Arxiu d'etiquetes: Joan F. Mira

‘Kakània’, article de Joan F. Mira

Share

Joan F. Mira parla de Guillem Calaforra i el seu llibre So i silenci, publicat per Riurau Editors, en l’article “Kakània” (El Temps, núm. 1374, 12-10-2010):

Una circumstància que ara no cal explicar amb detall (em van convidar a fer la conferència inaugural del Katalanistentag, el congrés dels catalanistes acadèmics de llengua alemanya), ha fet que coincidira uns dies a Viena amb un grapat d’amics i coneguts, entre ells el meu amic Guillem Calaforra, que té, amb tota certesa, el cap més ben fet i més ben ple de la seua generació. Calaforra, a més de ser un magnífic traductor de textos complicats del polonès i de l’alemany, és assagista de molt alta volada: el seu treball sobre el pensament de Joan Fuster és el millor estudi que s’ha fet sobre el tema, i el seu llibre recent sobre música i músics, So i silenci, és simplement impressionant. Calaforra és un home del Camp de Túria que es defineix com a rigorosament centreeuropeu, és a dir mig eslau i mig germànic de vocació, i això es nota. D’una altra banda, segurament és massa racional, i té una mica de recel davant de les mostres carregades d’excessos de gust dubtós i d’estètica fàcil, com ara el romanticisme elemental, l’òpera i la sarsuela, i la Viena dels Habsburg. Jo, que sóc una miqueta menys exigent en la matèria (tant la musical, per ignorància, com l’arquitectònica i l’artística en general), m’he tornat a reconciliar amb aquesta ciutat poderosa i gloriosa, i amb tot el que representa. […]

Ací podeu llegir l’article complet.

‘Traductors’, article de Joan F. Mira

Share

(Publicat a El País, Quadern, 30-4-2009)

Traductors de clàssics pròxims o remots, traductors de gran literatura, traductors de filosofia, d’història i de ciència social. Traductors, i això és important, a un “català matisadament valencià”, tal com jo precisava en la presentació de la Divina Comèdia, i com va recollir Vicent Alonso en els seus Assaigs de Montaigne. Estem aportant a la llengua comuna un gruix de traduccions ben important i ben notable, que no sé si “allà” —vull dir a Barcelona, a Catalunya— saben apreciar i acollir com cal, però em sembla que sí. En poques setmanes m’han arribat a les mans el Faust de Goethe traduït per Jaume Ortolà, i el Michael Kohlhaas de Kleist en versió del mateix autor. Ningú havia tornat a traduir el Faust des de l’edició de Lleonart el 1938, en plena guerra. Dante, Montaigne i Goethe, traduïts per valencians, no és poca cosa. I m’ha arribat una edició preciosa, bilingüe japonés-català (català valencianíssim) dels Viaranys d’oku, del clàssic del segle XVII Basho Matsuo: el traductor amaga el propi nom, i no el diré, però és de Castelló i va ser alumne meu. I Guillem Calaforra traduint del polonés Czeslaw Milosz, de l’alemany Max Weber, i una història (molt francesa) de la filosofia medieval. Gustau Muñoz traduint Adorno i Theodor Herzl. I la vintena llarga d’autors de la col·lecció “Breviaris”, Pico della Mirandola, Diderot, Sartre, Klemperer, Cardoso Pires, Darwin. Fa molts i molts anys, a l’inici dels setanta, Eliseu Climent va impulsar uns “Quaderns de 3i4” que degueren ser la primera iniciativa valenciana per a incorporar els grans noms del pensament crític contemporani, Gombrich, Habermas, Althusser, Lukacs i companyia, inclòs el xinés Lu Hsun. Hi vam col·laborar traductors valencians inexperts com el Salvador Jàfer o com jo mateix, i la petita col·lecció va morir de mort natural. Però era ja un anunci. Hem fet algunes coses respectables, els autors i els editors valencians, i aquesta n’és una, no la menys important. Hem fet allò que cal fer, i ho fem encara. Si als polítics valencians, i als qui els voten massivament, no els importa la llengua del país, ni Goethe, ni Montaigne ni Dante, a nosaltres, traductors, sí que ens importa. Molt.