Arxiu d'etiquetes: Heinrich von Kleist

‘Els quefers de la justícia’, de Josep Iborra

Share


(Article publicat a la revista Saó, núm. 343, novembre 2009)

Heinrich von Kleist és una figura singular del romanticisme alemany. Per una banda, no va participar a fons en el moviment; per l’altra, va crear una molt personal forma de tragèdia clàssica. Obres com Pentesilea, Friedrich von Homburg i la novel·la Michael Kohlhaas han estat considerades cims impressionants i nous de la literatura no sols alemanya sinó europea. Paradoxalment, però, i això el fa encara més singular, Kleist no va ser reconegut pels seus contemporanis. Goethe mateix hi va veure només un malalt —ho era efectivament—, però no un escriptor innovador amb una potència creadora excepcional. I encara va passar molt de temps mig oblidat al llarg del segle XIX. Com va passar amb Hölderlin, no va ser descobert fins a principis del XX, quan va esdevenir un escriptor molt influent entre els expressionistes, Freud, Kafka…

També la seua vida va ser molt agitada i intensa, fulgurant i tràgica. Va ser un solitari que participà en les guerres i revoltes del seu temps, a favor, primer de Napoleó, i després en contra. El 1811 es va suïcidar juntament amb la muller d’un amic seu. Kleist ha estat vist com el més demoníac dels escriptors germànics. No debades Stefan Zweig el va incloure, al costat de Hölderlin i Nietzsche, en el seu tríptic biogràfic La lluita contra el dimoni. Ara bé, Kleist no es va deixar arrossegar per les forces obscures de la seua personalitat, sinó que tractà de dominar-les i analitzar-les. El que tractava de trobar era el vertader sentiment, com a pedra de toc definitiva i autèntica de la veritat.

Michael Kohlhaas és un marxant de cavalls, ric, considerat per tots un home honest i bondadós. Un dia, fatal per a ell, se’n va a la fira de Leipzig per vendre alguns dels seus animals. A la frontera de Saxònia, el baró von Tronka, instal·lat al seu castell, amb enganys li diu que no pot continuar el viatge si no té passaport. Kohlhaas acaba cedint i ha de deixar-hi com a penyora dos cavalls magnífics. Quan el marxant torna de la fira per endur-se’ls, els troba en un estat lamentable, ja que el baró els ha utilitzat per a treballs als seus camps. Kohlhaas li posa un plet, però sense que li arribe cap resposta dels tribunals. Successives reclamacions fracassen. El baró, un personatge important, paralitza la iniciació del procés. I aquí comencen les desventures del marxant. La narració es posa en marxa i avança a un ritme més i més accelerat, sobretot quan Kohlhaas decideix venjar-se i prendre’s la justícia per la seua mà. Es llança a una acció devastadora, incendiant castells i ciutats i presentant-se amb els seus manifestos com un representant de la justícia divina, com un àngel exterminador, que sembra el pànic per tot Saxònia.

El nucli de la història és el sentiment insubornable de justícia, que és obsessiu per al marxant. Ell vol que li tornen els dos cavalls i en l’estat físic en què els havia deixat. Tota la seua lluita, tota l’aventura desmesurada i venjativa a què s’ha llançat, té l’origen en aquests dos cavalls retinguts il·legalment. Per aquest camí avança l’acció de la novel·la amb un seguit complicat, impetuós d’esdeveniments —amb una intervenció i tot de Luter en l’afer. Kleist hi planteja la problemàtica de la justícia i la injustícia.

Jaume Ortolà —un nou traductor valencià, que ha traduït també el Faust— ha posat en circulació una nova versió d’aquesta obra capital.

Fitxa bibliogràfica
Autor: Heinrich von Kleist
Títol: Michael Kohlhaas
Traducció: Jaume Ortolà
Editorial: Riurau Editors
Any: 2009

‘Besllums de l’humor tràgic’, d’Enric Sòria

Share

(Article publicat al diari Ara, 23-1-2012)

Isaiah Berlin sostenia que, per al racionalisme clàssic, la tragèdia no és inherent a la vida humana, perquè la veritat és sempre una i indisputable. La tragèdia només pot ser fruit de la ignorància o de l’error dels homes. Van ser els romàntics els qui redescobriren la multiplicitat de veritats que configura el món humà i que fa inevitable la tragèdia, tal com ens sembla que l’entengueren els grecs. Al capdavall, el Destí no és la Providència, i la veritat d’Antígona no és la de Creont.

