Arxiu d'etiquetes: Jaume Ortolà

‘Alexis de Tocqueville: combatre els extremismes’, de Joaquim Armengol

Share

(Article publicat al diari Ara, 7 de març del 2012)

En un país bo personalitats com la de Jaume Ortolà serien abundants i viurien una normalitat social profitosa, però és cert que som al cantell d’un país anormal, més aviat morent, d’un desconhortador interès per la vida intel·lectual seriosa. De tal manera que figures vitals com la del professor Ortolà resulten excepcionals. Ell sol ha traduït, prologat i editat els dos volums de La democràcia a Amèrica, que Alexis de Tocqueville (1805-1859) va escriure durant els anys 1835-1840.

Tocqueville i Gustave Beaumont emprenien viatge, l’abril del 1831, cap a Amèrica. En nou mesos i mig recorrien més d’onze mil quilòmetres, trepitjant disset dels vint-i-quatre estats que hi havia aleshores, recopilant documentació i entrevistant-se amb tota mena de gent. D’aquesta experiència en sortia la seva impressionant i atípica obra magna, un estudi sociofilosòfic de gran magnitud, tant per la intenció vastíssima dels seus interessos intel·lectius com per l’anàlisi fonda i precisa davant la jove democràcia naixent. Tocqueville intenta abastar-ho tot, mirar-ho tot, les entranyes, la superfície, el compost, la respiració, l’origen i les conseqüències del que suposa l’estat democràtic al Nou Món.

El primer volum indaga en tot el teixit polític i l’estat social, el poder federal, legislatiu, la sobirania del poble, el funcionament del govern, les associacions polítiques, la llibertat de premsa, etc. El volum segon, en canvi, aprofundeix més en l’aspecte intel·lectual i la filosofia dels americans, l’educació, l’art, la indústria literària, els diaris, l’individualisme, el gust pel benestar, els hàbits, les opinions, els costums, la religió, l’esclavatge dels negres i l’aniquilació dels pobles indis… L’assaig és un estudi prolix, sempre comparatiu, entre el continent europeu i l’americà. Quan a la vella Europa triomfava la monarquia absoluta, i encara hi flotaven les ruïnes de la llibertat oligàrquica i feudal, a Amèrica sorgien les més agosarades teories de l’esperit humà, posades en pràctica per una societat modesta que improvisava una legislació sense precedents basada en la llibertat. Una autèntica llibertat moral i civil que trobava la seva força en la unió dels ciutadans. És la bella sobirania del poble, on cada home és considerat tan instruït, virtuós i fort com qualsevol altre dels seus semblants, de tal manera que cada individu té una posició d’igual equitat a la d’un sobirà, i participa amb paritat del govern. És la llibertat sagrada de fer tot el que sigui just i bo, sense haver de témer res ni ningú.

Tanmateix, Tocqueville no exposa només els fets i el funcionament, sinó que analitza i aprofundeix en els beneficis i avantatges reals de la sorprenent democràcia americana, tant com en els seus vicis i perills. Per això, l’objectiu principal del llibre sembla fer comprendre les causes del fenomen democràtic i la seva pervivència, i donar a conèixer aquelles lleis que en serven la vida, i aquelles que la posen en perill, però insistint a bastament en els trets essencials que la nodreixen: els costums, els hàbits del cor, l’estat moral, l’intel·lectual i la unió bàsica entre religió i política, harmonitzant, tal com diu amb ironia, el cel i la terra.

L’assaig té alguna cosa de sublim, tant per l’anàlisi enlluernadora i precisa de les fortaleses i debilitats de les societats democràtiques modernes que, d’alguna manera ens impliquen vivament, com pel seu sentit profètic. Certs vaticinis deixen perplex. Sense oblidar un posicionament personal i les sorprenents intuïcions que Tocqueville pondera en el mateix instant que es desplegava aquella societat nova. La llengua usada és exquisida, sòbria, d’un gran lirisme i esplèndida volada clàssica. La impressió general que deixa el llibre és francament meravellosa.

La democràcia a Amèrica és un llibre contra la ingenuïtat i els prejudicis, que rebutja de pla el determinisme històric, apel·lant sempre al bon gust i a la intel·ligència. Un tractat de veritable estima a la democràcia, pròdig i fonamental per combatre els extremismes. Si més no, en el camp de les idees.

