Biblioteca Joan Josep Cardona - Contribucions de l’usuari [ca]

Bous de corro

2022-09-10T11:16:13Z

Jortola : divisió en paràgrafs

{{DISPLAYTITLE:bous de corro}}
Diversió popular de córrer bous solts pel carrer a les festes més principals. El nom de ''corro'' és un castellanisme derivat de corral. Amb eixa denominació s'entén que els carrers i places que estan tancats amb barreres i per on es practiquen aquests jocs.

No es té constància exacta dels inicis d'aquesta diversió, però, en tot cas caldria establir el segle XIX com el moment en què es fan imprescindibles a les festes principals. Tal vegada la popularitat aconseguida pels espectacles de l'art de torejar fets a les grans capitals es devia transvasar als pobles com un sentit d'emulació. Consta que a les festes de la Puríssima de l'any 1874 l'Ajuntament dóna permís als organitzadors de la festa per a córrer un bou a la plaça del Convent. Aquell lloc, i després el carrer Ample de Sant Josep, foren els tancats on començaren a practicar-se.

Temps després s'obriria el corro a tot el poble en el perímetre denominat volta de la processó, passant finalment a tindre com escenari la plaça del Rei Jaume I i part de la Glorieta. L'organització de les antigues corregudes era potestat dels associats que es presentaven voluntàriament a organitzar la festa de la Puríssima com auxiliars dels regidors municipals. Els associats acordaven convenis per a tres o quatre anys i pagaven personalment el bou que adquirien a una ramaderia de brau amb la condició que una vegada corregut es sacrificaria i tindrien dret a la carn. La mort del bou es realitzava en acabar els dies destinats a la festa. Lligat amb dues fortes cordes el passejaven per tot el poble per a conduir-lo finalment al carrer del Bot, i en el lloc on s'havien clavat quatre anelles, el feien humiliar perquè el carnisser municipal li donés mort i l'esquarterara després per a repartir la carn («aquí que yo sepa no hay más argolla que la de la calle del Bot y por ella no se pasan más que las sogas que arrastran los toros». ''El Centinela'', 15/1/1906). La compra del bou la feien directament a la ramaderia, que normalment era de la serra d'Alcaraz, i la conducció al poble la feien a peu el bou, els majorals i els afeccionats destres en eixe menester. Prohibicions posteriors obligaren a deixar aquella pràctica tan perillosa, moment on els bous es llogaven a una ramaderia de la comarca, especialment de la molt acreditada de ''Vicent de Sagra'' que mantenia bous de llegenda com el ''Perdigon'', ''Paraigüero'' o el ''Roget''.

Posteriorment, les ramaderies provenien de la zona de la Vall de Laguar. Seguint el vell costum els bous aplegaven a Benissa a peu pels camins o assagadors aprofitant les hores nocturnes sent conduïts a un corral de Senijola, d'on eixien tan sols per a pasturar a l'Aigüera o per a acudir a la correguda. El trajecte tradicional dels bous al corro era el vell camí de Senija fins a entrar al poble pel cantó de les Cabres tancant als animals al corral fet amb bigues entre els dos antics porxes de la plaça. El desplaçament tenia lloc a primera hora de la vesprada ocupant la feina als pastors auxiliats pels mansos i tornant a mitjanit al corral de Senijola. La solta del bou es feia a les cinc de la vesprada i es tancava a les set i mitja, com a respecte a les funcions dels sermons de la vuitada a la Puríssima. Hi havia sessió nocturna que s'acabava a la una de la nit. Les portes de les cases del corro es protegien amb barreres fetes amb fustes i els afeccionats lligaven escales a balcons o reixes. Les possibles ferides produïdes per la banya del bou s'atenien a les clíniques particulars dels metges del poble, i el ferit passava després al seu domicili particular. No es té constància que aquestes proliferaren en temps antics a causa, segurament, de les precaucions preses pels aficionats o a un millor coneixement de les sorts. En moments en què sortia un bou de condicions pacífiques, i per a fer-lo córrer, acudien aficionats destres en el maneig d'una llarga canya acabada amb una punxa amb la qual burxaven a l'animal per a provocar-li l'arrancada.

A primers de segle vint, i amb el sentit d'emulació dels torejadors professionals, alguns afeccionats locals actuaren executant les sorts de capa i banderilla. Foren famosos en eixa especialitat els denominats ''El Poll'', ''Cutxarrato'', ''Vicent de Capelleta'' i ''Dieguin el Tartanero''. Més modernament cal destacar a Pere Ivars Cabrera ''Porcellanes'', Ismael ''el Palleter'' o Pepe Santacreu ''Tolín''.

En l'any 1961, els festers, tornant als temps antics, adquiriren un bou i una vaca braus. Els dos animals quedaren tancats a un corral dins del poble novetat que afegia una curiositat més de la festa.

L'imaginari d'aquelles feres originà una còmica situació en la processó de la Puríssima en córrer la veu que s'havien escapat. Part de la processó es va desfer i la imatge la deixaren a terra mentre la parella de la Guàrdia Civil que la custodiava es va preparar per a fer foc sobre els animals, circumstància que no es va produir perquè era una falsa alarma.

Per a lluir el joc d'aquells animals es va convidar el torero professional Vicente Blau ''El Tino'', que va fer una de les seues exhibicions.

La modalitat més moderna del bou de foc va començar a conéixer-se a Benissa en 1961. Per a tal menester s'emprà un bou conegut com el Bou Roig, animal molt placejat i acostumat a eixa pràctica.

Fora de les festes de la Puríssima són escasses les ocasions en què s'han fet bous de corro, de les quals cal destacar les fetes excepcionalment a les festes de Sant Pere de 1902 i a un intent de reconvertir les de la Mare de Déu d'Agost allà per la meitat dels anys seixanta del segle vint, o les que tradicionalment es fan a la partida de Benimarco en el festeig del seu patró.

La festa dels bous no va estar mai permesa legalment i requeria un permís governatiu, cosa que motivava que en els programes de festes s'anunciara amb l'eufemisme de «suelta de elementos», «meriendas al aire libre» o «saltos y carreras».

Modernament, en molts llocs, és costum córrer bous entrats en anys i molt braus que originen desgràcies mortals, cosa que obliga que aquest festeig entre en una fase de profunda revisió o fins i tot de total desaparició.

===Refranyer===
* ''Fer bous i arròs'': indica que s'ha fet un gran festeig.
* ''Ja passaran els bous per davant de ma casa'': anunci que alguna vegada es farà festa, o la sort passarà per davant d'hom.

{{Bibliografia|''L'any fester de Benissa''. J. J. Cardona. (inèdita). Periòdic ''El Centinela,'' 1902-1910. «Els bous», J. J. Cardona, Revista de festes de la Puríssima Xiqueta, 2018. }}

{{DEFAULTSORT:bous de corro}}
[[Category:Diccionari benisser]]

Guerra de Succesió

2021-06-21T13:26:57Z

Jortola : bibliografia

{{DISPLAYTITLE:Guerra de Succesió}}
Conflicte militar que va tindre com a origen el problema de la successió del rei Carles II d'Espanya, que morí sense descendència directa. La guerra va enfrontar d'una part als castellans que junt amb els Borbons francesos, partidaris de Felip d'Anjou, lluitaren contra anglesos, portuguesos, holandesos i les forces dels regnes de València i Principat de Catalunya que es posaren del costat del pretendent Carles d'Àustria. El conflicte va durar de 1702 a 1714 i es va iniciar al territori valencià en l'any 1704 desembarcant a Altea el 21 de maig el general Basset amb la complicitat del rector d'aquella vila Martin Morales, i el governador de la baronia del marqués d'Ariza, Cipriano Infante, els quals havien propiciat un ambient favorable a la revolta de la comarca secundats per Francesc García d'Àvila, principal agent del bàndol austríac. El desembarcament va ser contestat prèviament pel foc dels canons del castell d'Altea, fins que l'alcaid Vicent Thous va donar per finalitzada la seua resistència, així com la de la torre de Cap Negret defensada pel seu fill. La comarca fou l'escenari de les corregudes dutes a terme per Juan Gil Cabreras que aixeca partides i es presenta junt amb les forces de Basset a la plaça de Dénia. En l'any 1706, amb ocasió del setge que posaven les forces d'Asfeld a la ciutat d'Alcoi, identificada amb la causa austriacista, el coronel Bonet, amb quarter establit a Benissa remetia a aquella plaça un reforç per ajuda a la resistència. Treballs d'investigació duts a terme per Carme Pérez Aparicio donen a conéixer les situacions en què es veié envoltada Benissa que s'havia declarat junt amb Altea, Xaló i Gata simpatitzant de la causa de l'arxiduc. Per eixa circumstància fou objecte de l'allotjament d'un escamot de tropes remeses per Joan de Castellví i Coloma, comte de Cervelló, mestre de camp general de la demarcació, amb la pretensió de sufocar qualsevol intent d'ajuda a Dénia. El 10 de setembre de 1707 Benissa, junt amb els propers pobles de Xaló i Alcalalí va viure instants de represàlia de part de les tropes de Cervelló que saquejaren algunes cases. El 17 de novembre de 1708, i després del setge i combat a vora el castell de Dénia, les tropes borbòniques d'Asfeld entraren a la ciutat donant-se per acabada la guerra a la nostra comarca. Pasqual Orozco, atribueix a Benissa una adscripció al bàndol borbònic, i, sense donar cita documentada informa que fou afavorida per prerrogatives. A Benissa consta la presència de les tropes on el soldat Joan Vengut, natural d'Eivissa i Tomàs Foraster, tambor, els dos pertanyents al Regiment de Sevilla bategen els seus fills a la parròquia, com així mateix ho fa Pedro Salteo, soldat natural de la vila d'Alcántara d'Extremadura. Les conseqüències de la guerra, com ara la pèrdua de la llengua en els documents oficials, apleguen prou tardanament a Benissa, que no va veure l'obligació d'escriure en castellà les partides dels llibres de la matrícula de la parròquia fins al dia 21 de juliol de 1744 en ocasió de la visita del bisbe Andrés Mayoral.

{{Bibliografia| 
''Manual Geográfico-Estadístico de la Província de Alicante''. Pascual Orozco Sánchez (1878). 
''Historia de la Ciudad de Dénia''. Roque Chabás. (edició de 1972). 
''Monografia historica de la villa de Altea''. Marcelino Gutiérrez del Caño. (edició de 1980). 
''Basset: mite i realitat de l'heroi valencià''. José L. Cervera. 2003. 
''La Guerra de Successió a Dénia''. Varis autors. Dénia 2006. 
''La Guerra de Successió i el bloqueig de Dénia del 1705''. Carme Pérez Aparicio. Aguaits. Núm. 24-25. 2007 }}

{{DEFAULTSORT:Succesió, Guerra de}}
[[Category:Diccionari benisser]]

Guerra de Succesió

2021-06-21T13:25:36Z

Jortola : ortografia

{{DISPLAYTITLE:Guerra de Succesió}}
Conflicte militar que va tindre com a origen el problema de la successió del rei Carles II d'Espanya, que morí sense descendència directa. La guerra va enfrontar d'una part als castellans que junt amb els Borbons francesos, partidaris de Felip d'Anjou, lluitaren contra anglesos, portuguesos, holandesos i les forces dels regnes de València i Principat de Catalunya que es posaren del costat del pretendent Carles d'Àustria. El conflicte va durar de 1702 a 1714 i es va iniciar al territori valencià en l'any 1704 desembarcant a Altea el 21 de maig el general Basset amb la complicitat del rector d'aquella vila Martin Morales, i el governador de la baronia del marqués d'Ariza, Cipriano Infante, els quals havien propiciat un ambient favorable a la revolta de la comarca secundats per Francesc García d'Àvila, principal agent del bàndol austríac. El desembarcament va ser contestat prèviament pel foc dels canons del castell d'Altea, fins que l'alcaid Vicent Thous va donar per finalitzada la seua resistència, així com la de la torre de Cap Negret defensada pel seu fill. La comarca fou l'escenari de les corregudes dutes a terme per Juan Gil Cabreras que aixeca partides i es presenta junt amb les forces de Basset a la plaça de Dénia. En l'any 1706, amb ocasió del setge que posaven les forces d'Asfeld a la ciutat d'Alcoi, identificada amb la causa austriacista, el coronel Bonet, amb quarter establit a Benissa remetia a aquella plaça un reforç per ajuda a la resistència. Treballs d'investigació duts a terme per Carme Pérez Aparicio donen a conéixer les situacions en què es veié envoltada Benissa que s'havia declarat junt amb Altea, Xaló i Gata simpatitzant de la causa de l'arxiduc. Per eixa circumstància fou objecte de l'allotjament d'un escamot de tropes remeses per Joan de Castellví i Coloma, comte de Cervelló, mestre de camp general de la demarcació, amb la pretensió de sufocar qualsevol intent d'ajuda a Dénia. El 10 de setembre de 1707 Benissa, junt amb els propers pobles de Xaló i Alcalalí va viure instants de represàlia de part de les tropes de Cervelló que saquejaren algunes cases. El 17 de novembre de 1708, i després del setge i combat a vora el castell de Dénia, les tropes borbòniques d'Asfeld entraren a la ciutat donant-se per acabada la guerra a la nostra comarca. Pasqual Orozco, atribueix a Benissa una adscripció al bàndol borbònic, i, sense donar cita documentada informa que fou afavorida per prerrogatives. A Benissa consta la presència de les tropes on el soldat Joan Vengut, natural d'Eivissa i Tomàs Foraster, tambor, els dos pertanyents al Regiment de Sevilla bategen els seus fills a la parròquia, com així mateix ho fa Pedro Salteo, soldat natural de la vila d'Alcántara d'Extremadura. Les conseqüències de la guerra, com ara la pèrdua de la llengua en els documents oficials, apleguen prou tardanament a Benissa, que no va veure l'obligació d'escriure en castellà les partides dels llibres de la matrícula de la parròquia fins al dia 21 de juliol de 1744 en ocasió de la visita del bisbe Andrés Mayoral.