No és estrany que el romàntic siga un període pròdig en figures paradoxals en què aquesta diversitat universal s’encarna en individus. Heinrich von Kleist (1777-1811) n’és un exemple extrem. Solitari, inadaptat, melancòlic, endut alhora per una ànsia quasi patològica d’absolut i per una visió brutalment desencantada de la realitat, Kleist afirma i al mateix temps qüestiona l’univers romàntic, i potser per això resumeix -i alhora sobrepassa- aquest moviment contradictori com ben pocs.

L’obra narrativa de Kleist és breu: dues novel·les curtes, La marquesa d’O i Michael Kohlhaas, i un petit grapat de relats, entre els quals el sarcàstic i aclaparador El terratrèmol de Xile . Els relats de Kleist, com el seu teatre, alternen la comèdia i el drama, i els desenllaços no sempre són funestos, però el lector hi percep tothora una inquietant atmosfera de catàstrofe imminent, que es barreja amb un humor acre i distanciat, com si, en el fons, aquests relats no foren més que il·lustracions de la gran broma pesada de la vida.

El malentès sol ser un dels disparadors de l’acció. L’altre és el xoc de voluntats. En Michael Kohlhaas -novel·la d’una modernitat extraordinària-, el protagonista reclama justícia contra un noble sense cap èxit i decideix prendre-se-la per la seua mà, fins a endinsar-se en una espiral de violència al·lucinant que no sabrà frenar ni l’elector de Brandemburg, ni l’emperador, ni el mateix Martí Luter. Fiat justitia et pereat mundus, sembla la divisa del tossut justicier Kohlhaas, però el món, per molt que acabe compadint la seua dignitat ultratjada, no està disposat a sucumbir per ell. La progressió d’aquest conflicte té el ritme vertiginós d’un malson desbocat. Però la prosa de Kleist sempre és vertiginosa: l’encadenament de causes i efectes funciona com un mecanisme de rellotgeria obsessionant, amb resultats devastadors. No és estrany que les novel·les s’hagen dut sovint al cinema -per gent com Éric Rohmer, Volker Schlöndorff o Marco Belloccio- i que el Kohlhaas s’haja adaptat amb eficàcia a l’univers del western (en The Jack Bull, de John Badham). En el desfermament i en la ironia, Kleist ens és contemporani, i les seues paradoxes ens apel·len.

La prosa retorta i percucient de Kleist és tot un repte per a qualsevol traductor. La versió de Roberto Bravo és correcta, però encarcarada; n’esmussa massa el tall i n’atenua l’impacte. El lector pot comprovar-ho si compara El terratrèmol de Xile ací i en la versió de Carmen Gauger, que es publicà en Cuentos románticos alemanes de Siruela. Cal dir que en català comptem amb les magnífiques traduccions de Feliu Formosa (La marquesa d’O i altres narracions, Destino, 1997). Quant al Michael Kohlhaas, hi ha la d’Ernest Martínez Ferrando, que encara es llegeix bé, i una recent de Jaume Ortolà, en Riurau (2009). Són tresors que convé aprofitar.

‘El príncep d’Homburg’, ressenya d’Emili Morant

Share

(Article publicat a la revista Espai del llibre, núm. 13, primavera del 2011)

Von Kleist, Heinrich
El príncep d’Homburg
Traducció de Jaume Ortolà
Riurau Editors, Barcelona, 2009
110 pàgs

Poc abans d’una batalla contra els suecs, el general de cavalleria Friedrich Arthur von Homburg té una visió que li promet alhora la glòria militar i l’èxit amorós. Aquest trasbals el duu a ignorar les ordres prefixades al camp de batalla, de forma que tot i l’èxit de la campanya un consell de guerra el condemna a mort, capgirant completament les expectatives de triomf que el somni li havia mostrat. Aquest resum dels dos primers actes d’El príncep d’Homburg, de Heinrich von Kleist, deixa l’acció en el punt en què comencen a plantejar-se les qüestions principals de l’obra. Ha de perdonar l’elector de Brandenburg la indisciplina, heroica i benintencionada, del príncep, o ha de fer prevaldre la llei del país sobre la preferència personal del governant pel condemnat? Un dilema, aquest, que recorda el de Creont en l’Antígona de Sòfocles. D’altra banda: ha d’acceptar el príncep d’Homburg una mort honorable o ha de renunciar a la seua noblesa, a la seua dignitat i a la seua amant per a continuar vivint? Aquestes disjuntives, impossibles de resoldre d’una forma plenament satisfactòria, fan de l’obra una tragèdia; tanmateix, alguns elements atípics que l’editor explica després del final del text (amb un bon criteri que respectarem ací) revelen la seua originalitat, problemàtica en l’època en què fou escrita però ben pròxima a les preocupacions modernes.

