Arxiu d'etiquetes: Vicent Usó

‘Un príncep condemnat a mort i un comerciant de cavalls ultratjat’, per Vicent Usó

Share

(Publicat al blog El rastre de Clarisse, el 12 d’abril del 2010)

Riurau Editors ha publicat, en traducció de Jaume Ortolà, les obres “El príncep d’Homburg” i “Michael Kohlhaas”, de l’escriptor alemany Heinrich von Kleist. Nascut a Frankfurt der Oder (1777) en el si d’una família militar prussiana, von Kleist va ingressar en l’exèrcit i va participar en algunes accions bèl·liques. Després de la derrota de les tropes prussianes davant l’exèrcit napoleònic i d’assolir la convicció que aquell camí no duia enlloc, va abandonar-lo i va decidir viatjar per Europa i escriure. Va enllestir drames teatrals que no arribaven mai a estrenar-se, va fundar revistes literàries on publicar poemes i novel·les curtes i fins i tot un diari poc amable amb l’ocupant francés, el “Berliner Abendblätter”. De fet, va ser la difusió de les derrotes de l’exèrcit de Napoleó en la campanya espanyola que va precipitar-ne la clausura. El 21 de novembre de 1811, en plena fallida econòmica i abatut pel càncer que patia la seua companya, Adolfine, va disparar contra ella i després es va suïcidar. Un final ben adient per a qui es comptava entre els escriptors romàntics.

De fet, l’últim intent de refer la mala situació econòmica havia estat el drama “El príncep d’Homburg”. Una peça que va dedicar a la princesa de Hesse-Homburg, cunyada del rei, amb l’esperança que aquesta li concedira una pensió i poder refer així la penúria en què l’havia sumit el tancament del “Berliner Abendblätter”. Però, tot i el final feliç del drama i el tractament favorable a l’aristocràcia que planteja l’obra, la princesa es va sentir ofesa i no sols no li va concedir la pensió sinó que, més encara, va prohibir-ne la publicació i la representació. No seria fins 10 anys després de la mort de l’autor que es representaria, i encara retallada.

El drama planteja una curiosa situació. Abstret pel coneixement d’una jove princesa, el príncep d’Homburg no atén com caldria les ordres del cap de l’exèrcit, així que, a l’hora de la batalla, pren una decisió que les contradiu. Però que, tanmateix, contribueix notablement a la victòria. Així, al temps que se l’honora com a vencedor, també se’l condemna a mort per haver desobeït les ordres. Per ell intercediran la jove princesa i els caps militars alhora que, al seu interior, a la por inicial a la mort succeirà la convicció que l’honor està per damunt de la vida.

La novel·la curta “Michael Kohlhaas” es va publicar en 1808 a la revista “Phöbus”, de la qual von Kleist va ser cofundador. En aquesta obra, von Kleist indaga sobre el sentit de la justícia a través de la peripècia d’un comerciant de cavalls a qui, arbitràriament, un aristòcrata obliga a lliurar-li un parell d’animals. Convençut de la manca d’equitat del cas, Kohlhaas intenta fer valer les seues raons davant la justícia, però no aconsegueix sinó menyspreu. Aleshores, decideix prendre’s la justícia en primera persona i organitza una partida d’homes armats que arrasa diferents ciutats. Esglaiats de la virulència que ha pres el cas, les autoritats -davant les quals intercedirà el mateix Luter- decideixen intervindre i pactar amb el comerciant que, pel camí, ha perdut la dona i la major part de les propietats. Escrita en un llenguatge àgil i sense descripcions que entrebanquen l’acció, von Kleist hi denuncia la prepotència de l’aristocràcia i la situació de desempar en què es troben els ciutadans així com la necessitat d’un bon funcionament de la justícia per a no interferir l’equilibri social.

‘Un Faust més accessible’, per Vicent Usó

Share

(Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo el 31 de gener del 2010)

En poc de temps han coincidit dues traduccions d’un clàssic de la literatura mundial, el “Faust” de Goethe. A primers de gener, parlàvem de la traducció que va fer Josep Lleonart en 1995 [vg. la nota al peu] i que reeditava Proa. Ara, de la mà de Riurau Editors, apareix una versió més recent que n’ha fet el benissenc Jaume Ortolà i que proposa una traducció versificada d’un text d’un grau notable d’exigència que el traductor, com bé escriu Guillem Calaforra al pròleg, fa que resulte accessible sense prescindir-ne del rigor que demana l’obra. El “Faust” és un text exigent, desproporcionat, ple de matisos i de referències, de registres diversos, una mena de compendi cultural que desborda totes les capacitats, però també una lectura imprescindible i enormement enriquidora. I la versió de Jaume Ortolà és una immillorable forma de tastar-lo. Si més no.