{{Bibliografia|''Manual Geográfico-Estadístico de la Província de Alicante''. Pascual Orozco Sánchez (1878). ''Historia de la Ciudad de Dénia''. Roque Chabás. (edició de 1972). ''Monografia historica de la villa de Altea''. Marcelino Gutiérrez del Caño. (edició de 1980). ''Basset: mite i realitat de l'heroi valencià''. José L. Cervera. 2003. ''La Guerra de Successió a Dénia''. Varis autors. Dénia 2006. ''La Guerra de Successió i el bloqueig de Dénia del 1705''. Carme Pérez Aparicio. Aguaits. Núm. 24-25. 2007 }}

{{DEFAULTSORT:Succesió, Guerra de}}
[[Category:Diccionari benisser]]

Joan Blanco Català

2020-11-28T13:10:24Z

Jortola :

{{DISPLAYTITLE:Joan Blanco Català}}
(Benissa 1912-València 1979) Músic i traductor. Cursà estudis de música, i humanitats en el Seminari Menor Franciscà de Benissa completant la seua formació a Dorsten i Paderbon diplomant-se en la carrera de piano alhora que seguia els cursos de filosofia i teologia. Als anys quaranta, i primers dels cinquanta del segle vint, tingué la direcció de les bandes de música de Pego, Orba i de Carcaixent, localitat on fixà la seua residència durant molts anys. En la seua joventut es va integrar com a cantant en la corda de baix a les companyies especialitzades en sarsuela als teatres de La Zarzuela i Calderón de Madrid. Músic de sòlida formació té compostes nombroses obres per a piano, cor i misses, obres que estan recollides en la prestigiosa arreplega feta pel musicòleg Vicent Tena en la seua «Biblioteca Musical», guardada a l'Arxiu Municipal de València on hi ha els 71 títols compostos per Joan Blanco, dels que destaquen la missa a 4 veus ''Fuente de bondad'', la ''Missa en valencià a Sant Roc i Sant Vicent'', la sarsuela ''La dona valenciana'' i els himnes als sants patrons de diversos pobles de la Marina (Mare de Déu Pobra, de Xaló, Himne a Sant Francesc de Paula, del Ràfol d'Almúnia, a sant Roc de Beniarbeig). A més de la producció musical ha estat l'organista de les parròquies de Teulada, l'Assumpció de Carcaixent, Sant Miquel de Burjassot i Sant Roc de Benicalap. Com a professional de la traducció, treballà en l'editorial Gaisa (Manuel Mas Santacreu), Ediciones Paulinas i Editorial Marfil i en la docència en el col·legi «San Antonio de Padua» a Carcaixent.

{{Bibliografia|«La darrera vesprada amb Juan Blanco Català». J. J. Cardona. Revista Festes de Santa Cecília. Benissa. «Juan Blanco Català, compositor benisense». J. J.
Cardona. Revista de festes del barri de Sant Antoni. Benissa.1979. ''Diccionario de la Musica Valenciana''. Iberautor Promociones Culturales. 2006}}

{{DEFAULTSORT:Blanco Català, Joan}}
[[Category:Diccionari benisser]]

Casa de tros

2020-08-29T08:55:26Z

Jortola :

Les cases de tros són les grans cases aïllades, amb fortes mesures de seguretat, que es construïren abans de la [[caseta]] comuna. En l'any 1631 es dóna autorització a Pere Giner, fill del sergent major del Terç de Nàpols i governador de la ciutat de Gaeta, per a construir una casa torre al lloc de Lleus. Sense tindre constància que aquesta es portara a terme, es pot afirmar que és el precedent de les grans cases de tros de Berdica, les Calcides, Tros de Llenes, Albinyent i Lleus.

{{Bibliografia|''La vivienda popular''. Francisco Seijo. 1973. ''Arquitecturas rurales dispersas en la comarca de la Marina''. Miguel del Rey Aynat. 1986. ''Calpe, tierra y almas, ''volum I. p. 189 a 198, J. L. Luri. 2002. «Les cases de Tros a Benissa». Antoni Banyuls i Joan Pastor. Canelobre. Revista de Cultura de l'Institut Juan Gil Albert. Núm. 49. ''La Marina Alta, segons l'informe Fabián y Fuero. 1791''. Joan Ivars Cervera. 2007.}}

{{DEFAULTSORT:casa de tros}}
[[Category:Diccionari benisser]]

Casa de tros

2020-08-29T08:54:53Z

Jortola : Es crea la pàgina amb «Les cases de tros són les grans cases aïllades, amb fortes mesures de seguretat, que es construïren abans de la caseta comuna. En l'any 1631 es dóna autorització...».

Les cases de tros són les grans cases aïllades, amb fortes mesures de seguretat, que es construïren abans de la caseta comuna. En l'any 1631 es dóna autorització a Pere Giner, fill del sergent major del Terç de Nàpols i governador de la ciutat de Gaeta, per a construir una casa torre al lloc de Lleus. Sense tindre constància que aquesta es portara a terme, es pot afirmar que és el precedent de les grans cases de tros de Berdica, les Calcides, Tros de Llenes, Albinyent i Lleus.

{{Bibliografia|''La vivienda popular''. Francisco Seijo. 1973. ''Arquitecturas rurales dispersas en la comarca de la Marina''. Miguel del Rey Aynat. 1986. ''Calpe, tierra y almas, ''volum I. p. 189 a 198, J. L. Luri. 2002. «Les cases de Tros a Benissa». Antoni Banyuls i Joan Pastor. Canelobre. Revista de Cultura de l'Institut Juan Gil Albert. Núm. 49. ''La Marina Alta, segons l'informe Fabián y Fuero. 1791''. Joan Ivars Cervera. 2007.}}

{{DEFAULTSORT:casa de tros}}
[[Category:Diccionari benisser]]

Caseta

2020-08-29T08:54:46Z

Jortola : separar: casa de tros

{{DISPLAYTITLE:caseta}}
Habitatge rural, escampat a tot arreu del terme municipal de Benissa, i que tradicionalment era emprat pels veïns de dins del poble al temps de les collites com aixopluc temporal de les persones i magatzem dels fruits recollits. L'eclosió d'eixa classe d'arquitectura es produeix quan la situació general de pau permet pernoctar fora de les seguretats que donava el mur de la vila urbana. Per tant les darreries del segle XVIII, i tot el segle XIX, marquen l'inici de la construcció d'aquest tipus d'habitatge. En l'informe de l'arquebisbe Fabián y Fuero, corresponent a l'any 1791, es descriuen les cases de camp en despoblat sent ressenyades un total de noranta-una. El lloc escollit per a construir-les serà el més pròxim possible als camins rurals i en terreny el menys apte per a conreus. A excepció d'algunes casetes de les zones pròximes a la mar, que estan orientades cap al nord, la majoria o faran al sud o a llevant. L'excepció mencionada obeeix, segons tradició, a les prohibicions de les autoritats que s'expressaven en eixos casos i amb la finalitat que les llums nocturnes no serviren de guia als contrabandistes. Les antigues casetes es construïen amb un mur de càrrega central que sostenia dues navades. En general, tan sols disposaven d'una planta baixa precedida pel riurau, on es situaven les cambres de dormir. Una porta enfilada a la principal donava pas al corral. La segona planta era utilitzada com magatzem de collites. La caseta esdevingué, en el temps, una residència fixa a causa de l'augment demogràfic i la dificultat de trobar habitatge a la Benissa encara reclosa dins dels seus murs. En eixa circumstància de residència per a tot l'any s'incrementaren les mesures de protecció (espitlleres i enreixats) i les d'autoabastiment (pou, forn i rebost). És comú trobar en algun document del segle XVIII la definició de ''habitant de fora'' per a distingir a l'individu del camp del vilatà. El terme, per corrupció, esdevingué ''deforero/a''.

Vegeu també: [[casa de tros]]

{{Bibliografia|''La vivienda popular''. Francisco Seijo. 1973. ''Arquitecturas rurales dispersas en la comarca de la Marina''. Miguel del Rey Aynat. 1986. ''Calpe, tierra y almas, ''volum I. p. 189 a 198, J. L. Luri. 2002. «Les cases de Tros a Benissa». Antoni Banyuls i Joan Pastor. Canelobre. Revista de Cultura de l'Institut Juan Gil Albert. Núm. 49. ''La Marina Alta, segons l'informe Fabián y Fuero. 1791''. Joan Ivars Cervera. 2007.}}

{{DEFAULTSORT:caseta}}
[[Category:Diccionari benisser]]

Caseta

2020-08-29T08:52:08Z

Jortola :

{{DISPLAYTITLE:caseta}}
Habitatge rural, escampat a tot arreu del terme municipal de Benissa, i que tradicionalment era emprat pels veïns de dins del poble al temps de les collites com aixopluc temporal de les persones i magatzem dels fruits recollits. L'eclosió d'eixa classe d'arquitectura es produeix quan la situació general de pau permet pernoctar fora de les seguretats que donava el mur de la vila urbana. Per tant les darreries del segle XVIII, i tot el segle XIX, marquen l'inici de la construcció d'aquest tipus d'habitatge. En l'informe de l'arquebisbe Fabián y Fuero, corresponent a l'any 1791, es descriuen les cases de camp en despoblat sent ressenyades un total de noranta-una. El lloc escollit per a construir-les serà el més pròxim possible als camins rurals i en terreny el menys apte per a conreus. A excepció d'algunes casetes de les zones pròximes a la mar, que estan orientades cap al nord, la majoria o faran al sud o a llevant. L'excepció mencionada obeeix, segons tradició, a les prohibicions de les autoritats que s'expressaven en eixos casos i amb la finalitat que les llums nocturnes no serviren de guia als contrabandistes. Les antigues casetes es construïen amb un mur de càrrega central que sostenia dues navades. En general, tan sols disposaven d'una planta baixa precedida pel riurau, on es situaven les cambres de dormir. Una porta enfilada a la principal donava pas al corral. La segona planta era utilitzada com magatzem de collites. La caseta esdevingué, en el temps, una residència fixa a causa de l'augment demogràfic i la dificultat de trobar habitatge a la Benissa encara reclosa dins dels seus murs. En eixa circumstància de residència per a tot l'any s'incrementaren les mesures de protecció (espitlleres i enreixats) i les d'autoabastiment (pou, forn i rebost). És comú trobar en algun document del segle XVIII la definició de ''habitant de fora'' per a distingir a l'individu del camp del vilatà. El terme, per corrupció, esdevingué ''deforero/a''.

====Cases de tros====
Es tracta de les grans cases aïllades, amb fortes mesures de seguretat i que es construïren abans de la caseta comuna. En l'any 1631 es dóna autorització a Pere Giner, fill del sergent major del Terç de Nàpols i governador de la ciutat de Gaeta, per a construir una casa torre al lloc de Lleus. Sense tindre constància que aquesta es portara a terme, es pot afirmar que és el precedent de les grans cases de tros de Berdica, les Calcides, Tros de Llenes, Albinyent i Lleus.

{{Bibliografia|''La vivienda popular''. Francisco Seijo. 1973. ''Arquitecturas rurales dispersas en la comarca de la Marina''. Miguel del Rey Aynat. 1986. ''Calpe, tierra y almas, ''volum I. p. 189 a 198, J. L. Luri. 2002. «Les cases de Tros a Benissa». Antoni Banyuls i Joan Pastor. Canelobre. Revista de Cultura de l'Institut Juan Gil Albert. Núm. 49. ''La Marina Alta, segons l'informe Fabián y Fuero. 1791''. Joan Ivars Cervera. 2007.}}

{{DEFAULTSORT:caseta}}
[[Category:Diccionari benisser]]

Caseta

2020-08-29T08:25:17Z

Jortola : navades

{{DISPLAYTITLE:caseta}}
Habitatge rural, escampat a tot arreu del terme municipal de Benissa, i que tradicionalment era emprat pels veïns de dins del poble al temps de les collites com aixopluc temporal de les persones i magatzem dels fruits recollits. L'eclosió d'eixe tipus d'arquitectura es produeix quan la situació general de pau permet pernoctar fora de les seguretats que donava el mur de la vila urbana. Per tant les darreries del segle XVIII, i tot el segle XIX, marquen l'inici de la construcció d'aquest tipus d'habitatge. En l'informe de l'arquebisbe Fabián y Fuero, corresponent a l'any 1791, es descriuen les cases de camp en despoblat sent ressenyades un total de noranta-una. El lloc escollit per a construir-les serà el més pròxim possible als camins rurals i en terreny el menys apte per a conreus. A excepció d'algunes casetes de les zones pròximes a la mar, que estan orientades cap al nord, la majoria o faran al sud o a llevant. L'excepció mencionada obeeix, segons tradició, a les prohibicions de les autoritats que s'expressaven en eixos casos i amb la finalitat que les llums nocturnes no serviren de guia als contrabandistes. Les antigues casetes es construïen amb un mur de càrrega central que sostenia dues navades. En general tan sols comptaven amb una planta baixa precedida pel riurau, i on es situaven les cambres de dormir. Una porta enfilada a la principal donava pas al corral. La segona planta era utilitzada com magatzem de collites. La caseta esdevingué, en el temps, una residència fixa a causa de l'augment demogràfic i la dificultat de trobar habitatge a la Benissa encara reclosa dins dels seus murs. En eixa circumstància de residència per a tot l'any s'incrementaren les mesures de protecció (espitlleres i enreixats) i les d'autoabastiment (pou, forn i rebost). És comú trobar en algun document del segle XVIII la definició de ''habitant de fora'' per a distingir a l'individu del camp del vilatà. El terme, per corrupció, esdevingué ''deforero/a''.

====Cases de tros====
Es tracta de les grans cases aïllades, amb fortes mesures de seguretat i que es construïren abans de la caseta comuna. En l'any 1631 se li dóna autorització a Pere Giner, fill del sergent major del Terç de Nàpols i governador de la ciutat de Gaeta, per a construir una casa torre al lloc de Lleus. Sense tindre constància que aquesta es portara a terme es pot afirmar que és el precedent de les grans cases de tros de Berdica, Les Calcides, Tros de Llenes, Albinyent i Lleus.

{{Bibliografia|''La vivienda popular''. Francisco Seijo. 1973. ''Arquitecturas rurales dispersas en la comarca de la Marina''. Miguel del Rey Aynat. 1986. ''Calpe, tierra y almas, ''volum I. p. 189 a 198, J. L. Luri. 2002. «Les cases de Tros a Benissa». Antoni Banyuls i Joan Pastor. Canelobre. Revista de Cultura de l'Institut Juan Gil Albert. Núm. 49. ''La Marina Alta, segons l'informe Fabián y Fuero. 1791''. Joan Ivars Cervera. 2007.}}

{{DEFAULTSORT:caseta}}
[[Category:Diccionari benisser]]

Riurau

2020-08-29T08:24:14Z

Jortola : navades

{{DISPLAYTITLE:riurau}}
Arquitectura. Construcció agrícola en forma de porxe, en general d'un sol vessant sostingut per un sistema d'arcs oberts habitualment a migdia. Forma part del paisatge del terme de Benissa i unit sempre a les cases de camp. Les antigues cases de tros no en tenien al principi, però a mesura que s'intensificà el cultiu i producció de la pansa se li afegiren o se'n construïren a poca distància. En aquest darrer cas podrem trobar riuraus de dues navades i tres tramades de porxes com el de l'Olivar de Torres i el de l'Albinyent de Piera. Altres en tenen tan sols un com el de Pinos, el del Quisi, el de Bordes a Bellita o el de Gargori a Pedramala, entre altres. El més propi, i a excepció dels que hem descrit, el riurau és una dependència unida a la casa. De vegades els riuraus tenen una considerable extensió aplegant a dotze o més ulls o arcs com el de Diego Ivars a Bonaire, Bordes a Bellita o Gerra al Quisi. Tocant al riurau hi ha les instal·lacions destinades a l'elaboració de la pansa com el forn o l'estufa. Habitualment el riurau, com hem dit, és una peça més de la casa servint d'aixopluc a les collites o allotjant serveis com la cuina, celler o cup. Molt possiblement els primers exemplars construïts van units a l'explotació a gran escala de la pansa del raïm, situació que es pot fixar ben entrat el segle XIX, tenint la primera notícia documentada la que correspon a l'any 1867 en acte de fundació d'un patrimoni eclesiàstic per Francesc Baidal Sendra a favor del seu fill Francesc Baidal Ivars, on es fa menció d'un riurau situat a la partida de Benimarraig.