Jaume Ortolà, traductor i editor d’aquesta obra mestra del teatre romàntic alemany, ens regala una versió de la qual podem destacar la facilitat amb què es llegeix i la bella factura dels decasíl·labs en què ha triat lliurar-nos el text. Els qui per no saber alemany no podríem comparar-la amb l’original podem, en qualsevol cas, apreciar l’acurada composició dels versos i la suggeridora ambigüitat dels sentiments i raonaments dels personatges; una obra en què la trama se sosté més en l’evolució de les seues actituds que no en una seqüència complexa de fets, demana una traducció tan meritòria i eficaç com aquesta.

‘Un príncep condemnat a mort i un comerciant de cavalls ultratjat’, per Vicent Usó

Share

(Publicat al blog El rastre de Clarisse, el 12 d’abril del 2010)

Riurau Editors ha publicat, en traducció de Jaume Ortolà, les obres “El príncep d’Homburg” i “Michael Kohlhaas”, de l’escriptor alemany Heinrich von Kleist. Nascut a Frankfurt der Oder (1777) en el si d’una família militar prussiana, von Kleist va ingressar en l’exèrcit i va participar en algunes accions bèl·liques. Després de la derrota de les tropes prussianes davant l’exèrcit napoleònic i d’assolir la convicció que aquell camí no duia enlloc, va abandonar-lo i va decidir viatjar per Europa i escriure. Va enllestir drames teatrals que no arribaven mai a estrenar-se, va fundar revistes literàries on publicar poemes i novel·les curtes i fins i tot un diari poc amable amb l’ocupant francés, el “Berliner Abendblätter”. De fet, va ser la difusió de les derrotes de l’exèrcit de Napoleó en la campanya espanyola que va precipitar-ne la clausura. El 21 de novembre de 1811, en plena fallida econòmica i abatut pel càncer que patia la seua companya, Adolfine, va disparar contra ella i després es va suïcidar. Un final ben adient per a qui es comptava entre els escriptors romàntics.

De fet, l’últim intent de refer la mala situació econòmica havia estat el drama “El príncep d’Homburg”. Una peça que va dedicar a la princesa de Hesse-Homburg, cunyada del rei, amb l’esperança que aquesta li concedira una pensió i poder refer així la penúria en què l’havia sumit el tancament del “Berliner Abendblätter”. Però, tot i el final feliç del drama i el tractament favorable a l’aristocràcia que planteja l’obra, la princesa es va sentir ofesa i no sols no li va concedir la pensió sinó que, més encara, va prohibir-ne la publicació i la representació. No seria fins 10 anys després de la mort de l’autor que es representaria, i encara retallada.

El drama planteja una curiosa situació. Abstret pel coneixement d’una jove princesa, el príncep d’Homburg no atén com caldria les ordres del cap de l’exèrcit, així que, a l’hora de la batalla, pren una decisió que les contradiu. Però que, tanmateix, contribueix notablement a la victòria. Així, al temps que se l’honora com a vencedor, també se’l condemna a mort per haver desobeït les ordres. Per ell intercediran la jove princesa i els caps militars alhora que, al seu interior, a la por inicial a la mort succeirà la convicció que l’honor està per damunt de la vida.

