Arxiu d'etiquetes: Saó

‘Un sintagma musical insòlit’, d’Antoni Ferrer

Share

(Article publicat a la revista Saó, núm. 371, maig del 2012)

Títol: So i silenci. Assaigs sobre música
Autor: Guillem Calaforra
Riurau Editors
Barcelona, 2010

Però, sobretot i per començar, problemàtic. Perquè, “¿com es pot dir alguna cosa amb sentit sobre una experiència estètica que va més enllà —o més ençà del llenguatge? ¿Com es pot traduir en paraules un codi (si el podem anomenar codi) no lingüístic?”.

Aquestes són les preguntes bàsiques de què parteix Guillem Calaforra per abordar, amb gràcia veritablement eficaç, una sèrie de qüestions candents que giren al voltant d’aqueixa mena de pretés termòmetre cultural —venerat i suspecte alhora— que és anomenada música culta. I ho fa armat amb un bagatge envejable: gust estètic contrastat i depurat, solvència i agudesa argumentatives, immersió en els contextos culturals i històrics de la creació i recepció musicals, i coneixements tècnics —per exemple, poder llegir partitures—, que aporta quan cal, per tal de fer-se i fer-nos més intel·ligible l’art sonor.

Però en déiem també un sintagma insòlit: un assaig, en català i sobre música clàssica.

Ací, entre nosaltres, una benvinguda i necessària bocanada d’aire fresc, a tenir ben en compte al costat de, també per exemple, The rest is noise, d’Alex Ross, o dels dos voluminosos assajos, quasi enciclopèdics, La imaginación sonoraEl canto de las sirenas, d’Eugenio Trias. Val a dir que el caràcter premeditadament “juganer” de bastants de les consideracions de Calaforra no ha d’emmascarar-nos la seriositat amb què fa front al repte que s’hi imposa. Calaforra, en efecte, confronta —en sengles “scherzos” dobles: “pamflets contra i en defensa dels antics i dels moderns”— la música d’abans i de després de Wagner, aclareix llurs aportacions definitives i en discuteix les no tant, i fins i tot les eixides de test. En aquest respecte, és d’agrair tant l’afirmació de l’autor sobre com els compositors antics varen assegurar la “intel·ligibilitat” (el “sentit” més que no el significat lingüístic) de la música “durant un llarguíssim període de temps”, com el seu blasme sarcàstic de la “ganduleria estètica” i “fòbia antimoderna” representada pels Concerts d’Any Nou a Viena; i, a la inversa, tant el repte intel·lectual i la incòmoda però necessària connexió amb la sensibilitat dels nostres temps que representen obres del calibre del Lux Aeterna de Ligeti, com el seu advertiment sobre alguns despropòsits sonors actuals. Aquesta secció —aquest scherzo— es completa amb un deliciós i irònic diàleg sobre els uns i els altres. Però no només això. Calaforra crida l’atenció sobre autors centreeuropeus de la primera meitat del XX que caldria rescatar, discuteix raonadament el cànon vigent, analitza finament les diverses varietats de l’experiència musical (sentir, llegir, dirigir, interpretar, recordar), distingeix entre música i músics, reconeix i respecta la competència tècnica i, alhora, ironitza sobre posats i grandiloqüències del star system discogràfic (impagables les divagacions sobre el “Corleone salzburgués” i el “director-estrella del miracle alemany”), i, sobretot, ens posa damunt la taula el seu personal cànon musical, “moderat” segons ell mateix, però perfectament compartible: aristotèlic, en diria jo. I la carcassa final, una alegria per a l’esperit, l’extens capítol que clou el llibre: una anàlisi amorosa i ben entenimentada de vint —vint!— versions d’eixe monument que és la 9a Simfonia d’Anton Bruckner.

Gràcies, mestre.

 

Llegir ‘La democràcia a Amèrica’ en 2012

Share

(Article de Ricard Chulià publicat en Saó, núm. 367, gener 2012)

[…]

Fet i fet, ens trobem en una mena d’època estranya, diferent, difícil d’aprehendre. Quasi podríem qualificar-la com a refundacional. A la primera meitat del segle XIX, Alexis de Tocqueville portava la bona nova a Europa dels nous aires de la democràcia que venien de la jove Amèrica, després d’un llarg periple del nou estat fundat amb els ideals de la il·lustració i que va ser una de les primeres creacions del nacionalisme modern, l’eina democratitzadora de la societat, l’expressió del canvi de paradigma del súbdit al ciutadà.

Fa molt de temps que es comenta l’adagi que en les decisions americanes hauríem de tindre dret de vot tota la població del planeta, ja que, en bona mesura, el govern de l’Imperi ens influeix d’una manera determinant. La pugna sembla decisiva i important. Cal llegir La democràcia a Amèrica en 2012. Ens sembla una necessitat imperiosa. I cal alegrar-se —i felicitar-se— que açò siga possible gràcies a la magnífica tasca de Jaume Ortolà al capdavant de Riurau Editors.