{{Bibliografia|«La vivienda popular. El Riurau». Francisco G. Seijo. 1975. «Descripció del riurau». Lluís Fornés. Calendari dels Brillants. 2008 }}

{{DEFAULTSORT:riurau}}
[[Category:Diccionari benisser]]

El cabrerot

2019-07-22T11:23:40Z

Jortola : en la tertúlia

{{Tendral i marcit}}La Societat Cultural de Benissa —el casino del poble, per dir-ho amb propietat— allà cap als anys cinquanta del segle passat era un referent a la comarca. No vull dir amb això que la producció diguem-ne cultural fos per a bufar i donar-se vanitat davant els pobles veïns, perquè era absolutament inexistent. Però l'aura de comptar a les tertúlies amb el senyor notari, algun metge, quasi tots els mestres i els industrials del moble, donava per a impressionar i oferir un confortable ambient burgés que s'envejava. La part agrària anava al trinquet de Mariano i feia la partida de brisca de després de dinar al casino del tio Paco. Repartint-se d'aquesta manera l'oci del diumenge, la resta de la setmana la Cultural, a partir del café de les tres de la vesprada, es pansia i la vitalitat baixava de to. Les hores restants es becava al costat de l'estufa, es llegia la premsa o es feia tertúlia. La videta simple i conseqüent a l'aixopluc del temple laic. El laïcisme és un ''pour parler'', perquè, segons afirmava Xotxim el Gitanet, de la Cultural eixien les misses fetes, en una assenyada conclusió que allí es covava tota intriga, tot negoci més o menys brut i la fama o el descrèdit de qualsevol benisser llicenciat ja de quintes.

Mes aquell centre de reunió, en aplegar l'estiu, s'animava. Bona part de la colònia benissera a València retornava al poble a prendre la fresca o collir la renda. Ben passada la festa de la Mare de Déu del Pilar, encara feia bon temps a la nit, i al cobert de la immensa passionera que cobria el pati tenia càtedra acreditada i escoltada Caye Cervera, industrial amb galeria de fotografia oberta a València, al carrer de Ribera, número 7. Soci de l'Ateneu Mercantil, i confrare de Lo Rat Penat. Caye pontificava i deia la seua de manera apassionada i amb gestualitat teatral, que d'alguna forma s'havia de notar que era persona llegida i informada. I en el temps de la verema es parlà del cabrerot.

El cabrerot, aquells tres o quatre grans de raïm agafats a un peçó de la sarment, és, després de Sant Miquel, el mut testimoni de la passada verema. Madura malament i sempre té un gust aigualit, com de record alleugerit de la dolçor del moscatell. Si fan falta alguns cabassos per a completar la bóta de vi, es sol collir, però si la cosa va de bona saba, el cabrerot va morint de forma miserable al cep. Es podreix, i allà per Tots Sants és un cadàver sec i ennegrit que algun caçador busca per a apagar la set. I s'afirmava en la tertúlia que no era fruita apareguda al mercat de Sant Joan a València. Mancava de promoció per no tindre, segons parer general, traducció al castellà. ''Cabrerote'' era impensable per massa bròfec i podia ser malentés en els llavis de les criadetes xurres quan així ho demanaren a la parada de fruites d'un honest comerciant amb parada acreditada de tota la vida. I a més, l'humil penjollet de quatre grans molt malament es podia defensar al costat de les pomes asperiegues, reinetes, les primeres mandarines o el raïm de Monòver. Per primera vegada la tertúlia es declarà impotent i acceptà que el cabrerot no era fruita, sinó recurs per a quan no hi havia altra cosa per a matar el gust després del plat d'arròs amb fava pelada.

La galant poesia de Jaume Roig, allà pels temps del Renaixement, ja recordava el cabrerot: «ni de brocada/ ni d'esporguim/ tard fa raïm/ ni cabrerot». Mentrestant, per ponent, no estaven els homes de lletra per cantar una fruita que rebia el nom de ''redrojo'' o ''cencerrón'', que tant recordava el nom de la cabra, animal infamant i tan de mal governar. Veient la natural influència que els corrents literaris tenen entre els pobles diversos, i en especial aquella poesia dita pastoral, tot fa pensar que l'humil i de vegades agre cabrerot mai fou pensat com un element de figura retòrica, ni com a component gràfic de naturalesa morta per a poder penjar en elegants salons.

La rebaixa estimatòria del senzill penjoll de grans de raïm que van morint indiferents agafats a la sarment, s'ha de prendre dins de la nostra pobra economia agrària com un testimoni que recorda permanentment amb quina desvalguda precarietat es movia aquella nostra antiga societat camperola. El cabrerot, fruita que madura per la festa de Sant Francesc, pobre en tots els sentits, ofrena la seua existència al modest servei d'alimentar els estornells i les merles negres, alegrant, com per caritat, el paladar d'aquell passavolant que el veu a vora del camí pengim-penjam a la fresca ventada del vent de tramuntana.

[[Category:Tendral i marcit]]

El Collao

2019-04-24T23:01:29Z

Jortola : {{COORDENADES|III, 19-B}}

{{DISPLAYTITLE:el Collao}}
[[Fitxer:Nomsllocbenissa_collao.jpg|thumb|{{Fitxer:Nomsllocbenissa_collao.jpg}}]]

====la partida del Collao====
{{Petit|1742: «hallándose Jayme Fuertes dicho del Besó en sus tierras [...] que las tienen en este término ''partida del Collao''» (''Les baronies de Calp, Benissa, Teulada i Altea'', Jaume Pastor Fluixà, pàg. 159).}}
{{Petit|1898: «posesión titulada ''Collado'' propiedad de Luis Bañuls Cabrera» (Amillarament de Benissa).}}

Origina un accident orogràfic que no arriba a tossal i forma un apèndix de les primeres costeres de la Solana, a la vora mateixa de la carretera de Xaló, que separa la partida en dues parts. Al capdamunt hi ha construïts uns molins de vent (molins del Collao) fets a mitjan segle XIX, prou deteriorats, així com l'actual depòsit general de les aigües potables de Benissa. L'accident delimita els termes de Benissa i Xaló i una part de Senija. Coromines el tracta etimològicament en el vol. II, 826 del seu ''Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana ''i no deixa dubtes del seu origen mossàrab després de situar-lo en diverses geografies de la nostra àrea lingüística.

{{COORDENADES|III, 19-B}}
====els depòsits del Collao====

Construccions destinades a emmagatzemar les aigües del consum urbà de Benissa que provenen dels pous de Benigembla i Beniarbeig. Els primers es construïren el 1964.

{{COORDENADES|III, 19-B}}
====els molins del Collao====
{{Petit|2002: Oral.}}

Formació en línia de quatre molins de vent en desigual estat de conservació, construïts en els límits de les fites dels termes de Benissa i Xaló, dels quals no es té cap constància documental. La seua construcció data de l'any 1846, segons la inscripció que consta dalt de la porta del que es troba en més bon estat, però no descartem algunes construccions anteriors al voltant de 1779, moment en què alguns veïns de Benissa (Joan Andrés i Feliu) protesten judicialment contra les autoritats locals per la pretensió d'edificar molins de vent als seus terrenys. Consta que existeix en 1783 un molí de vent al servei del poble, molt probablement al pla dels Molins.

{{COORDENADES|III, 19-B}}
{{DEFAULTSORT:Collao, el}}
[[Category:Els noms de lloc de Benissa]]
[[Category:el Collao]]

Fer arca

2019-04-21T20:45:02Z

Jortola :

{{DISPLAYTITLE:fer arca}}
Baralla entre bàndols confrontats per diverses rivalitats que utilitzen el llançament de pedres com a eina de guerra. Restes d'aquest bàrbar costum es vivien a Benissa encara en els anys quaranta del segle XX, però reduïda a l'animositat que sentien els sectors infantils i adolescents de les poblacions de Benissa i Senija dins dels típics antagonistes de pobles veïns. La disputa es dirimia al cantó de les Cabres i al camí de Senija. L'etimologia arca l'arreplega el Diccionari de Coromines (366/45, Vol. I) fent-la provenir de l'àrab marroquí ''hárka ''(milícia de moros) i a la vegada de ''háraka'' (expedició militar). L'espai geogràfic en què la paraula arca era utilitzada la situa en la zona de l'Alcoià i la Marina i l'extrau d'una lectura feta als llibres del folklorista Joaquim Martí Gadea, rector que fou de Senija. La proliferació en temps passats d'aquestes baralles va meréixer l'atenció de les autoritats municipals de Benissa que al títol primer de les antigues ordenances municipals les prohibien i feien responsables els pares de l'actuació dels fills que participaven en la lluita.

{{DEFAULTSORT:arca, fer}}
[[Category:Diccionari benisser]]

Fer arca

2019-04-21T20:44:13Z

Jortola :

{{DISPLAYTITLE:fer arca}}
Baralla entre bàndols confrontats per diverses rivalitats que utilitzen el llançament de pedres com a eina de guerra. Restes d'aquest bàrbar costum es vivien a Benissa encara en els anys quaranta del segle XX, però reduïda a l'animositat que sentien els sectors infantils i adolescents de les poblacions de Benissa i [[Senija]] dins dels típics antagonistes de pobles veïns. La disputa es dirimia al [[cantó de les Cabres]] i al camí de Senija. L'etimologia arca l'arreplega el Diccionari de Coromines (366/45, Vol. I) fent-la provenir de l'àrab marroquí ''hárka ''(milícia de moros) i a la vegada de ''háraka'' (expedició militar). L'espai geogràfic en què la paraula arca era utilitzada la situa en la zona de l'Alcoià i la Marina i l'extrau d'una lectura feta als llibres del folklorista Joaquim Martí Gadea, rector que fou de Senija. La proliferació en temps passats d'aquestes baralles va meréixer l'atenció de les autoritats municipals de Benissa que al títol primer de les antigues ordenances municipals les prohibien i feien responsables els pares de l'actuació dels fills que participaven en la lluita.

{{DEFAULTSORT:arca, fer}}
[[Category:Diccionari benisser]]

Fer arca

2019-04-21T20:42:50Z

Jortola : els

{{DISPLAYTITLE:fer arca}}
Baralla entre bàndols confrontats per diverses rivalitats que utilitzen el llançament de pedres com a eina de guerra. Restes d'aquesta bàrbara costum es vivien a Benissa encara als anys quaranta del segle XX, però reduïda a l'animositat que sentien els sectors infantils i adolescents de les poblacions de Benissa i Senija dins dels típics antagonistes de pobles veïns, dirimint la disputa al cantó de les Cabres i al camí de Senija. L'etimologia arca l'arreplega el Diccionari de Coromines (366/45, Vol. I) fent-la provenir de l'àrab marroquí ''hárka ''(milícia de moros) i a la vegada de ''háraka'' (expedició militar). L'espai geogràfic en què la paraula arca era utilitzada la situa en la zona de l'Alcoià i la Marina i l'extrau d'una lectura feta als llibres del folklorista Joaquim Martí Gadea, rector que fou de Senija. La proliferació en temps passats d'aquestes baralles va meréixer l'atenció de les autoritats municipals de Benissa que al títol primer de les antigues ordenances municipals les prohibien i feien responsables els pares de l'actuació dels fills que participaven en la lluita.

{{DEFAULTSORT:arca, fer}}
[[Category:Diccionari benisser]]

Blavet (etnografia)

2018-12-08T10:50:15Z

Jortola :

{{DISPLAYTITLE:blavet (etnografia)}}

Nom que antigament es donava en les terres de conreu de l'arròs de la Ribera del Xúquer als camperols de Benissa i la Marina que anaven a fer les temporades de plantar o segar arròs. L'esmentada denominació era per la brusa de fil de cotó tenyida de blau que formava part de la seua indumentària. A propòsit d'eixe costum, el folklorista de Callosa Adolf Salvà dóna compte en el seu llibre ''De la marina i muntanya'' del següent epigrama: «els blavets de la Marina/ quan van a segar arròs/ només mengen que tonyina/ pa, tomaques i alficòs».

{{DEFAULTSORT:blavet (etnografia)}}
[[Category:Diccionari benisser]]

Blavet (entomologia)

2018-12-08T10:48:45Z

Jortola :

{{DISPLAYTITLE:blavet (entomologia)}}
Plaga insectívora que es presenta en els ceps de vi o de moscatell en els mesos de maig i juny. El seu nom científic és ''Haltica lythi'', denominació que s'aplica a un escarabat de 5 mm de longitud de color verd-blau molt intens i brillant. Viuen l'hivern dins de les corfes soltes de la pell del cep i en esclatar la primavera ixen del refugi i s'aparellen. Fan la posta a la part del revés dels pàmpols passat en deu dies l'ou a l'estat de larva les quals mengen i xuclen les parts més tendres dels pàmpols. L'insecte segueix el seu curs normal d'evolució a adult continuant el cicle de la seua vida. La plaga, si és intensa, produeix als pàmpols un calat que els fa malbé fent patir a la resta de la planta. Actualment es combat amb productes molt eficients ruixant els pàmpols, però abans es realitzava a base d'arsenats de plom, producte molt perillós per a les persones, efectuat en aplicacions hivernals a la base del cep. Al terme de Benissa no sembla que fóra una plaga tan perillosa com el míldiu o la negra i es tractava quan apareixien els primers escarabats utilitzant un embut de quatre pams de boca quadrada que portava a la part estreta una bossa de fil. El treball consistia a anar espolsant els pàmpols perquè l'insecte caiguera dins de la bossa.