‘La joguina de Balzac’, de Ricard Chulià

Share

(Article publicat en debatabat.cat, 5/11/2010)

Títol: Contes drolàtics
Autor: Honoré de Balzac
Editorial: Riurau edicions
Traductor: Jaume Ortolà

No és gens difícil perdre’s enmig de la immensitat de la producció balzaquiana. De fet, com poder aprehendre un treball de l’abast del que es va proposar l’autor francès a l’hora de planificar i portar a terme una autèntica catedral de literatura com és la Comèdia humana? No només es tracta d’una pantagruèlica tasca d’escriptor, sinó que, seguint el patrons que va marcar el Dante amb la Divina comèdia, Balzac va proposar-se captar de la realitat fins a l’extrem de, tal com va deixar expressat en una famosa màxima, fer-li la competència al registre civil.

Si hom volguera establir-hi metàfores amb els treballs d’Hèrcules, no aniria gens desencaminat. I, fins i tot, podria parlar i estirar la comparació amb el mite de Sísif, ja que l’empresa proposada no podia ser més que una font amb un raig inesgotable de combustible vital per empassar. Això és el repte que es va imposar una personalitat com la de Balzac, irrepetible i immensa fins a l’extenuació en tots els sentits.

Dins d’aquesta magna obra, doncs, és molt senzill que es destaquen uns treballs per damunt d’altres i, de manera molt significativa, cada generació trobarà, descobrirà o redefinirà un títol en concret que, no pot ser d’una altra manera, esdevindrà l’espill de les pròpies ambicions. No debades, és el mateix procediment que podem observar en altres obres de la mateixa divisió. Cada generació té el seu Shakespeare: ara ressaltem Hamlet, adés Macbeth; i, en definitiva, som nosaltres qui ens estem retratant.

Així doncs, encara cal celebrar més si es pot la publicació per part de Riurau edicions -un autèntic luxe d’editorial- dels Contes drolàtics d’Honoré de Balzac. És la primera vegada que el trobem editat en català -i a més en una edició impecable que incorpora onze reproduccions dels gravats de Gustave Doré-, però és que, de més a més, es tracta d’una obra subterrània dins de la producció balzaquiana.

Menyspreada per ser jutjada com una mena de divertimento sense profunditat, els Contes drolàtics han estat un dels títols oblidats que ara com ara podem veure ressorgir en tota la seua plenitud davant dels nostres ulls. Però compte!, que no parlem d’una edició esperonada per l’èxit o el retrobament que haja pogut rebre a França o en alguna altra edició traduïda, sinó d’una aposta editorial arriscada. Una tria d’editor, en el sentit més honorable de l’ofici, que ha de rebre les lloances que es mereix -i que no en són poques-. No estem expressant una hipèrbole com que Riurau ha posat Balzac en el mapa, sinó que cal jutjar els fets en la justa mida: què és el que suposa editar d’aquesta manera els Contes drolàtics en català? Déu n’hi do!

Però encarem-nos amb el llibre. L’estructura té el referent en el Decameró. De fet, Balzac va preveure escriure deu sèries de deu històries, tot i que només n’acabà les tres primeres, és a dir, els trenta contes de què es compon aquesta edició. Amb el referent pel que fa a l’estil de Rabelais, Balzac ens mostra diguem-ne l’altra cara de la Comèdia: unes històries que varen estar pensades com a menors i d’entreteniment dins d’un corpus “seriós”; una vertadera processó de carnestoltes amb abundants històries que entremesclen personatges que retrobem ara i adés en una gran majoria de temàtiques eròtiques, burlesques i molt carregades d’humor.

Aquesta  obra inclassificable, que ha guanyat i encara guanya magnitud amb el temps, va estar escrita per Balzac en un francés més inclassificable encara. Amb eixa voluntat de joc i enigma, Balzac vol recrear la llengua de l’època en què transcorren les històries, segles XV i XVI. Tanmateix, no es tracta de cap treball filològic, sinó d’una llengua com a joguina per a l’autor: hi trobem un francés farcit d’etimologies inventades i grafies bizarres, així com neologismes només interpretables per una voluntat creadora de l’autor i paraules que només poden tindre sentit dins del context concret. Això ens dibuixa una obra que no és precisament fàcil de traduir. Ara bé, en les mans de Jaume Ortolà, de qui ja vàrem glossar les qualitats com a traductor, esdevé un atractiu afegit a la lectura, per reparar en les solucions arcaïtzants i les tries que hi ha al llibre per a poder estirar totes les possibilitats que dóna el català i gaudir de la nostra llengua. Una autèntica joguina en tots els sentits per al lector.