La novel·la curta “Michael Kohlhaas” es va publicar en 1808 a la revista “Phöbus”, de la qual von Kleist va ser cofundador. En aquesta obra, von Kleist indaga sobre el sentit de la justícia a través de la peripècia d’un comerciant de cavalls a qui, arbitràriament, un aristòcrata obliga a lliurar-li un parell d’animals. Convençut de la manca d’equitat del cas, Kohlhaas intenta fer valer les seues raons davant la justícia, però no aconsegueix sinó menyspreu. Aleshores, decideix prendre’s la justícia en primera persona i organitza una partida d’homes armats que arrasa diferents ciutats. Esglaiats de la virulència que ha pres el cas, les autoritats -davant les quals intercedirà el mateix Luter- decideixen intervindre i pactar amb el comerciant que, pel camí, ha perdut la dona i la major part de les propietats. Escrita en un llenguatge àgil i sense descripcions que entrebanquen l’acció, von Kleist hi denuncia la prepotència de l’aristocràcia i la situació de desempar en què es troben els ciutadans així com la necessitat d’un bon funcionament de la justícia per a no interferir l’equilibri social.

‘Glòria i misèria humanes’, de Francesc Foguet i Boreu

Share

(Article publicat al Quadern de Catalunya del diari El País, 4 de març del 2010)

Faust / El príncep d’Homburg
J.W.Goethe / Heinrich von Kleist
Traduccions de Jaume Ortolà
Riurau
496 / 112 pàgines
25 / 14 euros 

La renúncia dels grans grups editorials a la seva funció cultural és suplerta —en bona part— pels segells petits. No deixa de ser un símptoma d’anomalia estructural i, encara que també passi en cultures consolidades, sembla més aviat un retorn a un cert resistencialisme, una reculada en les possibilitats d’ampliar la base social, perquè el gran teló d’Aquil·les és la distribució i la incidència pública dels llibres publicats. En l’àmbit de l’edició de teatre, un dels més desemparats del sector, la desolació contrasta amb el moment dolç que viu el negoci teatral a Barcelona.

El segell Riurau Editors neix amb el propòsit d’oferir als lectors més exigents versions acurades, de qualitat contrastada, d’obres de la literatura universal. La incorporació de dos dels clàssics teatrals alemanys més canònics, com són el Faust, de J. W. Goethe (Francfort, Alemanya, 1749-Weimar, 1832), i El príncep d’Homburg, de Heinrich von Kleist (Brandeburg, Alemanya, 1777- Postdam, 1811), dos monuments colossals de la literatura dramàtica de tots els temps, en són una extraordinària carta de presentació, un miracle en el panorama actual de l’edició de teatre.

Faust és l’odissea d’un savi que, després d’estudiar-ho tot, s’adona que no sap res i que té una insaciable necessitat de joia i d’acció. Desesperat, busca l’elixir en els sabers prohibits de la màgia negra i topa amb Mefistòfil, que ha reptat Déu a fer-lo caure en la temptació. L’ambició prometeica que cova el romàntic Faust el duu a acceptar una aposta arriscada amb el diable: viurà l’instant sense aturador, anhelant-ho tot àvidament (el plaer, l’acció, la glòria). Emprèn així un viatge còsmic, delirant, en què s’abandona als sentits més primaris i, a despit de la mala consciència que el corseca com més va més, s’endinsa en les fondàries de la infàmia i el crim. A la fi, exhaust de tants embruixos i prodigis, desitja desprendrese’n i tornar a ser humà. A punt de perdre l’envit, al peu de la fossa, assegura que la llibertat de veres es guanya cada dia.

Bigarrada, proteica i complexa, la tragèdia genial de Goethe s’eleva a les regions més altes de les tribulacions humanes i, alhora, ens en mostra la misèria. Desplega la dialèctica entre les grans categories —Bé/Mal, Déu/Diable, Ciència/Màgia, Utopia/Veritat— amb la voluntat de fer-les harmòniques. Plena de substrats, sintetitza esplèndidament tradicions mítiques contraposades: la clàssica i la romàntica, la grega i l’alemanya, la del sud i la nòrdica. D’una fantasia desbordant, profètica en certs aspectes, barreja registres expressius molt diversos, múltiples personatges variadíssims, temàtiques sublims i grotesques, incomptables espais i temps del més realista al més fantasiós, i tonalitats que van de la transcendència filosòfica a la ironia o la comicitat més divertides i irreverents. Les fonts bíbliques en què s’arbora s’entrelliguen amb un gavadal de referències artístiques i literàries —Shakespeare, Eurípides, Byron i un llarg etcètera—, i també d’al·lusions satíriques dels corrents filosòfics i dels ambients intel·lectuals coetanis.

