gràcies al qual ens podem fer una idea sumària i acolorida de com hi transcorria la vida de la populosa comunitat jueva, dividida entre ortodoxos i polonitzants. Les imatges ens remeten a una ciutat típicament centreeuropea, on la petjada de l’imperi austrohongarès —la Kakània de Robert Musil, aquell lloc simbòlic on, segons Claudio Magris, «mor la totalitat de la tradició i naix la dispersió contemporània»— resultava encara ben perceptible en el teatre i els museus, els cafès, les escoles i els jardins, sense oblidar els omnipresents tramvies. El segon document és vuit anys posterior i es tracta de la fotografia, presa a Cracòvia, d’un home de trenta anys i escaig i d’una adolescent. Recolzat contra el marc d’una porta, cigarreta en mà, ell contempla relaxadament la càmera amb ulls vius i un somriure potser irònic; al seu costat, ella, molt més petita, esbossa també un lleu somriure, però el seu rostre denota un cert pòsit de tristesa i la mirada sembla perdre’s més enllà de l’objectiu. A la mà dreta sosté un llibre o un quadern, no podem assegurar-ho amb precisió. Continua llegint

Presentació de ‘Amb els ulls d’una nena de dotze anys’ a la Valldigna

Share

artscartellTítol: «Janina Hescheles amb els ulls de dos valencians»
Qui: Guillem Calaforra i Josep J. Conill
Categoria: Literatura i paraula viva
Dia: 5 de maig del 2013, diumenge
Hora: 12.00 hores
Espai: Molí del Pla, Tavernes de la Valldigna

Dins la 4a edició del festival LLETR3S.

Amb els ulls d’una nena de dotze anys (Riurau Editors, 2012) són les memòries d’una de les poquíssimes supervivents de l’abans nombrosa població jueva de Lwow, l’antiga capital de la regió de Galítzia i ara pertanyent a Ucraïna, que els nazis van ocupar de l’any 1941 al 1944. L’autora, Janina Hescheles, fou rescatada per un grup resistent jueu polonés el 1943 i aconseguí salvar-se, amagada en un refugi de Cracòvia. Allà, quan la seua vida encara perillava, redactà aquestes pàgines. En aquells moments, Janina tenia dotze anys. L’edat de l’autora ha fet que en alguna ocasió s’haja comparat aquest text amb el famós diari d’Anna Frank, però les diferències —segons el parer d’Enric Sòria— són més acusades que les semblances. El Diari d’Anna Frank és la introspecció profunda i claustrofòbica d’una adolescent tancada amb la seua família en un pis clandestí d’Amsterdam. Enllà de les quatre parets del seu recer, que és la seua presó, tot el que passa al carrer, les accions dels botxins i els patiments de les víctimes, només pot ser conjecturat. En canvi, Janina Hescheles és un testimoni atordit i angoixat del desfermament de l’horror, un dia rere l’altre, a la seua ciutat. Les seues paraules —redactades de pressa quan el malson encara no havia acabat, amb tota la immediatesa del tremolor a dins i l’automatisme una mica inconscient dels infants— són les paraules d’una xiqueta. D’una xiqueta ben educada, bona lectora, molt lúcida i bastant destra a l’hora d’expressar-se, però que encara és una xiqueta, i té la vivor i la quasi al·lucinatòria precisió fotogràfica que guarden els records dels infants trasbalsats. Amb l’activitat «Janina Hescheles amb els ulls de dos valencians» es busca que Guillem Calaforra, autor de la versió catalana des de l’original polonés —el llibre ha estat traduït només a l’alemany, a l’ucraïnés, al rus i al català—, dialogue amb Josep J. Conill, sociolingüista, poeta i assagista, bon coneixedor de l’obra de Janina, i que ens facen partícips de la troballa d’un text sacsador.

“Amb els ulls d’una nena de dotze anys”, ressenya de Sal·lus Herrero

Share

(Article de Sal·lus Herrero publicat al diari Avui, 5/1/2013)

Guillem Calaforra acaba de traduir del polonès al català, a l’editorial Riurau, un llibre de Janina Hescheles (Altman, de cognom de casada), que, hui dia, és una dona major, de 82 anys, que viu a Haifa (Israel). Encara és una destacada activista pro drets humans i col·lectius de la Palestina ocupada. És un llibre molt interessant perquè al text escrit, el 1943, quan tenia tretze anys, i publicat, per primera vegada el 1946, narra la seua esgarrifosa experiència en un camp de concentració nazi, als dotze anys, on eren com “cadàvers vius”, “esquelets que caminen” que cantaven cançons alegres i reien quan anaven al poble perquè no els compadiren i “havien d’anar a treballar per un camí sembrat de cadàvers”, “infants que eren soterrats vius” i sovint desitjaven morir sense sofrir més perquè viure esdevenia un patiment continu. Continua llegint