Presentació de ‘So i silenci’ a Benaguasil

Share

El divendres 29 d’octubre del 2010, presentarem So i silenci. Assaigs sobre música a l’Ateneu Musical i Cultural de Benaguasil. L’acte començarà a les 20.30 h, i hi participaran l’autor Guillem Calaforra, l’editor Jaume Ortolà, la pianista Helena Ginès i el flautista Vicent Cintero. Hi haurà música en directe, a càrrec d’aquests professionals de primera categoria que ens honoraran amb la seua presència. Després de l’acte i del col·loqui, cap a les 22 h, sopar d’entrepà (la beguda, la picadeta i el cafè, a càrrec de l’Ateneu). S’afegeixen a la convocatòria Consolat de Mar i l’Institut d’Estudis del Camp de Túria.

Presentació de ‘Faust’ a Tarragona

Share

faustDins les activitats de la Tardor Literària de Tarragona, el divendres 15 d’octubre del 2010 es presentarà la traducció de Faust de Goethe (Riurau Editors, 2009). Serà a les 19h, a la llibreria de la Rambla. Hi intervindran Guillem Calaforra i el traductor Jaume Ortolà. El projecte de traducció de Faust va guanyar  el 7è Premi de traducció “Vidal Alcover” dels premis literaris Ciutat de Tarragona.

‘El Faust traduït per Jaume Ortolà’, d’Ignasi Mora

Share

(Publicat a Pica’m el 24 de març del 2010)

La gent culta sol ser noble i generosa. En compte d’una carta irritada, Jaume Ortolà (Benissa, 1973) m’ha enviat els llibres que ha traduït, començant pel Faust de Goethe. Aquesta ha sigut la resposta a la meua ficada de pota en un article que vaig escriure sobre la traducció de clàssics universals per compte de valencians (escriptors valencians, però és igual, els bons traductors són tan escriptors com els que se n’autoanomenen) i on ometia el seu nom.

Per falta de temps i de paciència, no vaig recórrer a Internet i saber que Ortolà ha traduït, a més del Faust, dues obres de Heinrich von Kleist i dues més d’una col·lecció molt interessant, “Pamflets“. Totes cinc obres han estat editades per la barcelonina Riurau Editors. En la carta que Ortolàadjunta al paquet de llibres, cap retret, en tot cas diu: “En la pàgina web de l’editorial (riuraueditors.cat) pots veure la resta de llibres que hem publicat“.

La carta fiinalitza: “En el blog (riuraueditors.cat/blog) pots llegir què han dit de les traduccions persones com ara Joan F. Mira o Enric Sòria. Espere que t’agraden els llibres”. És ben probable que m’agraden, Jaume, si més no me’ls llegiré. I davant d’un comportament tan digne, encara em sap més greu haver ficat la pota ignorant queJaume Ortolà calia tindre’l present com a traductor de clàssics universals.

‘Glòria i misèria humanes’, de Francesc Foguet i Boreu

Share

(Article publicat al Quadern de Catalunya del diari El País, 4 de març del 2010)

Faust / El príncep d’Homburg
J.W.Goethe / Heinrich von Kleist
Traduccions de Jaume Ortolà
Riurau
496 / 112 pàgines
25 / 14 euros 

La renúncia dels grans grups editorials a la seva funció cultural és suplerta —en bona part— pels segells petits. No deixa de ser un símptoma d’anomalia estructural i, encara que també passi en cultures consolidades, sembla més aviat un retorn a un cert resistencialisme, una reculada en les possibilitats d’ampliar la base social, perquè el gran teló d’Aquil·les és la distribució i la incidència pública dels llibres publicats. En l’àmbit de l’edició de teatre, un dels més desemparats del sector, la desolació contrasta amb el moment dolç que viu el negoci teatral a Barcelona.

El segell Riurau Editors neix amb el propòsit d’oferir als lectors més exigents versions acurades, de qualitat contrastada, d’obres de la literatura universal. La incorporació de dos dels clàssics teatrals alemanys més canònics, com són el Faust, de J. W. Goethe (Francfort, Alemanya, 1749-Weimar, 1832), i El príncep d’Homburg, de Heinrich von Kleist (Brandeburg, Alemanya, 1777- Postdam, 1811), dos monuments colossals de la literatura dramàtica de tots els temps, en són una extraordinària carta de presentació, un miracle en el panorama actual de l’edició de teatre.