{{DEFAULTSORT:blavet (entomologia)}}
[[Category:Diccionari benisser]]

Onomatopeia animal

2018-12-08T10:46:33Z

Jortola :

{{DISPLAYTITLE:onomatopeia animal}}
Recull de veus populars en forma d'interjecció que és utilitzada per a cridar els animals domèstics, sempre que no s'hagen afegit noms particulars. Entre els més emprats hi ha els següents:
* Gat: ''mix, mix''.
* Gos: ''xet, xet''.
* Gallina: ''tita, tita''.
* Poll de la gallina: ''pull, pull''.
* Gall indià: ''polí, polí''.
* Ànec: ''paté, paté''.
* Colom: ''zurí, zurí''.
* Porc: ''cotxi, cotxi''.
* Conill: ''pobret, pobret''.
* Cabra: ''porru''t, ''porrut''.
* Ase i mul: ''oix, oix''.

Els animals de tir tenen veus de comandament com ara ''soo'', per a parar; ''arre'': arrancar; ''erreaa'': esquerre; ''uuu'': dreta; ''aixa'': arrere.

{{DEFAULTSORT:onomatopeia animal}}
[[Category:Diccionari benisser]]

Joan Benavent Pastor

2018-07-01T10:59:32Z

Jortola :

{{DISPLAYTITLE:Joan Benavent Pastor}}
(Quatretondeta 1817-València ?). Alcalde. Exercí per poc temps i amb la situació oficial d'alcalde constitucional, presidint els ajuntaments entre els anys 1861 a 1863. Substituí en l'exercici de regidor en cap Josep Feliu Sala, de qui era parent, i, com aquell, tingué una corporació amb predomini majoritari de regidors de clara ascendència popular. Algunes de les mesures que va prendre ocasionaren contestació popular com la de variar el lloc tradicional on es celebrava el mercat públic, traslladat segurament al Carrer Ample de Sant Josep. Es presentaren problemes pel que fa a política sanitària en esgotar-se el terreny destinat a les inhumacions de cadàvers a l'antic cementeri. Li succeí Francesc Pasqual Torres Feliu. S'havia casat a València, a la parròquia de Sant Andreu, amb la benissera Rita Feliu Conca, i d'eixe matrimoni nasqué el musicòleg [[Ricard Benavent Feliu]]. Joan Benavent era de professió advocat, activitat a la qual també s'havia dedicat son pare, Josep. Gaudia d'una important fortuna personal representada per béns rústics situats als termes de Benissa, Quatretondeta i Benigànim.

{{DEFAULTSORT:Benavent Pastor, Joan}}
[[Category:Diccionari benisser]]

Font de les Cabanes

2018-06-16T14:16:36Z

Jortola :

{{DISPLAYTITLE:font de les Cabanes}}
Altrament dita també font de Bèrnia. Aquest brollador actua de línia divisòria de la serra per als termes de Benissa del de Xaló. En l'any 1764 es fa una primera divisió on actua l'advocat dels Reials Consells de València, Pere Salvador, establint que la font seria d'ús comú per als dos pobles. Aquest judici no degué semblar efectiu per tal com en l'any 1896 una comissió presidida per Josep Cabrera Bertomeu per part de l'ajuntament de Benissa i de Pere Joan Oliver Pérez del de Xaló, i actuant de secretari Antoni Cardona, titular del de Benissa, es procedia a fer l'amollonament. Aquella definitiva concòrdia sentenciava antigues reclamacions deixant la font en la mateixa fita del límit dels termes. En època de l'alcaldia de Diego Ivars (1924-1926) hi hagué un projecte de canalitzar aquelles aigües, que junt amb les de la font d'Orxelles, servirien per al servei públic de Benissa, estudi que no es va portar a terme. El topònim Cabanes és citat per Josep Mas i Martí i Jaume Noguera Mengual d'un capbreu de 1635 que tenen estudiat i publicat al seu llibre ''La terra i la gent del Xaló repoblat''. El paratge de la font frueix de l'estima general tant per l'excel·lència de les seues aigües com de la bella panoràmica que s'albira des de la seua privilegiada ubicació.

{{DEFAULTSORT:Cabanes, font de les}}
[[Category:Diccionari benisser]]

Rebombori

2018-06-11T11:52:23Z

Jortola :

{{DISPLAYTITLE:''Rebombori''}}
Publicació apareguda a Benissa en l'any 1998 i composta per un sol número. S'editava a l'Institut de BUP i sense una direcció concreta que estava compartida per Joan Lluís Cardona, Maria Estrella Ivars, Maria i Juan Esteban Femenia, Mari Sol Álvarez, Gemma Martínez, Rubén Moncho, Miguel Àngel Molines, Francisco Pérez, Josep Miquel Banyuls. Empraven com a suport d'impressió el sistema de multicopista. No tenia una línia editorial concreta, d'ací el nom de la revista, i es limitava tan sols a la funció de donar sortida a les inquietuds intel·lectuals dels estudiants de darrer curs del centre. Les col·laboracions tenen un contingut molt divers; van des del sentiment ecologista fins a composició de poemes i articles de contingut literari.

{{DEFAULTSORT:Rebombori}}
[[Category:Diccionari benisser]]

Rebombori

2018-06-11T11:52:14Z

Jortola :

{{DISPLAYTITLE:Rebombori}}
Publicació apareguda a Benissa en l'any 1998 i composta per un sol número. S'editava a l'Institut de BUP i sense una direcció concreta que estava compartida per Joan Lluís Cardona, Maria Estrella Ivars, Maria i Juan Esteban Femenia, Mari Sol Álvarez, Gemma Martínez, Rubén Moncho, Miguel Àngel Molines, Francisco Pérez, Josep Miquel Banyuls. Empraven com a suport d'impressió el sistema de multicopista. No tenia una línia editorial concreta, d'ací el nom de la revista, i es limitava tan sols a la funció de donar sortida a les inquietuds intel·lectuals dels estudiants de darrer curs del centre. Les col·laboracions tenen un contingut molt divers; van des del sentiment ecologista fins a composició de poemes i articles de contingut literari.

{{DEFAULTSORT:Rebombori}}
[[Category:Diccionari benisser]]

Monges salesianes

2018-06-11T11:50:23Z

Jortola :

{{DISPLAYTITLE:monges salesianes}}
Congregació religiosa que, amb el nom de ''Salesianas del Sagrado Corazón de Jesús'', va ser fundada per Piedad de la Cruz Ortiz (Bocairent 1842-Alcantarilla 1916) en l'any 1890. La finalitat de la fundació consisteix a assistir a vells pobres, orfes i emigrants sense recursos. La casa mare s'establí a la localitat murciana d'Alcantarilla. La seua vinculació a Benissa tingué per origen la petició de l'ajuntament en l'any 1918 perquè una comunitat de religioses d'eixe institut es fera càrrec de l'assistència als acollits a l'hospital, atemorit l'ajuntament davant l'elevat nombre de malalts a causa de la grip, dita espanyola, i la xifra de morts que causava. No obstant eixa cita s'ha de retrocedir en el temps, en concret a l'any 1895, quan en ocasió de la Visita Canònica, es fa ressaltar l'advertència que l'hospital està regit per una comunitat de monges dites allí «terciarias salesianas de Alcantarilla», que estan de forma irregular sense el permís oportú de l'arquebisbat de València. És de suposar que, sense formalitzar degudament la seua situació, estarien formant reduïda comunitat a Benissa d'acord amb la nota citada. La fundadora s'educà al col·legi de l'Oreto de València. Sense entrar en eixa orde va tindre una experiència mística després d'uns exercicis espirituals fets al convent de les Saleses Reals d'Oriola, on inspirada en la vida de Sant Francesc de Sales, i amb el consentiment del bisbe diocesà, va fundar a la ciutat d'Alcantarilla el seu institut. Les salesianes visqueren primitivament a Benissa a les dependències superiors de l'hospital municipal, assistien als malalts allí acollits i vivien de la caritat pública i les ajudes de la Conferència de Sant Vicent de Paül. Quan les monges de l'Oreto deixaren la direcció de l'asil, en l'any 1933, es feren càrrec d'aquella fundació. Seguiren al davant de l'asil fins a l'any 1984, on per manca de personal, i per reagrupar comunitats, deixaren Benissa per passar a engreixar la comunitat de Xàbia. Foren substituïdes per una comunitat de «Franciscanas Misioneras». Benissa ha donat a l'ordenació a diverses vocacions religioses.

{{Bibliografia|''Història de la Parròquia de Benissa''. J. J. Cardona. 2002.}}

{{DEFAULTSORT:salesianes, monges:}}
[[Category:Diccionari benisser]]

Monges salesianes

2018-06-11T11:49:49Z

Jortola :

{{DISPLAYTITLE:monges salesianes}}
Congregació religiosa, que amb el nom de ''Salesianas del Sagrado Corazón de Jesús'', va ser fundada per Piedad de la Cruz Ortiz (Bocairent 1842-Alcantarilla 1916) en l'any 1890. La finalitat de la fundació consisteix a assistir a vells pobres, orfes i emigrants sense recursos. La casa mare s'establí a la localitat murciana d'Alcantarilla. La seua vinculació a Benissa tingué per origen la petició de l'ajuntament en l'any 1918 perquè una comunitat de religioses d'eixe institut es fera càrrec de l'assistència als acollits a l'hospital, atemorit l'ajuntament davant l'elevat nombre de malalts a causa de la grip, dita espanyola, i la xifra de morts que causava. No obstant eixa cita s'ha de retrocedir en el temps, en concret a l'any 1895, quan en ocasió de la Visita Canònica, es fa ressaltar l'advertència que l'hospital està regit per una comunitat de monges dites allí «terciarias salesianas de Alcantarilla», que estan de forma irregular sense el permís oportú de l'arquebisbat de València. És de suposar que, sense formalitzar degudament la seua situació, estarien formant reduïda comunitat a Benissa d'acord amb la nota citada. La fundadora s'educà al col·legi de l'Oreto de València. Sense entrar en eixa orde va tindre una experiència mística després d'uns exercicis espirituals fets al convent de les Saleses Reals d'Oriola, on inspirada en la vida de Sant Francesc de Sales, i amb el consentiment del bisbe diocesà, va fundar a la ciutat d'Alcantarilla el seu institut. Les salesianes visqueren primitivament a Benissa a les dependències superiors de l'hospital municipal, assistien als malalts allí acollits i vivien de la caritat pública i les ajudes de la Conferència de Sant Vicent de Paül. Quan les monges de l'Oreto deixaren la direcció de l'asil, en l'any 1933, es feren càrrec d'aquella fundació. Seguiren al davant de l'asil fins a l'any 1984, on per manca de personal, i per reagrupar comunitats, deixaren Benissa per passar a engreixar la comunitat de Xàbia. Foren substituïdes per una comunitat de «Franciscanas Misioneras». Benissa ha donat a l'ordenació a diverses vocacions religioses.

{{Bibliografia|''Història de la Parròquia de Benissa''. J. J. Cardona. 2002.}}

{{DEFAULTSORT:salesianes, monges:}}
[[Category:Diccionari benisser]]

Veremar

2018-06-11T11:49:23Z

Jortola :

{{DISPLAYTITLE:veremar}}
Treball agrícola consistent a tallar els raïms dels ceps de la varietat destinada a vinificació i la seua conducció al cup, on prèvies les manipulacions de xafar i premsar es convertirà en most, que fermentat produirà el vi. En l'actualitat s'efectua eixa operació d'acord amb modernes tecnologies que regulen el grau òptim del raïm per a ser tallat, però que en temps antics es feia seguint la tradició particular de cada colliter. Venia a coincidir la verema al temps de Sant Miquel, moment on els llauradors ja havien fet l'escaldada del raïm de moscatell, i collit les ametles i garrofes, feines prioritàries per les inseguretats climatològiques pròpies de setembre. El raïm es tallava amb el falçó i dipositat en cabassos era conduït amb cavalcadures aparellades amb anganells al cup.

Tema relacionat: [[Vi]].

{{DEFAULTSORT:veremar}}
[[Category:Diccionari benisser]]

Venilla

2018-06-11T11:49:06Z

Jortola :

{{DISPLAYTITLE:''Venilla''}}
Publicació apareguda a Benissa als anys 1963 i 1964 editant-se un total de set números ordinaris i un extraordinari. S'emprava per a la seua confecció el sistema de multicopista, a excepció de la portada feta amb impremta. S'editava pel grup de joves adscrits a l'Organització Juvenil Espanyola (OJE) i estava dirigida per Joan Josep Cardona, amb seccions esportives, de crítica literària i cinematogràfica i noticiari general referit al poble, seccions dutes a terme per Bonifacio Higueras, Carlos Camiña, Josep Ribera, Secundino Ferrer, Joan Josep Cabrera i Angel Pastor. Inclogué col·laboracions de Jordi Valor, Fernando Cabrera, Vicente Ivars Amorós, Vicent Far i Pedro Pastor Palencia. Les il·lustracions eren dibuixos impresos directament sobre el suport d'impressió i elaborats per Joaquim Ivars Ivars i Francesc Pineda. La línia editorial era variada i circumscrita a la necessitat de dotar a Benissa d'un mitjà de comunicació que arreplegara les inquietuds de la joventut intel·lectual d'aquell temps.

{{DEFAULTSORT:Venilla}}
[[Category:Diccionari benisser]]

Teulera

2018-06-11T11:48:48Z

Jortola :

{{DISPLAYTITLE:teulera}}
Indústria dedicada a l'elaboració de teules per a les cobertes de les cases. La matrícula industrial de Benissa especifica que en l'any 1859 hi ha un establiment dedicat a produir aquest tipus de material, encara que en realitat estigueren en funcionament tres obradors (Lleus, Benimallunt i el Pla de Canor). Un establiment d'aquest tipus precisava tindre prop d'ell una mina d'argila i un corrent o depòsit d'aigua suficients per a mantenir plenament l'activitat en condicions de rendibilitat. L'esgotament d'aquestes matèries obligaren al tancament de les indústries les quals ja no estan en explotació en el segle XX. Les dues teuleres que han aplegat a la posteritat tenien en comú un clot de grans proporcions que tant podia servir per magatzem d'aigua com extracció del fang d'argila. Creiem que les dues explotacions de Benissa serien d'aquest sistema per tal com als voltants no es troben mines d'aquest tipus de terra. La teula es construïa utilitzant una taula sobre la qual es posava el fang sobre un motle fent passar després una graella per igualar. S'assecaven alguns dies al sol per passar definitivament al forn. Era un treball que calia fer-se amb molt de sol i bon temps sent l'estiu el moment idoni per a elaborar-les. La comercialització era sempre per encàrrec quedant les sobres emmagatzemades per a satisfer esporàdiques comandes.