‘Un sintagma musical insòlit’, d’Antoni Ferrer

Share

(Article publicat a la revista Saó, núm. 371, maig del 2012)

Títol: So i silenci. Assaigs sobre música
Autor: Guillem Calaforra
Riurau Editors
Barcelona, 2010

Però, sobretot i per començar, problemàtic. Perquè, “¿com es pot dir alguna cosa amb sentit sobre una experiència estètica que va més enllà —o més ençà del llenguatge? ¿Com es pot traduir en paraules un codi (si el podem anomenar codi) no lingüístic?”.

Aquestes són les preguntes bàsiques de què parteix Guillem Calaforra per abordar, amb gràcia veritablement eficaç, una sèrie de qüestions candents que giren al voltant d’aqueixa mena de pretés termòmetre cultural —venerat i suspecte alhora— que és anomenada música culta. I ho fa armat amb un bagatge envejable: gust estètic contrastat i depurat, solvència i agudesa argumentatives, immersió en els contextos culturals i històrics de la creació i recepció musicals, i coneixements tècnics —per exemple, poder llegir partitures—, que aporta quan cal, per tal de fer-se i fer-nos més intel·ligible l’art sonor.

Però en déiem també un sintagma insòlit: un assaig, en català i sobre música clàssica.

Ací, entre nosaltres, una benvinguda i necessària bocanada d’aire fresc, a tenir ben en compte al costat de, també per exemple, The rest is noise, d’Alex Ross, o dels dos voluminosos assajos, quasi enciclopèdics, La imaginación sonoraEl canto de las sirenas, d’Eugenio Trias. Val a dir que el caràcter premeditadament “juganer” de bastants de les consideracions de Calaforra no ha d’emmascarar-nos la seriositat amb què fa front al repte que s’hi imposa. Calaforra, en efecte, confronta —en sengles “scherzos” dobles: “pamflets contra i en defensa dels antics i dels moderns”— la música d’abans i de després de Wagner, aclareix llurs aportacions definitives i en discuteix les no tant, i fins i tot les eixides de test. En aquest respecte, és d’agrair tant l’afirmació de l’autor sobre com els compositors antics varen assegurar la “intel·ligibilitat” (el “sentit” més que no el significat lingüístic) de la música “durant un llarguíssim període de temps”, com el seu blasme sarcàstic de la “ganduleria estètica” i “fòbia antimoderna” representada pels Concerts d’Any Nou a Viena; i, a la inversa, tant el repte intel·lectual i la incòmoda però necessària connexió amb la sensibilitat dels nostres temps que representen obres del calibre del Lux Aeterna de Ligeti, com el seu advertiment sobre alguns despropòsits sonors actuals. Aquesta secció —aquest scherzo— es completa amb un deliciós i irònic diàleg sobre els uns i els altres. Però no només això. Calaforra crida l’atenció sobre autors centreeuropeus de la primera meitat del XX que caldria rescatar, discuteix raonadament el cànon vigent, analitza finament les diverses varietats de l’experiència musical (sentir, llegir, dirigir, interpretar, recordar), distingeix entre música i músics, reconeix i respecta la competència tècnica i, alhora, ironitza sobre posats i grandiloqüències del star system discogràfic (impagables les divagacions sobre el “Corleone salzburgués” i el “director-estrella del miracle alemany”), i, sobretot, ens posa damunt la taula el seu personal cànon musical, “moderat” segons ell mateix, però perfectament compartible: aristotèlic, en diria jo. I la carcassa final, una alegria per a l’esperit, l’extens capítol que clou el llibre: una anàlisi amorosa i ben entenimentada de vint —vint!— versions d’eixe monument que és la 9a Simfonia d’Anton Bruckner.

Gràcies, mestre.

 

Presentació de ‘So i silenci’, al conservatori de València, 29-11-2011.

Share

Dimarts, 29 de novembre del 2011.
Presentació del llibre So i silenci. Assaigs sobre música dins les IX Jornades de Teoria i Composició Musical. Amb debat.
Organització: Dep. de Composició, Cant i Direcció (Àrea de Composició).
Participants: Emili Renard, Jaume Ortolà i Guillem Calaforra.
Auditori del Conservatori Superior de Música “Joaquín Rodrigo” de València, 19.30 h.