Faust és l’odissea d’un savi que, després d’estudiar-ho tot, s’adona que no sap res i que té una insaciable necessitat de joia i d’acció. Desesperat, busca l’elixir en els sabers prohibits de la màgia negra i topa amb Mefistòfil, que ha reptat Déu a fer-lo caure en la temptació. L’ambició prometeica que cova el romàntic Faust el duu a acceptar una aposta arriscada amb el diable: viurà l’instant sense aturador, anhelant-ho tot àvidament (el plaer, l’acció, la glòria). Emprèn així un viatge còsmic, delirant, en què s’abandona als sentits més primaris i, a despit de la mala consciència que el corseca com més va més, s’endinsa en les fondàries de la infàmia i el crim. A la fi, exhaust de tants embruixos i prodigis, desitja desprendrese’n i tornar a ser humà. A punt de perdre l’envit, al peu de la fossa, assegura que la llibertat de veres es guanya cada dia.

Bigarrada, proteica i complexa, la tragèdia genial de Goethe s’eleva a les regions més altes de les tribulacions humanes i, alhora, ens en mostra la misèria. Desplega la dialèctica entre les grans categories —Bé/Mal, Déu/Diable, Ciència/Màgia, Utopia/Veritat— amb la voluntat de fer-les harmòniques. Plena de substrats, sintetitza esplèndidament tradicions mítiques contraposades: la clàssica i la romàntica, la grega i l’alemanya, la del sud i la nòrdica. D’una fantasia desbordant, profètica en certs aspectes, barreja registres expressius molt diversos, múltiples personatges variadíssims, temàtiques sublims i grotesques, incomptables espais i temps del més realista al més fantasiós, i tonalitats que van de la transcendència filosòfica a la ironia o la comicitat més divertides i irreverents. Les fonts bíbliques en què s’arbora s’entrelliguen amb un gavadal de referències artístiques i literàries —Shakespeare, Eurípides, Byron i un llarg etcètera—, i també d’al·lusions satíriques dels corrents filosòfics i dels ambients intel·lectuals coetanis.

Si Faust indaga sobre la fluctuació de l’ànima humana entre l’ideal inassolible i la realitat sempre insatisfactòria, El príncep d’Homburg exposa, en clau dramàtica més cenyida, les vacil·lacions hamletianes d’un home romàntic que passa del màxim heroisme a la covardia més indigna. Kleist gosa presentar tot un general de cavalleria afectat d’un sonambulisme enamoradís, transgressor del codi militar pel delit d’èpica i, encara pitjor, atenallat per un pànic terrible a la mort. Tot i que implora mercè i fins renuncia a l’amor i a la reputació, finalment accepta, per punt d’honor, el sacrifici reparador.

Goethe i Kleist prefiguren la irrupció d’una nova era, la del XIX, en què l’home escindit explora les profunditats de l’ànima. Les seves obres han estat minuciosament traduïdes, en un vers dúctil i atractiu, per Jaume Ortolà, en sengles versions que, bo i mantenint l’alè de l’original, flueixen magníficament. Si Joan Maragall, Carles Riba, Josep Lleonart o Carme Serrallonga aixequessin el cap, veurien recompensat l’esforç que van esmerçar per incorporar els clàssics alemanys a les lletres catalanes. Llarga vida, doncs, a Riurau Editors!

‘Els beneficis palpables de la llibertat’, per Melcior Comes

Share

(Article publicat al Diari de Balears, suplement L’Espira, el 20 de febrer del 2010) 

Allò que es veu i allò que no es veu
Frédéric Bastiat / Traducció de Jaume Ortolà
Riurau Editors, Barcelona, 2009
74 Pàgs. / 10 €

En un dels seus darrers escrits, arreplegat en el volum 44 de la seva obra, Josep Pla s’interroga a si mateix. “—Vostè, senyor Pla, és conservador o liberal? —De vegades sóc conservador i de vegades gens. De vegades sóc liberal i de vegades ben poc. Depèn del que es té davant dels ulls, del que va passant”. “Depèn del que es té davant dels ulls”: és l’opció de l’empirisme. Ara bé: segons Frédéric Bastiat (1801-1850) hi ha, per una banda, el que es veu, i, per l’altra, el que no es veu. “Vet ací la diferència entre un mal i un bon economista: l’un s’até a l’efecte visible; l’altre para esment en l’efecte que no es veu i en el que cal preveure”.