{{Bibliografia|«La Teulera». Teresa Ballester-Antonia Server. Quaderns d'Etnografia. El Fang. 1988 }}

{{DEFAULTSORT:teulera}}
[[Category:Diccionari benisser]]

Tenebrari

2018-06-11T11:48:36Z

Jortola :

{{DISPLAYTITLE:tenebrari}}
Canelobre de forma triangular preparat per a sostenir quinze ciris i que s'utilitzava en l'ofici de tenebres en l'antiga Setmana Santa. Va deixar de practicar-se en les reformes del concili Vaticà II. A l'antiga església de Sant Pere de Benissa, en ser poc lluminosa, l'ofici de tenebres gaudia d'una especial rellevància per la foscor en què quedava el temple. Tenia lloc després que es cantara la passió i abans de l'adoració de la creu. Els ciris anaven apagant-se a mesura que el ritual de l'ofici anava concloent, fins a deixar el temple a les fosques simbolitzant les tenebres que envaïren la terra després de la mort de Jesucrist a la creu.

{{DEFAULTSORT:tenebrari}}
[[Category:Diccionari benisser]]

Temps atmosfèric

2018-06-11T11:48:25Z

Jortola :

{{DISPLAYTITLE:temps atmosfèric}}
Per a designar comunament el temps atmosfèric i tots els fenòmens relacionats a Benissa es fa servir el terme oratge. La presa diària dels registres més habituals, com les temperatures, la pluja, l'orientació i la força dels vents i la resta de variacions, fan possible fixar cicles, que són imprescindibles per a un estudi global del clima. A Benissa s'ha fet el seguiment a l'observatori dels pares franciscans, especialment de les pluges, a partir de l'any 1912, i des de 1943 la resta de fenòmens.

===Pluges===
L'estudi del segle XX determina que entre 1910 i 1915 es va produir una gran secada amb els mínims de 250 mm. en l'any 1913 i 295 mm. en l'any 1915, situació que afectà durament l'agricultura obligant a prendre mesures extraordinàries a l'Ajuntament (petició d'ajudes al govern, exempció d'imposts) i abocant als jornalers a l'emigració temporal a Alger. Fins a 1932 la mitjana anual de pluja estava establida en 500 mm. El mínim històric del període es situa en l'any 1936 amb tan sols 185 mm. No existeixen registres de 1936 a 1943. De 1943 a 1968 la mitjana anual es situava en 558, 5 mm. incrementant-se entre els anys 1954 i 1958 que fan successivament 532, 548, 560, 836, i 862 mantenint una certa regularitat que finalitza en 1962 on entra una secada que acabarà en l'any 1971 amb 910 mm. de pluja registrada. Cal esmentar que part d'eixes precipitacions no mantenien una certa regularitat al llarg de l'any com la corresponent a l'any 1957 que es va centrar intensament al mes d'octubre (284, 5 mm), moment que va coincidir amb les riuades del riu Túria a València. Durant l'any 2007 es produí el que segurament és el registre més important de pluja recollida, amb un total de 1.488 litres (total anual), dels quals 280 es produïren en un període de quaranta-vuit hores, els dies 11 i 12 d'octubre (135 i 145 litres respectivament) Els temporals d'hivern tendeixen a formar-se entre darrers de gener i gran part de febrer. La pluja en eixe interval és originada pel vent i temporal de llevant. Característica d'eixos temporals és la persistència i la regularitat, causa que produeix un bon calat a la terra i la sortida de les fonts. A partir del final de la dècada dels anys setanta i primers del vuitanta s'establia un període de secada amb màxims observats en l'any 1983, molt per davall de la mitjana de 550 mm. A setembre de 1986 es reproduí el cicle de fortes pluges de tardor (amb un màxim de 176 litres en un sol dia) que tanca la tendència de la secada donant pas a uns anys molt plujosos que escalonen els temporals entre la tardor i bona part de l'hivern. Les pluges estacionals de la tardor del període que mencionem són violentes, com la que correspon a novembre de l'any 1987 que a Xaló va desbordar el seu riu, dia que a Benissa es recollien 200 litres. Un registre més actualitzat, i que correspon a l'observació de 1990 a 2004, donaran uns màxims de 786, 1067 i 850 per a 1990, 1991 i 1992 descendint successivament per fer uns mínims de 345, 442 i 546 en els anys 1994, 1995, 1996, registres que tornen a l'alça a partir de 2003 (1.097) i 929 en 2004. Fora de les anotacions regulars que hem comentat les notícies que sobre la quantitat de pluges tenien lloc en el segle XIX són aquelles que es recullen als llibres d'actes de l'Ajuntament de Benissa. El mes de setembre de 1873 la violència de les aigües recollides pels barrancs de Bèrnia en desembocar pel barranc Salat, enderroquen les obres del pont del Mascarat en construcció. L'any 1876 és recordat per l'abundant pluja de gener que impedeix celebrar la Fira. El temporal de febrer de 1890, que a més fou acompanyat de tempesta, una centella va trencar el campanar de l'església de Sant Pere. Dues greus calamitats tingueren lloc la tardor de 1891 i 1894 quan les intenses pluges fan malbé totes les collites causant una autèntica ruïna fent inevitable l'adopció de mesures extraordinàries d'assistència social. Els anys 1897 i 1904 destaquen per ser de forta secada, situació que afecta durament als llauradors obligant-los a emigracions temporeres a Alger. Les observacions de Cavanilles demostren que a darrers del segle XVIII el terme de Benissa té poques variacions en els cultius i paisatge amb el que coneixem en l'actualitat, descripció que està íntimament unida amb els cicles de pluges i secades. Els noms de lloc com la Marjal, la Marjaleta o les Basses poden indicar, com així també la construcció artificial de l'Aigüera, que en temps antics el règim de pluges seria més intens que el conegut en la contemporaneïtat.

===Temperatures===
Les observacions més completes corresponen al període de 1953 a 1970 de les que cal fer menció a la mínima història de -9° (febrer de 1954), a les que segueixen els -5° aconseguits en els anys 1951, registre que torna a fer-se en gener de l'any 2005. Les màximes (1953-70) foren de 36° i de 39° a darrers de la dècada dels anys vuitanta. La mitjana (període 1953-70) serà de 12, 4° per a les mínimes i de 20, 1 per a les màximes. La temperatura mínima històrica de 1954 va persistir una setmana amb valors al voltant de -2° i 0° causa de la pèrdua d'un gran arbre del jardí de la Glorieta cremat per la continuïtat i cruesa d'aquell fenomen que féu també malbé les poques plantacions de tarongers i llimoners del terme. Fora d'eixa informació científicament constatada cal fer menció d'una gelada extraordinària ocorreguda al mes d'abril de l'any 1751, i de la que es té constància per un memorial instat pel veí poble de Teulada a la Intendència d'Hisenda demanant no pagar l'impost de l'Equivalent, i que també va afectar Benissa que va perdre les collites d'ametla, vinya i fulla de morera. Episodis semblants de fred es situen en l'hivern de 1765-1766 centrats en el vessant mediterrani peninsular on aplegaren a gelar el riu Ebre al seu pas per Tortosa.

===Neu===
Aquest meteor aplega anualment als cims de la serra de Bèrnia entre gener i febrer. La resta del terme ha rebut les neus en comptades ocasions. No existeix memòria de registre en bona part del segle XX i caldrà aplegar a l'any 1938 (molt forta) on la memòria oral, a banda de l'anterior en recorda com importants les referides als següents anys: 1944 (regular), 1956 (molt forta), 1970 (lleugera), 1983 (regular), 1983 (regular) 2005 (regular). La neu de 1956 va deixar tallada la carretera general al seu pas per Benissa durant l'espai de dos dies. Del segle XIX es tenen referències corresponents a gener de l'any 1896 amb un temporal de mitjana intensitat. Probablement foren més abundants en el segle XVIII atesa la presència d'un pou de neu que va estar actiu a la serra de Bèrnia.

===Vent===
Els vents habituals del terme de Benissa solen ser per l'hivern els del nord (tramuntana i mestral) i a l'estiu els del sud-oest (llebeig). La primavera sol tindre episodis de vent de gregal (nord-est) i a l'hivern no és estrany el de llevant que produeix pluges. En escasses ocasions es nota el vent de ponent (estiu) i el de xaloc (primavera). És de témer el vent de mestral per la seua força i persistència. A darrers de segle XIX hi hagué presència del vent de matamón (entre ponent i llebeig) que va ocasionar poderoses tempetes de granís (1894) que entre els dies 16 i 17 de setembre arrasaren completament el terme, desgracia novament repetida en l'any 1901.

===Altres fenòmens===
Es recorda la formació d'una aurora boreal, d'altra banda visible a tota Europa, el mes de gener de 1938.

{{Bibliografia|''49 años de meteorologia en Benissa''. Fra Eusebi Arbona. Revista de festes de 1973. ''Comarca de la Marina''. Josep J. Quereda. 1978. ''Estudio Socioeconomico de la comarca de Dénia''. Eugenio Bezares, et alií. Octubre 1972. ''El sinclinal de Benissa''-''Teulada. Estudio morfoestructural e hidrológico''. Concepción Bru. Setembre 1982. Dietaris de mossén Francisco Cabrera. Segle XIX. Arxiu de José Ribes Pérez. ''Catàstrofe, economia y acción política en la València del siglo XVIII''. Armando Alberola. València 1999. }}

{{DEFAULTSORT:temps atmosfèric}}
[[Category:Diccionari benisser]]

Temps atmosfèric

2018-06-11T11:47:59Z

Jortola : /* Neu */

{{DISPLAYTITLE:oratge}}
Per a designar comunament el temps atmosfèric i tots els fenòmens relacionats a Benissa es fa servir el terme oratge. La presa diària dels registres més habituals, com les temperatures, la pluja, l'orientació i la força dels vents i la resta de variacions, fan possible fixar cicles, que són imprescindibles per a un estudi global del clima. A Benissa s'ha fet el seguiment a l'observatori dels pares franciscans, especialment de les pluges, a partir de l'any 1912, i des de 1943 la resta de fenòmens.

===Pluges===
L'estudi del segle XX determina que entre 1910 i 1915 es va produir una gran secada amb els mínims de 250 mm. en l'any 1913 i 295 mm. en l'any 1915, situació que afectà durament l'agricultura obligant a prendre mesures extraordinàries a l'Ajuntament (petició d'ajudes al govern, exempció d'imposts) i abocant als jornalers a l'emigració temporal a Alger. Fins a 1932 la mitjana anual de pluja estava establida en 500 mm. El mínim històric del període es situa en l'any 1936 amb tan sols 185 mm. No existeixen registres de 1936 a 1943. De 1943 a 1968 la mitjana anual es situava en 558, 5 mm. incrementant-se entre els anys 1954 i 1958 que fan successivament 532, 548, 560, 836, i 862 mantenint una certa regularitat que finalitza en 1962 on entra una secada que acabarà en l'any 1971 amb 910 mm. de pluja registrada. Cal esmentar que part d'eixes precipitacions no mantenien una certa regularitat al llarg de l'any com la corresponent a l'any 1957 que es va centrar intensament al mes d'octubre (284, 5 mm), moment que va coincidir amb les riuades del riu Túria a València. Durant l'any 2007 es produí el que segurament és el registre més important de pluja recollida, amb un total de 1.488 litres (total anual), dels quals 280 es produïren en un període de quaranta-vuit hores, els dies 11 i 12 d'octubre (135 i 145 litres respectivament) Els temporals d'hivern tendeixen a formar-se entre darrers de gener i gran part de febrer. La pluja en eixe interval és originada pel vent i temporal de llevant. Característica d'eixos temporals és la persistència i la regularitat, causa que produeix un bon calat a la terra i la sortida de les fonts. A partir del final de la dècada dels anys setanta i primers del vuitanta s'establia un període de secada amb màxims observats en l'any 1983, molt per davall de la mitjana de 550 mm. A setembre de 1986 es reproduí el cicle de fortes pluges de tardor (amb un màxim de 176 litres en un sol dia) que tanca la tendència de la secada donant pas a uns anys molt plujosos que escalonen els temporals entre la tardor i bona part de l'hivern. Les pluges estacionals de la tardor del període que mencionem són violentes, com la que correspon a novembre de l'any 1987 que a Xaló va desbordar el seu riu, dia que a Benissa es recollien 200 litres. Un registre més actualitzat, i que correspon a l'observació de 1990 a 2004, donaran uns màxims de 786, 1067 i 850 per a 1990, 1991 i 1992 descendint successivament per fer uns mínims de 345, 442 i 546 en els anys 1994, 1995, 1996, registres que tornen a l'alça a partir de 2003 (1.097) i 929 en 2004. Fora de les anotacions regulars que hem comentat les notícies que sobre la quantitat de pluges tenien lloc en el segle XIX són aquelles que es recullen als llibres d'actes de l'Ajuntament de Benissa. El mes de setembre de 1873 la violència de les aigües recollides pels barrancs de Bèrnia en desembocar pel barranc Salat, enderroquen les obres del pont del Mascarat en construcció. L'any 1876 és recordat per l'abundant pluja de gener que impedeix celebrar la Fira. El temporal de febrer de 1890, que a més fou acompanyat de tempesta, una centella va trencar el campanar de l'església de Sant Pere. Dues greus calamitats tingueren lloc la tardor de 1891 i 1894 quan les intenses pluges fan malbé totes les collites causant una autèntica ruïna fent inevitable l'adopció de mesures extraordinàries d'assistència social. Els anys 1897 i 1904 destaquen per ser de forta secada, situació que afecta durament als llauradors obligant-los a emigracions temporeres a Alger. Les observacions de Cavanilles demostren que a darrers del segle XVIII el terme de Benissa té poques variacions en els cultius i paisatge amb el que coneixem en l'actualitat, descripció que està íntimament unida amb els cicles de pluges i secades. Els noms de lloc com la Marjal, la Marjaleta o les Basses poden indicar, com així també la construcció artificial de l'Aigüera, que en temps antics el règim de pluges seria més intens que el conegut en la contemporaneïtat.

===Temperatures===
Les observacions més completes corresponen al període de 1953 a 1970 de les que cal fer menció a la mínima història de -9° (febrer de 1954), a les que segueixen els -5° aconseguits en els anys 1951, registre que torna a fer-se en gener de l'any 2005. Les màximes (1953-70) foren de 36° i de 39° a darrers de la dècada dels anys vuitanta. La mitjana (període 1953-70) serà de 12, 4° per a les mínimes i de 20, 1 per a les màximes. La temperatura mínima històrica de 1954 va persistir una setmana amb valors al voltant de -2° i 0° causa de la pèrdua d'un gran arbre del jardí de la Glorieta cremat per la continuïtat i cruesa d'aquell fenomen que féu també malbé les poques plantacions de tarongers i llimoners del terme. Fora d'eixa informació científicament constatada cal fer menció d'una gelada extraordinària ocorreguda al mes d'abril de l'any 1751, i de la que es té constància per un memorial instat pel veí poble de Teulada a la Intendència d'Hisenda demanant no pagar l'impost de l'Equivalent, i que també va afectar Benissa que va perdre les collites d'ametla, vinya i fulla de morera. Episodis semblants de fred es situen en l'hivern de 1765-1766 centrats en el vessant mediterrani peninsular on aplegaren a gelar el riu Ebre al seu pas per Tortosa.