Si Faust indaga sobre la fluctuació de l’ànima humana entre l’ideal inassolible i la realitat sempre insatisfactòria, El príncep d’Homburg exposa, en clau dramàtica més cenyida, les vacil·lacions hamletianes d’un home romàntic que passa del màxim heroisme a la covardia més indigna. Kleist gosa presentar tot un general de cavalleria afectat d’un sonambulisme enamoradís, transgressor del codi militar pel delit d’èpica i, encara pitjor, atenallat per un pànic terrible a la mort. Tot i que implora mercè i fins renuncia a l’amor i a la reputació, finalment accepta, per punt d’honor, el sacrifici reparador.

Goethe i Kleist prefiguren la irrupció d’una nova era, la del XIX, en què l’home escindit explora les profunditats de l’ànima. Les seves obres han estat minuciosament traduïdes, en un vers dúctil i atractiu, per Jaume Ortolà, en sengles versions que, bo i mantenint l’alè de l’original, flueixen magníficament. Si Joan Maragall, Carles Riba, Josep Lleonart o Carme Serrallonga aixequessin el cap, veurien recompensat l’esforç que van esmerçar per incorporar els clàssics alemanys a les lletres catalanes. Llarga vida, doncs, a Riurau Editors!

Kleist al teatre Olympia de València

Share

Entre el 3 i el 14 de març es representarà al teatre Olympia de València una adaptació teatral del conte La marquesa d’O de Heinrich von Kleist, dirigida per Magüi Mira. Teniu més informació en els diaris Levante i Las Provincias.

Así, a pesar de ser un incomprendido en su tiempo, hoy, este escritor alemán poco conocido en España se ha convertido en una pieza clave del repertorio clásico, cada vez más valorado en Europa, que se caracteriza por llevar las “emociones al límite” destacó [Magüi] Mira. (Las Provincias, 2/3/2010)

De Heinrich von Kleist, Riurau Editors ha publicat la novel·la curta Michael Kohlhaas i l’obra de teatre El príncep d’Homburg.

‘Els límits de la justícia i la llei’, per Ricard Chulià

Share
(Article publicat a DeBat a Bat, el dimecres 24 de febrer del 2010) 

Títol: Michael Kohlhaas i El príncep d’Homburg
Autor: Heinrich von Kleist
Editorial: Riurau

Heinrich von Kleist va ser un dels representants del romanticisme més esvalotat: va apostar a tot o res per l’art, va flirtejar amb el patriotisme alemany més abrandat mostra de l’època i, finalment, acabà suïcidant-se com a cloenda -tot i que no hi estava inclosa- al pla de vida que s’havia marcat a l’edat de 21 anys. De fet, Goethe, partidari d’un neoclassicisme més idealista, va menysprear l’obra de Kleist pels seus aparents excessos. Així i tot, o precisament per això, no es pot dir que Kleist siga un autor que haja passat desapercebut:generació rere generació, les seues obres han estat contínuament objecte de revisió i reinterpretació. Recordem, per exemple, el film que Éric Rohmer va dedicar a La marquesa d’O.

I és que amb texts de la força dels dos que ens ocupen és difícil que un judici negatiu, per molt que haja estat sancionat per una autoritat com Goethe, puga fer desaparèixer una veu d’aquesta potència. En particular, és el cas del Michael Kohlhaas. Tenim un motiu que és preuat pel moviment romàntic: la reescriptura d’una antiga crònica del segle XVI que Kleist acabarà mitificant en una faula sobre els límits de la submissió a la llei en la recerca de justícia. Michael Kohlhaas és un comerciant de cavalls procedent de Brandenburg que, en travessar la duana de Saxònia -en l’època eren dos electorats del Sacre Imperi Germànic-, li són retinguts els cavalls i el criat per part del noble von Tronka amb l’excusa de no portar els salconduits pertinents. En tornar, Kohlhaas veurà que els cavalls han estat malnodrits i abusats en el treball, de tal manera que el que resta són uns exemplars moribunds.