La teoria del que es veu i del que no es veu en la gestió dels diners públics i en la reglamentació de les activitats privades va ser formulada per Bastiat en aquest pamflet vigorós i argumentat, una de les primeres anàlisis que es feren dels beneficis de l’economia de mercat lliure, emancipada de distorsions benintencionades per part dels gestors de l’erari governatiu. Aquests serien els que tan sols s’atenen al que es veu —un mínim efecte immediat—, mentre que són incapaços d’avaluar fins a quin punt les seves intromissions, fiscalitzacions i controls generen dinàmiques perverses, nocives per al bé públic i per la moralitat civil (i això és el que no es veu o no es vol veure—o no es té prou sagacitat per preveure). Bastiat desmunta, un per un, amb gràcia i solvència, molts dels tòpics i de les fal·làcies que han acompanyat —i que per desgràcia encara s’escolten…— el discurs econòmic fet des del poder, el qual sempre ha sabut vestir-se d’una moralitat superior, com si només el legislador pogués portar la societat pel camí de la prosperitat i la justícia. 

Segons Bastiat, aquest mena de fraus en el discurs delaten una fe sense fonament en el polític —”el senyor Prohibidor”—, mentre que la llibertat econòmica aposta per la convicció que una societat —una humanitat— que pacta i treballa en llibertat ens porta a resultats més apreciables pel que fa al benestar comunal. Una humanitat lliure, conscient de les seves necessitats i dels seus interessos, és molt millor, més positiva, que no la forçada per un “pretès reformador” que “vinga a imposar-nos la seva fórmula i la seua voluntat i a concentrar, per dir-ho així, la humanitat en ell mateix”.

Bastiat, un dels primers periodistes que feren el que després s’anomenà divulgació econòmica, ha estat considerat com un dels pensadors del fet productiu que primer feren èmfasi en el consumidor més que no pas en el productor, cosa que el fa precursor de l’escola de Viena, d’on sorgiren cappares del liberalisme i de la crítica a l’economia totalitària com von Mises o Hayek. Certament, els lectors de Camí de servitud (1944), l’obra més llegida de Hayek, descobriran que Bastiat n’és un precursor molt clar, tot i que el nostre home no podia preveure, a mitjans del segle XIX, fins a quin punt el seu “senyor Prohibidor” tindria també tendències massivament homicides.

Bastiat critica el funcionariat, les subvencions, el proteccionisme, els impostos excessius i l’exèrcit parasitari, i explica els beneficis dels intermediaris o comerciants, o de les màquines que treuen la feina a l’home, sempre amb arguments ponderats i equànimes, exposant una sèrie d’apòlegs —com el ja mític del vidre trencat—que ja formen part de qualsevol recull d’exemples de funcionament del sistema econòmic. Tot i que el liberalisme passa per hores baixes a causa de diverses lectures no precisament imparcials de la crisi global, Bastiat continua persuasiu i inspirat en aquest pamflet, el qual ens ha estat traduït amb elegància per Jaume Ortolà, qui també, en un exercici d’aposta liberal molt lloable, edita el llibre des d’una empresa de nova creació.

‘Elogi del traductor’, per Ricard Chulià

Share

(Article publicat a DeBat a Bat el 16 de febrer del 2010)

Què es pot dir que no s’haja dit ja de Goethe? I, més concretament, del Faust? Evidentment, tal com també admet Guillem Calaforra -i aleshores què n’ha de fer qui açò signa?- a la presentació d’aquesta edició, seria una gosadia imperdonable o una mostra d’ego massa acusat intentar en aquesta ressenya desentrellar els misteris i les virtuts d’una obra de tal magnitud en la història de la literatura. Tanmateix, ens centrarem en un aspecte de vital importància i que massa sovint -per no dir sempre- és oblidat: la traducció.