===Neu===
Aquest meteor aplega anualment als cims de la serra de Bèrnia entre gener i febrer. La resta del terme ha rebut les neus en comptades ocasions. No existeix memòria de registre en bona part del segle XX i caldrà aplegar a l'any 1938 (molt forta) on la memòria oral, a banda de l'anterior en recorda com importants les referides als següents anys: 1944 (regular), 1956 (molt forta), 1970 (lleugera), 1983 (regular), 1983 (regular) 2005 (regular). La neu de 1956 va deixar tallada la carretera general al seu pas per Benissa durant l'espai de dos dies. Del segle XIX es tenen referències corresponents a gener de l'any 1896 amb un temporal de mitjana intensitat. Probablement foren més abundants en el segle XVIII atesa la presència d'un pou de neu que va estar actiu a la serra de Bèrnia.

===Vent===
Els vents habituals del terme de Benissa solen ser per l'hivern els del nord (tramuntana i mestral) i a l'estiu els del sud-oest (llebeig). La primavera sol tindre episodis de vent de gregal (nord-est) i a l'hivern no és estrany el de llevant que produeix pluges. En escasses ocasions es nota el vent de ponent (estiu) i el de xaloc (primavera). És de témer el vent de mestral per la seua força i persistència. A darrers de segle XIX hi hagué presència del vent de matamón (entre ponent i llebeig) que va ocasionar poderoses tempetes de granís (1894) que entre els dies 16 i 17 de setembre arrasaren completament el terme, desgracia novament repetida en l'any 1901.

===Altres fenòmens===
Es recorda la formació d'una aurora boreal, d'altra banda visible a tota Europa, el mes de gener de 1938.

{{Bibliografia|''49 años de meteorologia en Benissa''. Fra Eusebi Arbona. Revista de festes de 1973. ''Comarca de la Marina''. Josep J. Quereda. 1978. ''Estudio Socioeconomico de la comarca de Dénia''. Eugenio Bezares, et alií. Octubre 1972. ''El sinclinal de Benissa''-''Teulada. Estudio morfoestructural e hidrológico''. Concepción Bru. Setembre 1982. Dietaris de mossén Francisco Cabrera. Segle XIX. Arxiu de José Ribes Pérez. ''Catàstrofe, economia y acción política en la València del siglo XVIII''. Armando Alberola. València 1999. }}

{{DEFAULTSORT:oratge}}
[[Category:Diccionari benisser]]

Temps atmosfèric

2018-06-11T11:47:48Z

Jortola :

Temps atmosfèric

2018-06-11T11:47:18Z

Jortola : Jortola ha mogut Oratge a Temps atmosfèric

{{DISPLAYTITLE:oratge}}
Terme que serveix per a designar comunament el temps atmosfèric i tots els fenòmens relacionats. La presa diària dels registres més habituals, com les temperatures, la pluja, l'orientació i la força dels vents i la resta de variacions, fan possible fixar cicles, que són imprescindibles per a un estudi global del clima. A Benissa s'ha fet el seguiment a l'observatori dels pares franciscans, especialment de les pluges, a partir de l'any 1912, i des de 1943 la resta de fenòmens.

===Pluges===
L'estudi del segle XX determina que entre 1910 i 1915 es va produir una gran secada amb els mínims de 250 mm. en l'any 1913 i 295 mm. en l'any 1915, situació que afectà durament l'agricultura obligant a prendre mesures extraordinàries a l'Ajuntament (petició d'ajudes al govern, exempció d'imposts) i abocant als jornalers a l'emigració temporal a Alger. Fins a 1932 la mitjana anual de pluja estava establida en 500 mm. El mínim històric del període es situa en l'any 1936 amb tan sols 185 mm. No existeixen registres de 1936 a 1943. De 1943 a 1968 la mitjana anual es situava en 558, 5 mm. incrementant-se entre els anys 1954 i 1958 que fan successivament 532, 548, 560, 836, i 862 mantenint una certa regularitat que finalitza en 1962 on entra una secada que acabarà en l'any 1971 amb 910 mm. de pluja registrada. Cal esmentar que part d'eixes precipitacions no mantenien una certa regularitat al llarg de l'any com la corresponent a l'any 1957 que es va centrar intensament al mes d'octubre (284, 5 mm), moment que va coincidir amb les riuades del riu Túria a València. Durant l'any 2007 es produí el que segurament és el registre més important de pluja recollida, amb un total de 1.488 litres (total anual), dels quals 280 es produïren en un període de quaranta-vuit hores, els dies 11 i 12 d'octubre (135 i 145 litres respectivament) Els temporals d'hivern tendeixen a formar-se entre darrers de gener i gran part de febrer. La pluja en eixe interval és originada pel vent i temporal de llevant. Característica d'eixos temporals és la persistència i la regularitat, causa que produeix un bon calat a la terra i la sortida de les fonts. A partir del final de la dècada dels anys setanta i primers del vuitanta s'establia un període de secada amb màxims observats en l'any 1983, molt per davall de la mitjana de 550 mm. A setembre de 1986 es reproduí el cicle de fortes pluges de tardor (amb un màxim de 176 litres en un sol dia) que tanca la tendència de la secada donant pas a uns anys molt plujosos que escalonen els temporals entre la tardor i bona part de l'hivern. Les pluges estacionals de la tardor del període que mencionem són violentes, com la que correspon a novembre de l'any 1987 que a Xaló va desbordar el seu riu, dia que a Benissa es recollien 200 litres. Un registre més actualitzat, i que correspon a l'observació de 1990 a 2004, donaran uns màxims de 786, 1067 i 850 per a 1990, 1991 i 1992 descendint successivament per fer uns mínims de 345, 442 i 546 en els anys 1994, 1995, 1996, registres que tornen a l'alça a partir de 2003 (1.097) i 929 en 2004. Fora de les anotacions regulars que hem comentat les notícies que sobre la quantitat de pluges tenien lloc en el segle XIX són aquelles que es recullen als llibres d'actes de l'Ajuntament de Benissa. El mes de setembre de 1873 la violència de les aigües recollides pels barrancs de Bèrnia en desembocar pel barranc Salat, enderroquen les obres del pont del Mascarat en construcció. L'any 1876 és recordat per l'abundant pluja de gener que impedeix celebrar la Fira. El temporal de febrer de 1890, que a més fou acompanyat de tempesta, una centella va trencar el campanar de l'església de Sant Pere. Dues greus calamitats tingueren lloc la tardor de 1891 i 1894 quan les intenses pluges fan malbé totes les collites causant una autèntica ruïna fent inevitable l'adopció de mesures extraordinàries d'assistència social. Els anys 1897 i 1904 destaquen per ser de forta secada, situació que afecta durament als llauradors obligant-los a emigracions temporeres a Alger. Les observacions de Cavanilles demostren que a darrers del segle XVIII el terme de Benissa té poques variacions en els cultius i paisatge amb el que coneixem en l'actualitat, descripció que està íntimament unida amb els cicles de pluges i secades. Els noms de lloc com la Marjal, la Marjaleta o les Basses poden indicar, com així també la construcció artificial de l'Aigüera, que en temps antics el règim de pluges seria més intens que el conegut en la contemporaneïtat.

===Temperatures===
Les observacions més completes corresponen al període de 1953 a 1970 de les que cal fer menció a la mínima història de -9° (febrer de 1954), a les que segueixen els -5° aconseguits en els anys 1951, registre que torna a fer-se en gener de l'any 2005. Les màximes (1953-70) foren de 36° i de 39° a darrers de la dècada dels anys vuitanta. La mitjana (període 1953-70) serà de 12, 4° per a les mínimes i de 20, 1 per a les màximes. La temperatura mínima històrica de 1954 va persistir una setmana amb valors al voltant de -2° i 0° causa de la pèrdua d'un gran arbre del jardí de la Glorieta cremat per la continuïtat i cruesa d'aquell fenomen que féu també malbé les poques plantacions de tarongers i llimoners del terme. Fora d'eixa informació científicament constatada cal fer menció d'una gelada extraordinària ocorreguda al mes d'abril de l'any 1751, i de la que es té constància per un memorial instat pel veí poble de Teulada a la Intendència d'Hisenda demanant no pagar l'impost de l'Equivalent, i que també va afectar Benissa que va perdre les collites d'ametla, vinya i fulla de morera. Episodis semblants de fred es situen en l'hivern de 1765-1766 centrats en el vessant mediterrani peninsular on aplegaren a gelar el riu Ebre al seu pas per Tortosa.

===Neu===
Aquest meteor aplega anualment als cims de la serra de Bèrnia entre gener i febrer. La resta del terme ha rebut les neus en comptades ocasions. No existeix memòria de registre en bona part del segle XX i caldrà aplegar a l'any 1938 (molt forta) on la memòria oral, a banda de l'anterior en recorda com importants les referides als següents anys: 1944 (regular), 1956 (molt forta), 1970 (lleugera), 1983 (regular), 1983 (regular) 2005 (regular). La neu de 1956 va deixar tallada la carretera general al seu pas per Benissa durant l'espai de dos dies. Del segle XIX es tenen referències corresponents a gener de l'any 1896 amb un temporal de mitjana intensitat. Probablement foren més abundants en el segle XVIII atesa la presència d'un pou de neu que va estar actiu a la serra de Bèrnia.

===Vent===
Els vents habituals del terme de Benissa solen ser per l'hivern els del nord (tramuntana i mestral) i a l'estiu els del sud-oest (llebeig). La primavera sol tindre episodis de vent de gregal (nord-est) i a l'hivern no és estrany el de llevant que produeix pluges. En escasses ocasions es nota el vent de ponent (estiu) i el de xaloc (primavera). És de témer el vent de mestral per la seua força i persistència. A darrers de segle XIX hi hagué presència del vent de matamón (entre ponent i llebeig) que va ocasionar poderoses tempetes de granís (1894) que entre els dies 16 i 17 de setembre arrasaren completament el terme, desgracia novament repetida en l'any 1901.

===Altres fenòmens===
Es recorda la formació d'una aurora boreal, d'altra banda visible a tota Europa, el mes de gener de 1938.

{{Bibliografia|''49 años de meteorologia en Benissa''. Fra Eusebi Arbona. Revista de festes de 1973. ''Comarca de la Marina''. Josep J. Quereda. 1978. ''Estudio Socioeconomico de la comarca de Dénia''. Eugenio Bezares, et alií. Octubre 1972. ''El sinclinal de Benissa''-''Teulada. Estudio morfoestructural e hidrológico''. Concepción Bru. Setembre 1982. Dietaris de mossén Francisco Cabrera. Segle XIX. Arxiu de José Ribes Pérez. ''Catàstrofe, economia y acción política en la València del siglo XVIII''. Armando Alberola. València 1999. }}

{{DEFAULTSORT:oratge}}
[[Category:Diccionari benisser]]

Oratge

2018-06-11T11:47:18Z

Jortola : Jortola ha mogut Oratge a Temps atmosfèric

#REDIRECCIÓ [[Temps atmosfèric]]

Sobrecanyes

2018-06-11T11:46:42Z

Jortola :

{{DISPLAYTITLE:sobrecanyes}}
Accident que tenen els animals de tir en formar-se una molla de carn damunt dels nervis de la part inferior de la canya de les mans o dels peus i que els impedeix caminar. Els mestres ferradors de Benissa eliminaven la molla amb un ferro roent.

{{DEFAULTSORT:sobrecanyes}}
[[Category:Diccionari benisser]]

Serrano

2018-06-11T11:46:31Z

Jortola :

{{DISPLAYTITLE:serrano}}
Apel·latiu que es solia donar a les persones ben plantades i amb elegància personal. Ex.: ''va molt serrano amb eixos pantalons''. També es diu ''serrano'' o ''serrà'' a l'animal de tir que està sense domar i que prové de la muntanya o serra on s'ha criat.

{{DEFAULTSORT:serrano}}
[[Category:Diccionari benisser]]

Sereno

2018-06-11T11:46:17Z

Jortola :

{{DISPLAYTITLE:sereno}}
Vigilant nocturn a sou de l'Ajuntament que tenia per missió fer la ronda pel poble, anunciar les hores de viva veu i auxiliar als veïns en casos on fóra requerit. Es té notícia que aquest servei es va posar en pràctica per primera vegada a València en l'any 1777 a iniciativa d'un alcalde de barri anomenat Fos, a imitació del que ja era pràctica normal en altres capitals europees. La primera ocasió en què es documenta aquest funcionari a Benissa és en l'any 1861. L'ajuntament admet la contracta de Francesc Bisquert Diego, natural de Xàbia que es proposa per al lloc. La missió del sereno era la ja descrita i portava afegit el servei d'avisar als veïns que li demanaven ser despertats a determinada hora, posant, a l'efecte, davant de la porta de casa un nombre determinat de pedretes que indicaven l'hora exacta en què volien ser despertats. Quan en puntuals situacions de conflicte calia reforçar el servei acompanyava al sereno un dels guardes rurals, per tal com el sereno no anava armat més que amb un gaiato. En temps de l'alcaldia de Francesc d'Assís Cabrera (1906) es proposà la reforma de tots els empleats municipals destinats a la vigilància, dotant-los d'uniforme i armament, que en el cas del sereno havia de ser una llanceta, cosa que mai es posà en pràctica. Era habitual que el sereno, en absència d'uniforme, ostentara la seua autoritat mitjançant una gorra de plat de pany obscur amb l'afegit de l'escut municipal. S'auxiliava en la ronda il·luminant el seu pas amb un fanal de petroli. Es completava el seu ofici sent els encarregats d'apagar els fanals de l'enllumenament públic, posar les taules del mercat dominical i la neteja de la plaça en acabar-se aquell. Alguns serenos, la majoria persones molt majors, havien adquirit experiència de l'ofici en temps en què emigraren a Amèrica. Un d'ells, Sixto Castells, importà de l'Argentina els crits nocturns dels vigilants d'aquell país. Va posar de moda el terme «garuando», que en la parla ''lunfarda'' significa que plovisqueja. La seua funció va desaparéixer a Benissa en la dècada dels anys seixanta que encomanà el servei a la policia municipal. Oficialment a l'estat espanyol quedà suprimit l'ofici per decret publicat el 4 d'abril de 1974. El funcionari designat a ocupar aquest càrrec era habitualment una persona molt major que no podia exercir per les seues limitacions físiques altra ocupació laboral. En situacions especials, com podia ser la fira de Sant Antoni o les festes majors el servei es reforçava amb dos homes més, i en plenitud de facultats, que ajudaven als dos serenos de plantilla contracta eventual que pagaven els comerciants o festers.