Kohlhaas sempre mira de portar la reclamació pels conductes pertinents. Tanmateix, la seua esposa, per tal de pacificar els ànims del marit, s’ofereix ella mateixa a adreçar al tribunal de Dresden. En un tomb argumental que no és present a la crònica històrica, Kleist fa que la dona acabe morta enmig d’una turba, de manera que Kohlhaas és empès a organitzar una partida a la recerca de justícia per la pròpia mà. En un periple ple de clarobscurs, en el qual Kleist és mestre a fer-nos sentir els arguments i la humanitat del personatge, Kohlhaas passarà per diversos saqueigs i revenges. Fins i tot, amb l’ambició que es reconega que el seu cas és just, arribarà a entrevistar-se amb Martí Luter -de qui n’era fervorós seguidor- després que el teòleg publicàs un edicte condemnant les accions del comerciant de cavalls, per convèncer-lo de les seues raons.

Amb la prosa més ràpida mai no escrita, segons la va definir Stephen Vizinczey -l’autor hongarès nacionalitzat canadenc i escriptor en llengua anglesa de qui l’obra més coneguda és l’Elogi de les dones madures- el text gairebé ens hipnotitza. I, així mateix, El príncep d’Homburg, escrita, però, com a obra de teatre i rimada, continua l’exploració de la justícia o l’obediència. El príncep desobeeix les ordres, però guanya la batalla. Tanmateix, és condemnat per rebel·lia a mort. En una mostra de les passions literàries de Kleist, el protagonista ha d’agenollar-se i renunciar també a la seua amant per a salvar la vida. Ara bé, l’orgull farà que reprenga el seu valor.

[Nota de Riurau Editors. En realitat, Prinz Friedrich von Homburg està escrit en versos decasíl·labs sense rima, i la traducció que publiquem segueix el mateix criteri: versos decasíl·labs blancs, sense rima.]

‘Les atrocitats d’un home just’, per Pere Antoni Pons

Share

(Article publicat al Diari de Balears, al suplement L’Espira, el 13 de febrer del 2010. Versió en pdf.)

Riurau Editors és un altre petit gran miracle del món del llibre en català. És una editorial jove i modesta, amb seu a Barcelona i amb un catàleg encara poc voluminós –només cinc títols– però ja contundentment exquisit, el qual inclou una nova versió del Faust de Goethe, els pamflets Allò que es veu i allò que no es veu de Frédéric Bastiat i Sentit comú de Thomas Paine, i dues obres del gran romàntic alemany Heinrich von Kleist, la peça teatral El príncep d’Homburg i la novel·la breu Michael Kohlhaas.

L’impulsor i màxim responsable d’una tan singular i encomiable empresa és el valencià Jaume Ortolà, enginyer i músic, i també traductor –una proesa– dels cinc llibres que el segell ha posat en circulació fins al moment. El primer d’aquests títols, Michael Kohlhaas, va sortir al carrer el mes d’abril de l’any passat, va encapçalat per una introducció concisa, interessant i molt útil signada pel propi editor i traductor, i constitueix una lectura tan amena com fascinant.

Heinrich von Kleist (1777-1811) és un dels màxims representants, tant per obra com per peripècia biogràfica, del romanticisme alemany. Tal com Ortolà explica al pròleg, la seva obra –plena “de les casualitats i de les passions, la fatalitat i la crueltat dels homes”– va xocar frontalment amb “l’humanisme idealista que inspirava les obres madures de Goethe i Schiller, els representants del classicisme de Weimar”: Goethe, sense anar més lluny, el menyspreava sense pietat, la qual cosa li va impedir de ser reconegut en vida. Narrador, poeta i dramaturg, Kleist també va ser un gran viatger i un patriota inflamat: va formar part de l’exèrcit prussià que va guerrejar contra Napoleó. A més, i per rematar l’arquetípica estampa d’artista romàntic torturat i sublim, va morir molt jove, suïcidant- se a la riba del llac de Wannsee juntament amb la seva companya, malalta terminal.

Tot això, però, només és informació, context i etiquetes. El que importa és la literatura. I Michael Kohlhaas és una novel·la esplèndida: entretinguda i senzilla, però intel·lectualment densa i moralment desafiadora. Per confegir-la, Kleist va fer servir la història real –D’una antiga crònica n’és el subtítol– d’un comerciant de cavalls que va viure durant la primera meitat del segle XVI. N’hi ha prou de llegir les frases amb què l’autor presenta el protagonista a l’inici del relat per sentir- se inquietantment persuadit per la història. Michael Kohlhaas, ens diu Kleist, va ser “un dels homes més honests i alhora més terrorífics del seu temps”, i “el món hauria beneït la seua memòria si no s’hagués lliurat en excés a una virtut. El sentit de la justícia, però, el va convertir en un assassí i un lladre”. Com a mínim, impactant.