La faena de traductor és tan clau com desagraïda. Al millor que pot aspirar és a passar desapercebut. Si una traducció està ben feta, llegirem el llibre amb normalitat, deixant lliscar les pàgines i no repararem que hi ha una persona interposada entre l’obra original i el lector desconeixedor de l’idioma en què ha estat escrita. Ara bé, en el moment que el traductor se’ns fa present és que ha errat, que no ha fet bé la seua feina. Per molt que li siga desconeguda la llengua original al lector, una errada de traducció massa evident o un model de llengua massa feixuc i que no s’adiga clarament al tarannà de l’obra sempre grinyolaran a l’oïda. És a dir, la divisa del traductor és que només seràs buscat en cas que vinguen maldades.

Ara bé, una llengua literària es basteix en gran mesura a base de traduccions. Un escriptor forja el seu estil mitjançant les seues lectures, i una llengua no pot ser mai autosuficient. No perquè l’empresa siga impossible, sinó perquè seria aberrant. Els autors en la pròpia llengua seran claus per a donar el model de l’artefacte, però gairebé en la mateixa mesura els traductors en són partícips, d’aquesta construcció. És clar que els clàssics de la pròpia tradició tindran un pes molt més rellevant, això és indiscutible i no hauria de ser de cap altra manera. Però si ara com ara un autor cita com a influències Carver, Kafka o Pessoa qui realment li ha proporcionat el motle ha estat el traductor -sempre que no els haja llegit en la llengua original, evidències a banda.

És per això que per a una llengua com la nostra les traduccions són d’una importància immensa. En primer lloc, per la situació de diglòssia que patim. Si la referència lingüística per a llegir els autors estrangers és el castellà majoritàriament, això no només comporta la subordinació sociolingüística, també té com a conseqüència la subordinació del model de llengua literària a una estructura forastera. És a dir, de manera derivada, no només tindrem un problema de vitalitat de la llengua, tindrem un problema en el mateix cor de la llengua: els nostres escriptors beuran d’una altra per a performar el seu propi estil.

Així doncs, aquest exordi serveix per a destacar la faena que porta a terme Jaume Ortolà; tasca impagable per a tots aquells que vivim i respirem el català, la llengua d’aquest país nostre que encara s’aguanta ferma gràcies a persones com el benissenc i la seua iniciativa de mamprendre Riurau Editors, tan lloable com agosarada i a contracorrent dels temps que ens ha tocat de viure.

El mateix Ortolà ens resumeix la seua filosofia com a traductor d’una manera admirable: és el músic que treballa i treballa una peça per poder desxifrar la partitura a oïda del profà. I amb l’excel·lència que es pressuposa a un intèrpret de música clàssica, el traductor s’enfronta al text original per poder transportar el ritme, la música, l’essència al nostre llenguatge d’arribada. Un intermediari ple de la més valuosa ambició. I, tot això, reconeix Ortolà, sense esperar aplaudiments com a contrapartida, només la satisfacció del lector. I no és poc.

Pel que fa a la traducció del Faust no puc contrastar-la amb el text original, ja que desconec la llengua alemanya. Ara bé, això no em lleva de valorar-la com a llengua d’arribada. I tampoc no em trau poder albirar-hi la dificultat intrínseca que comportava, amb diversitat de ritmes i rimes i composició en base a una voluntat estilística en cada passatge. I molt d’açò gràcies a les anotacions amb què el propi Ortolà puntua el text. El model de llengua, així doncs, és llegidor, llisca suaument per les pàgines, sense renunciar a cap mena de dignificació de la llengua, ans al contrari, ens trobem amb una aposta reeixida.

De fet, comptem amb la presentació de què hem parlat al començament per part de Guillem Calaforra, que fa una valoració entre les diferents traduccions existents al català del Faust, des de la primerenca de Maragall; la que s’havia consolidat des del 1938 de Lleonart -que patia d’excessos noucentistes-, i una altra en prosa de Carme Serrallonga als anys vuitanta. Sense desmerèixer cap de les anteriors, ans al contrari, les comparacions i les raons adduïdes són definitives per constatar que la versió d’Ortolà és ara com ara el millor Faust en la nostra llengua. Versió en rima lliure però mirant de respectar el ritme, una quasi quadratura del cercle. No debades, l’autor havia rebut el premi Vidal Alcover dels Ciutat de Tarragona l’any 2005 per la traducció de la primera part del Faust. En definitiva, una edició que és tot un luxe.

‘Les atrocitats d’un home just’, per Pere Antoni Pons

Share

(Article publicat al Diari de Balears, al suplement L’Espira, el 13 de febrer del 2010. Versió en pdf.)