{{DEFAULTSORT:sereno}}
[[Category:Diccionari benisser]]

Riurau

2018-06-11T11:46:06Z

Jortola :

{{DISPLAYTITLE:riurau}}
Arquitectura. Construcció agrícola en forma de porxe, en general d'un sol vessant sostingut per un sistema d'arcs oberts habitualment a migdia. Forma part del paisatge del terme de Benissa i unit sempre a les cases de camp. Les antigues cases de tros no en tenien al principi, però a mesura que s'intensificà el cultiu i producció de la pansa se li afegiren o se'n construïren a poca distància. En aquest darrer cas podrem trobar riuraus de dues nevades i tres tramades de porxes com el de l'Olivar de Torres i el de l'Albinyent de Piera. Altres en tenen tan sols un com el de Pinos, el del Quisi, el de Bordes a Bellita o el de Gargori a Pedramala, entre altres. El més propi, i a excepció dels que hem descrit, el riurau és una dependència unida a la casa. De vegades els riuraus tenen una considerable extensió aplegant a dotze o més ulls o arcs com el de Diego Ivars a Bonaire, Bordes a Bellita o Gerra al Quisi. Tocant al riurau hi ha les instal·lacions destinades a l'elaboració de la pansa com el forn o l'estufa. Habitualment el riurau, com hem dit, és una peça més de la casa servint d'aixopluc a les collites o allotjant serveis com la cuina, celler o cup. Molt possiblement els primers exemplars construïts van units a l'explotació a gran escala de la pansa del raïm, situació que es pot fixar ben entrat el segle XIX, tenint la primera notícia documentada la que correspon a l'any 1867 en acte de fundació d'un patrimoni eclesiàstic per Francesc Baidal Sendra a favor del seu fill Francesc Baidal Ivars, on es fa menció d'un riurau situat a la partida de Benimarraig.

{{Bibliografia|«La vivienda popular. El Riurau». Francisco G. Seijo. 1975. «Descripció del riurau». Lluís Fornés. Calendari dels Brillants. 2008 }}

{{DEFAULTSORT:riurau}}
[[Category:Diccionari benisser]]

Rectorologi

2018-06-11T11:45:36Z

Jortola : /* Rectors de la parròquia de Benissa */

{{DISPLAYTITLE:rectorologi}}
Llistat dels rectors que han ocupat una parròquia. L'Arxiu Parroquial de Benissa tan sols guarda el llibre de presa de possessió a partir de l'any 1939. Tampoc es guarda memòria dels rectors anteriors a l'any 1543. La reconstrucció del llistat es fa amb la consulta als diversos llibres sacramentals, i a partir de 1543, per ser l'inici de les anotacions dels sagraments administrats per la parròquia. D'eixa forma els llibres de registre donen informació dels diversos rectors que han ocupat la rectoria de Benissa. Llorens Texo i Guillem de Bellvís són rectors citats a diversos documents del segle XIV i XV, única font que permet afirmar que en aquell temps ja existia parròquia i clergue al seu front. El següent llistat és l'ordre que es segueix a partir de l'any 1543.

===Rectors de la parròquia de Benissa===
1543 Pere Segarra

1560 Gaspar de Puigmoltó

1578 Jaume Morell

1579 Nadal de Mena

1581 Cristòfol Gaçull

1584 Pere Roig

1593 Miquel Calaf

1598 Marc Ximeno

1610 Joan Baptista Feliu

1624 Guillem Salvador

1625 Ximen Pérez Argent de Calataiud

1632 Jeroni Benet Gilberto

1642 Domingo Ivars

1652 Antoni Feliu

1664 Vicent Leonart Esteve

1676 Gaspar Morell

1726 Josep Morell

1753 Joan Baptista Orts

1778 Fèlix Parets

1798 Pere Ripoll

Marià Grau*

Antoni Feliu*

Alonso Ros*

1820 Josep Feliu

1822 Marià Borja

1824 Vicent Thous

1824 Marià Grau

1830 Joaquim Andreu Royo

1834 Marià Pacheco

1835 Marià Borja

1852 Leonardo Climent Cabedo

1872 Francesc Baidal Ivars*

1878 Antoni Calbo Giner

1888 Antoni Sellés*

1894 Vicente Peretó Sapena*

1894 Vicent Zorita Oltra

1902 Tomàs Giner Cerdà

1913 Vicent Boigues Morell

1939 Francisco Martínez Ciudad

1962 Julio Alcaraz Domínguez

1982 Salvador Fuster Escrivà

1986 Guillem Gilabert Llobell

1995 Domingo Sabater Salelles

2012 José Tomás Sala

2017 Salvador Cebolla Marrades

<nowiki>*</nowiki>Regent o ecònom.

{{Bibliografia|''Història de la Parròquia de Benissa''. J. J. Cardona. 2002.}}

{{DEFAULTSORT:rectorologi}}
[[Category:Diccionari benisser]]

Rectorologi

2018-06-11T11:44:54Z

Jortola :

{{DISPLAYTITLE:rectorologi}}
Llistat dels rectors que han ocupat una parròquia. L'Arxiu Parroquial de Benissa tan sols guarda el llibre de presa de possessió a partir de l'any 1939. Tampoc es guarda memòria dels rectors anteriors a l'any 1543. La reconstrucció del llistat es fa amb la consulta als diversos llibres sacramentals, i a partir de 1543, per ser l'inici de les anotacions dels sagraments administrats per la parròquia. D'eixa forma els llibres de registre donen informació dels diversos rectors que han ocupat la rectoria de Benissa. Llorens Texo i Guillem de Bellvís són rectors citats a diversos documents del segle XIV i XV, única font que permet afirmar que en aquell temps ja existia parròquia i clergue al seu front. El següent llistat és l'ordre que es segueix a partir de l'any 1543.

===Rectors de la parròquia de Benissa===
1543 Pere Segarra
1560 Gaspar de Puigmoltó
1578 Jaume Morell
1579 Nadal de Mena
1581 Cristòfol Gaçull
1584 Pere Roig
1593 Miquel Calaf
1598 Marc Ximeno
1610 Joan Baptista Feliu
1624 Guillem Salvador
1625 Ximen Pérez Argent de Calataiud
1632 Jeroni Benet Gilberto
1642 Domingo Ivars
1652 Antoni Feliu
1664 Vicent Leonart Esteve
1676 Gaspar Morell
1726 Josep Morell
1753 Joan Baptista Orts
1778 Fèlix Parets
1798 Pere Ripoll
Marià Grau*
Antoni Feliu*
Alonso Ros*
1820 Josep Feliu
1822 Marià Borja
1824 Vicent Thous
1824 Marià Grau
1830 Joaquim Andreu Royo
1834 Marià Pacheco
1835 Marià Borja
1852 Leonardo Climent Cabedo
1872 Francesc Baidal Ivars*
1878 Antoni Calbo Giner
1888 Antoni Sellés*
1894 Vicente Peretó Sapena*
1894 Vicent Zorita Oltra
1902 Tomàs Giner Cerdà
1913 Vicent Boigues Morell
1939 Francisco Martínez Ciudad
1962 Julio Alcaraz Domínguez
1982 Salvador Fuster Escrivà
1986 Guillem Gilabert Llobell
1995 Domingo Sabater Salelles
2012 José Tomás Sala
2017 Salvador Cebolla Marrades

<nowiki>*</nowiki>Regent o ecònom.

{{Bibliografia|''Història de la Parròquia de Benissa''. J. J. Cardona. 2002.}}

{{DEFAULTSORT:rectorologi}}
[[Category:Diccionari benisser]]

Quebrassa

2018-06-11T11:42:14Z

Jortola :

{{DISPLAYTITLE:quebrassa}}
Solcs que per efecte del fred i vent sec es produeix en l'epidermis de les mans quan estan exposades a l'aire lliure sense cap protecció. Era comú que la majoria dels treballadors del camp benisser, o les dones camperoles, en tingueren pràcticament tot l'any. Es mitigava el dolor i ardor fent aplicacions de glicerina. Es féu molt popular un preparat farmacèutic conegut pel nom comercial de ''Col-crem'' destinat a mitigar els seus efectes.

{{DEFAULTSORT:quebrassa}}
[[Category:Diccionari benisser]]

Pou

2018-06-11T11:42:02Z

Jortola :

{{DISPLAYTITLE:pou}}
Dipòsit soterrani per emmagatzemar les aigües de pluja i fer-les servir després per al consum humà i les necessitats domèstiques. En general, els pous de Benissa són cisternes comunes de profunditat variable, entre set i deu metres, i amb una capacitat prou reduïda que es localitza en la denominada ''panxa del pou'', que és una espècie de cava de diferents mides. Cal diferenciar aquestes construccions dels denominats ''pous de font'', que tenen una major profunditat en consideració a la cota en què es troba la malla d'aigua subterrània de la qual es nodreixen. Al contrari de les cisternes comunes tenen una forma cilíndrica de dalt a baix i estan mancats del dipòsit final. Alguns, com el denominat ''pou de la plaça de l'església vella'', es construïren galeries a la recerca de major cabal. El procés de construcció d'una cisterna era efectuat per especialistes que calculaven les resistències del terreny per començar a construir la volta o panxa del pou. Una vegada feta l'excavació es procedia a revestir el vas amb pedra a manera d'un marge i que tenia per missió aguantar la pressió de l'aigua que havia de contenir. La fàbrica de pedra es lluïa després amb morter fet amb argila i calç construint a l'efecte una bastimentada interior per a fer millor la feina. La darrera operació era revestir el pis del pou deixant un petit clot, denominat ''poador'', que servia per a anar recollint l'escorrim de l'aigua de la resta del pou en temps de sequera, i fent finalment la capella superior on es posava la corriola amb la corda i poal. Alguns pous, fets en camp obert, la corriola era substituïda per una carabassa, dita de la varietat ''corriola'', de carn i corfa molt dures, que foradada pel mig, i feta passar per un pal fix rodava sobre eixe eix. Les antigues Ordenances Municipals de Benissa reglamentaven la construcció de pous i cisternes les quals s'havien de construir a dos metres de distància dels camins. No s'observava eixa circumstància als pous del poble donat que la majoria es feien a vora la façana del carrer per aprofitar l'entrada de les aigües de pluja bé per la canal que baixava de la teulada o per un entrador construït arran del nivell del carrer. La municipalitat de Benissa tingué en vigència durant molts anys un impost denominat ''canalons'' i on l'import a pagar estava en consonància amb l'ample de la façana de la casa. Un accident molt comú que patien els pous eren els clevills que es feien en l'obra de les parets motivat tant per les condicions geològiques del terreny de Benissa, molt sensible a les variacions de les humitats i les secades, com als petits moviments sísmics o l'entrada al pou de l'arrel d'algun arbre. Era costum posar dins del pou una anguila amb la creença que aquest peix d'aigua dolça es menjava les larves dels mosquits. Una bona pràctica higiènica que es realitzava per tindre les aigües netes consistia a evitar tirar directament al pou la primera aigua de pluja produïda després d'un llarg període de sequera. No observar eixa prudència podia afectar la resta de les aigües dipositades corrompent-les. Quan es donava eixe cas es podia corregir posant dins del pou una branca verda de carrasca i en casos rebels una arrova de calç en pedra.

====Pou Roig====
Pou situat a la part baixa de la partida de Cocentari i que en l'any 1875 el veí de Calp Joaquim Antoni Sendra va demanar permís a l'Ajuntament de Benissa per a fer perforacions i obtenir aigua per al consum de la població de Calp. El pou estava situat al mig de les fites dels dos termes i el servei fou inaugurat en l'any 1878, assistint la banda de música de Benissa. Les obres consistiren en dues galeries d'una profunditat de setze i quatre metres i el servei era conduint per una canalització fins a uns dipòsits prop del nucli urbà de Calp, conegut per Hort de la Font. Els canals de conducció es trencaven sovint perquè en el seu pas per terrenys conreats les arrels dels arbres penetraven dins dels tubs de ceràmica fent-los malbé.

====Pou de la Solana====
Prospecció duta a terme al peu de la muntanya de La Solana a iniciativa del tècnic Cayrola, i finançada per una societat presidida per Ignasi Cervera. Les obres s'iniciaren en l'any 1955 amb una costosa perforació en roca viva fins a una profunditat de vint metres sense resultats positius. La societat inicià una nova perforació a la partida de La Costa, al costat de la carretera de Xaló, sense obtenir millors resultats.

====Aljub====
Aquests dipòsits eren de gran capacitat i es construïen generalment en la zona rural. Són unes construccions fetes en forma de gran clot rectangular amb una profunditat d'entre quatre a set metres reforçant les parets en forma de marge que després es lluïa tal com les cisternes. Una vegada feta eixa operació es construirà la volta. Generalment es realitzaven buscant els corrents de les aigües de pluja que es produïen a la vora dels camins o aprofitant les recollides a les teulades més grans de la casa. La conducció fins al dipòsit es feia per una séquia que anava a parar a una ''contrabassa'' que laminava les possibles brutícies que podria portar l'aigua arrossegada, contribuint a una major neteja el filtre fet amb una argelaga que protegia la boca d'entrada de les aigües a l'aljub. Al terme de Benissa existeixen grans aljubs com el de Senijola o el de l'Albinyent de Sardí o l'Albinyent dels Llucs.

====Locucions====
* ''Tirar-se a un pou'': Sentiment depressiu pel qual hom antigament acabava suïcidant-se tirant-se dins d'un pou.
* ''Caure dins d'un pou'': Sentiment de tristesa, i també que una cosa ha caigut en secret.

{{Bibliografia|''El pou. Arquitectura tradicional''. Joan Pastor Crespo. Revista de festes de la Puríssima Xiqueta. Any 1996. }}

{{DEFAULTSORT:pou}}
[[Category:Diccionari benisser]]

Pinyà

2018-06-11T11:41:52Z

Jortola :

{{DISPLAYTITLE:pinyà}}
Pràctica dels vells productors de vi de Benissa que consistia en la neteja especial dels barrils que destinaven a guardar vi per a reserva. Primerament introduïen a l'interior un polsim de sosa càustica barrejada amb aigua calenta fins a omplir de líquid una quarta part. Procedien a sacsejar amb energia el barril perquè quedara ben net. Després de successives repassades amb aigua neta i gelada, i altra vegada buit el barril, se li introduïa un brou calent fet amb pinyes de xiprer, o de pi verdes, fulles de nesprer, garrofes, figues seques i fenoll procedint també a sacsejar procurant que el brou toque totes les parts de la fusta interior. Feta eixa operació ja es podia introduir el vi de reserva. Etimologia: del llatí ''pinnea'' (pinya).