L’anècdota històrica, que Kleist utilitza permetent-se unes poques llicències, és aquesta: un dia Kohlhaas es dirigia a la fira de Leipzig amb una rècula de cavalls per fer-hi negoci quan, en passar pel territori d’un senyor saxó, li varen ser presos dos dels animals; indignat per la injustícia, el comerciant va litigar perquè reparassin el tort que li havien fet, però la burocràcia, les corrupteles i el favoritismes varen frustrar les seves intencions; ofès per tanta deshonestedat, Kohlhaas va decidir prendre’s la justícia per la seva mà, va organitzar una banda d’homes lleials i va començar a atacar –incendis, assassinats, saqueigs– diverses ciutats del país; ni la severa intercessió de Martí Luter va deturar-lo; tot plegat acabà quan les autoritats el detingueren i l’executaren.

Contada per Kleist, una tan increïble història esdevé una novel·la d’aventures en tota regla –trama engrescadora, prosa intensa– i alhora un tèrbol tractat sobre les més intricades qüestions morals. Injustament agreujat, en principi carregat de raó, Kohlhaas acaba convertint-se en una bèstia: ¿com pot ser? Justament, el més gran mèrit de Kleist és haver sabut expressar –sense perdre cap matís, reproduint amb perfecte vigor el batec de la vida– l’enorme complexitat que s’amaga rere el caràcter i les desventures d’un home encegat per l’orgull de la rectitud i per la supèrbia criminal de qui se sent pur i bo entre malfactors, un home que comet els pitjors desastres –la modernitat de l’assumpte és inqüestionable– motivat per la més virtuosa de les intencions. Gran literatura.

‘Regals’, d’Enric Sòria

Share

(El País, suplement “Quadern”, edició valenciana, 17-12-2009)

[…]

I ja que parlem d’editors o traductors valencians, cal fer un esment a part de Jaume Ortolà i la seua editorial Riurau. Ortolà és un jove valencià resident a Barcelona, on ha publicat, entre altres coses, el Faust de Goethe. Ara torna a la càrrega amb tres llibres traduïts per ell: Allò que es veu i allò que no es veu de Frédéric Bastiat, Sentit comú de Thomas Paine i El príncep d’Homburg de Heinrich von Kleist. Bastiat fou un dels grans economistes liberals del segle XIX. Algú pot discutir l’oportunitat de llegir aquest autor, sempiternament citat per Hayek, ara que sembla que s’imposa el retorn a Keynes, però això seria ignorar la claredat, l’agut sentit de la ironia i la intel·ligència d’un pensador econòmic —i polític— molt brillant. Més oportú encara és el llibre de Paine: un pamflet a favor de la independència americana, escrit amb un rigor conceptual, una verva i una habilitat polèmica que es troba molt a faltar darrerament. Al contrari que els nord-americans, els independentistes catalans se sorpendrien molt si algú els deia que podrien mobilitzar el sentit comú a favor seu, i per això no han escrit mai, ni de lluny, un llibre com el de Paine. Ni l’han escrit ni se l’esperen. Ells s’estimen més Alfons López Tena (que també és valencià), i així els va.
Finalment hi ha aquest geni estrany i prodigiós que és Von Kleist. El príncep d’Homburg, com totes les seues, és una obra desconcertant. Ens parla d’un conflicte entre disciplina i passió, amb molt de patriotisme per enmig, però també d’un xoc, brutal, entre somni i vigília, d’un inquietant laberint de principis en pugna i d’una estranya lògica de l’absurd. Com en aquella devastadora i quasi còmica tragèdia de la dignitat que és Michael Kohlhaas, com en la sinistra meravella de El terratrèmol de Xile. Amb raó Franz Kafka admirava l’art abismal de Kleist. El lector d’aquesta obra pot sentir-se estranyat, o indecís. Però si se la mira bé, tindrà prou matèria per a rumiar la seua perplexitat al llarg dels dies. Sens dubte, un gran regal de Nadal.

(Llegiu ací l’article complet en pdf)