Riurau Editors és un altre petit gran miracle del món del llibre en català. És una editorial jove i modesta, amb seu a Barcelona i amb un catàleg encara poc voluminós –només cinc títols– però ja contundentment exquisit, el qual inclou una nova versió del Faust de Goethe, els pamflets Allò que es veu i allò que no es veu de Frédéric Bastiat i Sentit comú de Thomas Paine, i dues obres del gran romàntic alemany Heinrich von Kleist, la peça teatral El príncep d’Homburg i la novel·la breu Michael Kohlhaas.

L’impulsor i màxim responsable d’una tan singular i encomiable empresa és el valencià Jaume Ortolà, enginyer i músic, i també traductor –una proesa– dels cinc llibres que el segell ha posat en circulació fins al moment. El primer d’aquests títols, Michael Kohlhaas, va sortir al carrer el mes d’abril de l’any passat, va encapçalat per una introducció concisa, interessant i molt útil signada pel propi editor i traductor, i constitueix una lectura tan amena com fascinant.

Heinrich von Kleist (1777-1811) és un dels màxims representants, tant per obra com per peripècia biogràfica, del romanticisme alemany. Tal com Ortolà explica al pròleg, la seva obra –plena “de les casualitats i de les passions, la fatalitat i la crueltat dels homes”– va xocar frontalment amb “l’humanisme idealista que inspirava les obres madures de Goethe i Schiller, els representants del classicisme de Weimar”: Goethe, sense anar més lluny, el menyspreava sense pietat, la qual cosa li va impedir de ser reconegut en vida. Narrador, poeta i dramaturg, Kleist també va ser un gran viatger i un patriota inflamat: va formar part de l’exèrcit prussià que va guerrejar contra Napoleó. A més, i per rematar l’arquetípica estampa d’artista romàntic torturat i sublim, va morir molt jove, suïcidant- se a la riba del llac de Wannsee juntament amb la seva companya, malalta terminal.

Tot això, però, només és informació, context i etiquetes. El que importa és la literatura. I Michael Kohlhaas és una novel·la esplèndida: entretinguda i senzilla, però intel·lectualment densa i moralment desafiadora. Per confegir-la, Kleist va fer servir la història real –D’una antiga crònica n’és el subtítol– d’un comerciant de cavalls que va viure durant la primera meitat del segle XVI. N’hi ha prou de llegir les frases amb què l’autor presenta el protagonista a l’inici del relat per sentir- se inquietantment persuadit per la història. Michael Kohlhaas, ens diu Kleist, va ser “un dels homes més honests i alhora més terrorífics del seu temps”, i “el món hauria beneït la seua memòria si no s’hagués lliurat en excés a una virtut. El sentit de la justícia, però, el va convertir en un assassí i un lladre”. Com a mínim, impactant.

L’anècdota històrica, que Kleist utilitza permetent-se unes poques llicències, és aquesta: un dia Kohlhaas es dirigia a la fira de Leipzig amb una rècula de cavalls per fer-hi negoci quan, en passar pel territori d’un senyor saxó, li varen ser presos dos dels animals; indignat per la injustícia, el comerciant va litigar perquè reparassin el tort que li havien fet, però la burocràcia, les corrupteles i el favoritismes varen frustrar les seves intencions; ofès per tanta deshonestedat, Kohlhaas va decidir prendre’s la justícia per la seva mà, va organitzar una banda d’homes lleials i va començar a atacar –incendis, assassinats, saqueigs– diverses ciutats del país; ni la severa intercessió de Martí Luter va deturar-lo; tot plegat acabà quan les autoritats el detingueren i l’executaren.

Contada per Kleist, una tan increïble història esdevé una novel·la d’aventures en tota regla –trama engrescadora, prosa intensa– i alhora un tèrbol tractat sobre les més intricades qüestions morals. Injustament agreujat, en principi carregat de raó, Kohlhaas acaba convertint-se en una bèstia: ¿com pot ser? Justament, el més gran mèrit de Kleist és haver sabut expressar –sense perdre cap matís, reproduint amb perfecte vigor el batec de la vida– l’enorme complexitat que s’amaga rere el caràcter i les desventures d’un home encegat per l’orgull de la rectitud i per la supèrbia criminal de qui se sent pur i bo entre malfactors, un home que comet els pitjors desastres –la modernitat de l’assumpte és inqüestionable– motivat per la més virtuosa de les intencions. Gran literatura.