Ressenya de ‘So i silenci’ a Caràcters

Share

(Text de Vicent Minguet publicat a la revista Caràcters, núm. 54, gener del 2011)

Guillem Calaforra
So i silenci. Assaigs sobre música
Riurau editors, Barcelona, 2010
242 pàgs.

Compassos d’espera

Que es poden dir, i per tant escriure, coses amb sentit sobre música, d’una manera estèticament eficaç, tal i com defensa Guillem Calaforra a l’Obertura del seu recentllibre d’assaigs sobre música clàssica, So i silenci, és una qüestió fora de dubtes. Ara bé, que aquestes hagin estat escrites –o dites, si més no– en la nostra llengua, ja és un altre assumpte digne d’estudi. El mateix autor s’encarrega de recordar-nos al pròleg el fet que la literatura d’idees de temàtica musical en català és una qüestió de minories ínfimes. En efecte, només caldria fer una ullada a les prestatgeries de les nostres biblioteques, o de les principals editorials en català, per tal de constatar l’immens buit present  –un silenci més–  en allò que alguns anomenen des de la seva particular normalitat, la terra de la música i dels músics. Continua llegint

Vicent Minguet sobre ‘So i silenci’

Share

(Text de Vicent Minguet publicat a la revista Sonograma el 28 de febrer del 2011.)

El nou llibre de Guillem Calaforra, So i silenci, és un recull d’assaigs sobre música clàssica on l’autor ens demostra que encara es poden dir moltes coses sobre les particularitats de l’experiència musical, no només amb sentit sinó amb un valor literari i artístic certament remarcable. Calaforra va més enllà de l’eterna discussió al voltant de la possibilitat d’una expressió racional sobre l’experiència estètica musical i ens presenta un compendi d’assaigs sobre els temes més diversos: des de l’enfrontament de posicions argumentades entre partidaris dels antics i dels moderns en un exercici esplèndid de dialèctica, fins a una sorprenent revisió crítica de la discografia -parlem aquí de més d’una vintena de versions- d’un dels pinacles del repertori brucknerià: la novena simfonia, obra que el compositor austríac va començar a escriure l’estiu del 1887 i que va deixar inacabada en el moment de la seva mort, el 1896.
La diversitat dels continguts que hi trobarem en aquests assaigs ens permetrà, a més a més, introduir-nos en els universos personals de genis poc freqüentats als repertoris de les grans sales, com ara Allan Petersson o Karl Amadeus Hartmann, sense deixar de banda una breu incursió en el terreny de la filosofia de la mà d’una lectura crítica de la producció musical i teòrica de l’alemany Theodor W. Adorno.
Per altra banda, i com ja avançàvem, al llarg del llibre hi trobarem un esment constant a les varietats de l’experiència musical, sota la perspectiva de l’oient, el compositor i l’intèrpret, així com una aproximació analítica apassionada de les obres més diverses (Beethoven, Arriaga, Loewe, Smetana), no exempta aquesta última d’una bona dosi pertinent d’exemples musicals reveladors.
Es tracta una literatura no només per a melòmans sinó per a tots aquells que freqüenten d’una manera o d’una altra els frondosos territoris de la música culta occidental: des de professionals de tot tipus, els quals trobaran aquí un apropament crític agut i suggeridor, fins a l’aficionat comú interessat en la matèria. Una publicació excel·lent que ens arriba de la mà de l’editorial catalana Riurau, en una encertada aposta per la literatura assagística de temàtica musical.

Ressenya de ‘So i silenci’ a L’Espill

Share

Josep J. Conill escriu una ressenya del llibre So i silenci de Guillem Calaforra (Riurau Editors, 2010) a la revista L’Espill (núm. 36, hivern del 2010).

El resultat és d’una varietat temàtica i un esprit de finesse impossibles d’exhaurir en el breu espai d’aquesta ressenya, una obra que “assaja”, amb desacomplexada sagacitat, diferents modalitats del discurs al voltant de la música, des del pamflet a la semblança de músics no prou valorats o el thriller musicològic, tot passant per l’aforisme, el comentari bibliogràfic o la discografia comparada. […] Un llibre que no hauria de passar en silenci, perquè constitueix una incitació de primera magnitud a pensar la música, i al qual l’únic retret que podríem fer-li —si és que d’això es tracta— és que ens deixi amb ganesde saber-ne més.

Ací podeu descarregar l’article complet en pdf.