[Nota de Riurau Editors. En realitat la primera edició de la traducció del Faust de Josep Lleonart és de 1938, tal com diu per exemple la reedició de Proa de 1982. Aquesta dada, incomprensiblement, no és esmentada en la reedició de Proa del 2008. A més a més, aquesta darrera reedició (Proa, 2008) elimina, insòlitament, els tres pròlegs de l’obra de Goethe, que en la traducció original de Lleonart tenen els títols de «Dedicatòria», «Pròleg damunt l’escena» i «Pròleg en el cel», i que són una peça fonamental de l’estructura dramàtica i literària del Faust.]

‘Les reflexions de dos polemistes de l’època revolucionària’, per Vicent Usó

Share

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (3/1/2009).

Riurau Editors és una jove editorial que s’ha marcat com a objectiu la publicació de versions acurades d’obres fonamentals de la literatura universal. De moment, compten amb dues col·leccions, una de “Clàssics universals”, que han inaugurat amb el “Faust” de Goethe; i una altra que anomenen “Pamflets”, d’obres més breus i amb intenció polemista, que inicien amb el “Sentit comú”, de Thomas Paine, i “Allò que es veu i allò que no es veu”, de Frédéric Bastiat. L’editorial compta també amb un apartat dedicat al llibre digital on es poden descarregar aquestes dues obres de manera gratuïta.
Thomas Paine (1737-1809) és una de les figures intel·lectuals més importants del segle XVIII i una de les poques persones que va ser protagonista de les dues causes revolucionàries més importants de la fi d’aquell segle: la Independència dels Estats Units de Nord-Amèrica i la Revolució Francesa. A la segona, va contribuir amb obres a favor dels drets de les persones i contra la ingerència de la religió en l’àmbit polític. A la primera, va dedicar els opuscles “La crisi americana” i aquest que ara publica Riurau, “Sentit comú”. Aquesta obra, escrita de manera premeditada amb un estil assequible, es va convertir ràpidament en un èxit en les colònies nord-americanes de la Gran Bretanya, on va carregar d’arguments el partit favorable a la independència de la metròpoli. Paine analitza les raons que porten als homes a dotar-se d’un govern, els fonaments de la constitució anglesa o els orígens de la institució monàrquica i el sistema hereditari que perpetua determinades famílies en el poder. Tot això com a preàmbul per a dotar de major consistència les raons que, al seu parer, determinen que ha arribat el moment de trencar els lligams amb la metròpoli i amb el seu rei. Però Paine, a més, proposa un sistema de representació que garantisca la pluralitat i la representació de totes les colònies, unes reflexions que continuen plenament vigents com també totes les disquisicions que fa sobre la democràcia i la necessitat de dotar-la de certs sistemes de garanties que n’eviten la degradació. Una obra, doncs, que, alhora que ens dóna notícia de la realitat americana dels moments previs a la independència, també proposa una série de reflexions plenament actuals sobre els fonaments del sistema democràtic.
Frédéric Bastiat (1801-1850) va participar activament en la vida política de la França post-revolucionària, però és conegut sobretot per la seua dedicació a l’economia i per la defensa que va fer del liberalisme i del pacifisme. A diferència de Paine, la seua obra va ser publicada de manera dispersa en revistes, diaris i pamflets. “Allò que es veu i allò que no es veu” va ser un dels darrers textos que va escriure i té el valor de sintetitzar de manera molt clara les seues idees principals. Per a ell, el lliure mercat és la millor forma d’accedir a un equilibri econòmic, de manera que el paper de l’estat ha de quedar reduït a la protecció de les vides, la llibertat i les propietats dels ciutadans. En el pamflet que publica Riurau, Bastiat planteja que, a més dels efectes aparents (allò que es veu) de les diferents mesures que pot prendre un govern, n’hi ha d’altres (que no es veuen) que poden resultar, a la llarga, molt més decisius. Impostos, política cultural, treballs públics o restriccions comercials són alguns dels epígrafs que Bastiat considera, sempre des de l’òptica d’un liberal rigorós.

(Extret del blog El rastre de Clarisse)