{{DEFAULTSORT:pinyà}}
[[Category:Diccionari benisser]]

Pesos i mesures

2018-06-11T11:41:29Z

Jortola :

{{DISPLAYTITLE:pesos i mesures}}
L'Ajuntament de Benissa adoptava en l'any 1869 el sistema mètric decimal com obligatori en qualsevol transacció mercantil o mesura a aplicar dins del seu terme municipal. Fins eixe moment tant la utilització dels particulars, com del comerç o de les informacions oficials que es donen en censos, seguien el patró antic constituït per les diverses mesures aplicades en l'antic Regne de València. L'Ajuntament disposava dels utensilis oficials que els arrendava anualment al denominat ''Fiel de pesos'' contractista que acudia a les subhastes de l'arbitri, i que una vegada aconseguida la contracta i fets els documents oficials en presència del notari, el síndic de l'Ajuntament li lliurava la col·lecció de pesos i mesures que havia d'utilitzar quan fóra requerit per tot aquell que intervenia en qualsevol transacció mercantil. Documentalment està provat que almenys en 1743 aquest arrendament ja forma part de les habituals rendes de l'Ajuntament. En aquest darrer cas, la corporació municipal, presidida per l'alcalde ordinari Joan Baptista Feliu, acordava prendre en consideració la postura de Vicent Serra, llaurador de Benissa, en pujar a cent deu lliures la subhasta d'eixe any En temps més antics era el mostassaf l'oficial entés d'aquesta jurisdicció, ocupació que ens consta era un càrrec important dins del consell municipal. L'ajuntament adaptava periòdicament els seus instruments de pesar i mesurar segons els acords establits en la comarca en ordre a unificar criteris mercantils, quan, per exemple, equiparava en 1869 la barcella a la que s'emprava en la capital del districte comarcal. Malgrat haver-se declarat com a oficial el sistema mètric decimal en la sessió municipal de l'Ajuntament de 18 de desembre de 1878, els vells camperols i comerciants continuava emprant l'antic costum de mesurar i pesar a la forma tradicional. Ben entrats el segle XX les mesures més corrents emprades a Benissa eren les següents:

===Mesures de distància===

Dit: 1, 9 cm

Eixem: 15 cm (distància entre el dit polze i l'índex, amb la mà estesa)

Pam: 20 cm (distància entre el dit polze i el menut, amb la mà estesa)

Peu: 30 cm (un pam i 1/3)

Pas: 1, 51 m (5 peus)

Vara: 906/912 cm (4 pams)

Braça: 1, 67 cm (distància que va d'un extrem a altre de la mà, amb els braços estesos; també es diu braça valenciana, que són 9 pams, és a dir: 2, 035 m)

===Pesos i capacitats===

Cabàs: equivalent a 24/25 quilos (2 arroves).

Càrrega: 24 cabassos

Almud: 4 litres aproximadament (format per 4 quarteronets i 1 quarteronet són 8 mesuretes)

Barcella: format per 4 almuds.

Cafís: 24 barcelles.

Arrova: 12 quilos aproximadament i formada per 4 quarterons

Cànter: 11, 55 litres

Fora d'aquestes mesures n'existien altres, molt més menudes, i que eren emprades pels professionals de la farmàcia i que no estaven subjectes a les contractes dels ajuntaments. Alguna d'aquestes mesures és coneguda per documents antics, com la dracma i l'unça («dragmas tres salis prune, sicarum unam uncias». Notari Joan Pérez Clemente. 1742). Més modernament el comerç feia servir la lliura (400 grams), la mitja lliura i la quarta i per a pesos més grans la càrrega (llenya). Per a mesurar els camps se n'utilitzaven altres (vegeu l'article [[preador]])

{{DEFAULTSORT:pesos i mesures}}
[[Category:Diccionari benisser]]

Oltà (Diccionari benisser)

2018-06-11T11:40:22Z

Jortola :

{{DISPLAYTITLE:Oltà (Diccionari benisser)}}
Serra amb constitució uniforme de gran penya que es forma al sud-est del terme de Benissa. És compartida amb el terme de Calp. Té una longitud aproximada d'un quilòmetre i mig i no compta amb grans altures, sent el punt més alt el denominat ''Penya Rodona'' que aplega als 561 metres. Posseeix un accident geològic prou singular que és conegut com el ''Dit d'Oltà''. És la més boscosa de les serres de Benissa formant la coberta pinars i garrofers. En temps fou explotada una pedrera de pòrfid per a fer llambordes utilitzades en l'empedrat de carrers. La muntanya és un pulmó verd que crea un contrast amb el sobrepoblat terme de Calp.

{{DEFAULTSORT:Oltà}}
[[Category:Diccionari benisser]]

Oli

2018-06-11T11:40:09Z

Jortola :

{{DISPLAYTITLE:oli}}
El cultiu de l'olivera i l'elaboració de l'oli és una pràctica coneguda a Benissa des de temps molts antics. Són testimoni d'eixa activitat les poderoses rabasses esparses per diferents bancals del terme, o la proliferació de les almàsseres. Un document de l'any 1551 afirma que «vengueren los moros y entraren en dita vila (Benissa) y foradaren una almacera i de la almacera foradaren la muralla». Cavanilles en la seua descripció del terme benisser destaca per a l'any 1797 una producció de 1800 arroves, sent les varietats ''grossal'' i ''blanqueta'' les més utilitzades. En 1909 l'estadística municipal en declara 5.000 arroves mentre que en la geografia de Figueras Pacheco de l'any 1914 es situa el conreu en 50 ha. L'increment del cultiu s'estima en 106 ha per a l'any 1978, segons Josep Quereda Sala, explicant-se en l'estudi econòmic intercomarcal de 1972 que 85 ha són en plena producció i 21 quasi abandonades, quantitat lleugerament superior al cens agrari de 1965. Seguint el relat de Cavanilles, plenament coincident en la realitat actual, el cultiu de l'olivera és predominant en les partides rurals de Canor, Senijola i Benimallunt, destacant sobre els altres el territori de la partida de Pinos. Tot i ser important la superfície destinada a aquest cultiu la irregularitat de les collites no garantien en temps antics un grau d'autoabastiment òptim, situació que obligava a gran part de la població a recórrer al comerç el qual es subministrava de les produccions de Benigembla i de pobles del Comtat. L'oli fou un dels productes de primera necessitat més preuat en l'època de la postguerra de 1936 per estar subjecte, junt amb altres manteniments, a un sever racionament que va estar vigent fins a l'any 1952.

Per a l'extracció de l'oli existien declarades en el cens agrari de 1965 9 almàsseres de propietat privada, de les quals, a excepció d'una totalment mecanitzada, la resta continuà utilitzant per a premsar l'oliva el sistema tradicional de moure el trull per tracció animal. Les disposicions legals que exigien uns models d'elaboració subjectes a controls sanitaris feren desaparéixer les velles estructures dels molins d'oliva, procés irreversible per tal com a darrers de la dècada dels anys seixanta del segle XX no hi havia en el terme cap establiment en activitat. Els productors seguiren amb el costum d'elaborar el seu propi oli, no perdent mai l'interés per elaborar un producte casolà, d'altra banda molt costós de manufacturar perquè calia portar l'oliva a molins legalment autoritzats on el producte és tractat amb tota mena de garanties. Els nous models dietètics, i el gust per obtenir productes de qualitat, fa que aquest cultiu no s'abandone definitivament. Tant actualment, com en temps antics, l'oli es dividia en oli flor i oli corrent a més d'un de baixa qualitat destinat a cremar. Aquest darrer s'obtenia majorment de les olives caigudes de l'arbre abans de temps de recollida les quals tenien un aspecte negre i arrugat ''(torronet'')''. ''A banda d'utilitzar-se l'oli com aliment en l'antiguitat tenia altres aplicacions tal com servir de combustible dels aparells d'il·luminació artificial, en medicina com a desinfectant, elaboració de sabó, servint també els subproductes com el pinyol que es destinava a calefacció dels brasers i les morques per a confeccionar sabons de baixa qualitat.

===Locucions===
* ''Ser com oli en cresol'': indica la millora d'una cosa que anava malament, i en el sentit que l'oli que s'afegeix a una llàntia que s'apaga la fa reviure.

{{Bibliografia|''L'olivera i l'oli al Comtat''. Centre d'Estudis Contestans. 1990.}}

{{DEFAULTSORT:oli}}
[[Category:Diccionari benisser]]

Molí

2018-06-11T11:39:56Z

Jortola :

{{DISPLAYTITLE:molí}}
Edifici industrial dedicat, essencialment, a la molta de cereals per a fabricar farina. Els primers establiments coneguts a Benissa utilitzaven com energia el curs de les aigües, com era el cas del molí del Quisi que aprofitava les del barranc i el del seu afluent de Paratella. L'edifici té tota l'aparença de ser bastit en època medieval amb la tècnica de voltes que formen tres estances superposades. L'aigua era conduïda a la bassa mitjançant un complex sistema d'assut, canonades i mines. El molí entrava en els drets senyorials del marqués d'Ariza que periòdicament l'inclou en la relació dels arrendaments. El pertanyent a l'any 1744 especifica que a més de l'edifici entra la resta d'utensilis que es fan servir en eixa indústria. Per compra, o per amortització dels drets, en l'any 1859 pertanyia a la família dels Feliu que el tenen arrendat a Baptista Mestre, moliner de Xaló. Posteriorment fou venut per Celestino Masbou Feliu a Jaume Ivars Torres que finalment el ven en l'any 1947 a Joaquim Cabrera. El molí va estar actiu fins a 1930, moment en què va ser desmantellat venent-se les moles a Miquel Ivars Ferrer, moliner de Benissa. A poca distància del molí principal, i aigües avall, existien vestigis d'un parell de represes molt rudimentàries que podrien ser subsidiàries d'aquest o les primitives moles que donaren origen al gran molí posterior.

====Molins de vent====
En el segle XVIII diverses lleis emanades del Consell de Castella donaven potestat als ajuntaments per aprofitar en benefici general els béns comuns com les muntanyes, terres balderes i alguns drets senyorials. La situació fou aprofitada per l'Ajuntament de Benissa que en l'any 1779 pretén construir un molí de vent a la partida de Bellita en terres pròximes a les de Joan Andrés Feliu. Eixa pretensió, com la que manifesta Teresa Cabrera, origina processos judicials perquè afectava terres particulars. L'Ajuntament obté sentència favorable, en contra dels fills de Teresa Cabrera la qual cosa permet instal·lar a la partida de la Costa el primer molí públic, al que seguirà un altre en l'any 1787. Els dos molins, aixecats en terrenys de Ventura Crespo, muller de Guillem Cabrera, es veuran acompanyats poc temps després per altres cinc torres que edifiquen els Cabrera. Altres quatre molins, ubicats a la partida del Collao, més un altre a Fantaixat apareixeran anys després completant el vell sistema que emprava la força dels vents per a moure les moles. La construcció de la carretera general obligà en 1880 a l'enderroc de tres molins, dos segurament ja venuts per l'Ajuntament i un tercer propietat de mossén Francisco Cabrera. L'activitat d'aquests molins va decaure progressivament davant les transformacions dutes a terme pels Cabrera, que juntament amb Joaquim Abargues Domènec funden en l'any 1880 la societat Abargues y Cabrera, S.L., dedicada a explotar una fàbrica de farines que utilitzava com energia el gas originat en la combustió de corfa d'ametla. La potència industrial del nou enginy permeté abaratir els costos i eixamplar el camp d'acció com la producció de llum elèctrica i la fundació d'un banc. La fallida de la fàbrica dóna pas que altres industrials, com Joan Ivars Cabrera, Antoni Ballester Cabrera o Miquel Ivars Ferrer s'establiren amb una o dues moles mogudes per energia elèctrica. En 1943 el moliner de La Nucia Pedro Llorens Cano va adquirir el molí de Miquel Ivars, únic que funcionava, el que va transformar en 1950 en una moderna fàbrica que va tindre activitat fins a 1978.

{{Bibliografia|''Els totals de la població de Benissa''. J. J. Cardona. ''El barranc del Quisi i el dret consuetudinari aplicat al seu aprofitament''. J. J. Cardona. (Revista de festes de la Puríssima Xiqueta. Any 1989). ''Aigua, tecnologia i arquitectura: El molí del Quisi''. Antoni Banyuls. (Revista de festes de la Puríssima Xiqueta. Any 1993). ''Comentario historico sobre piedras y molinos de viento antiguos''. Joan Giner. (Revista de festes de la Puríssima Xiqueta. Any 1973}}

{{DEFAULTSORT:molí}}
[[Category:Diccionari benisser]]

Llibre Verd

2018-06-11T11:39:45Z

Jortola :

{{DISPLAYTITLE:Llibre Verd}}
Llibre en què els jurats de Benissa registraven els actes més significats a més de servir per a reflectir a tots els habitants que havien representat càrrecs de govern. Segons els testimonis dels notaris Juan Pérez Clemente (1746) i Josep Martínez Colomer (1771), era un llibre en fulls de foli major, amb cobertes de fusta i «luda» negra, al qual denomina Llibre Verd perquè era segurament d'aquest color la seda verda que el recobria. Per la definició que fa el notari Martínez Colomer devia començar al voltant de l'any 1578 per ser l'objecte de la seua certificació un nomenament que és assentat en el full número cinc. Aquest llibre, juntament amb la resta de documentació antiga, va ser venut com a paper vell per l'Ajuntament en l'any 1937.

{{DEFAULTSORT:Llibre Verd}}
[[Category:Diccionari benisser]]

Lepra

2018-06-11T11:39:31Z

Jortola :

{{DISPLAYTITLE:lepra}}
Malaltia infecciosa provocada pel bacil ''Mycobacterium leprae'' que es caracteritza per greus lesions a la pell, nervis i vísceres que tenia un curs llarg acabant invariablement amb la mort de l'afectat. A Benissa no es coneixia una especial incidència de la malaltia llevat d'un cas aïllat produït en l'any 1906 i on l'Ajuntament, en tractar-se de persona de pocs recursos econòmics, la va ajudar construint-li una caseta a la muntanya de La Solana i pagant-li els aliments. La mesura no resultà satisfactòria per tal com l'afectat solia anar pel terme demanant almoina i causant una penosa impressió. Finalment es va adoptar la solució d'internar-lo a un centre especialitzat. Com que a alguna zona de la comarca la malaltia era més persistent i afectava molts individus es decidí entre els ajuntaments i persones influents la construcció del sanatori de Fontilles. Part de la comarca es resistí a tindre dins dels seus límits aquesta mena d'establiment i alguns mitjans de comunicació, com el periòdic ''El Centinela'' s'oposaren a la seua instal·lació.

{{Bibliografia|''Els totals de la població de Benissa''. J. J. Cardona. 2004.}}

{{DEFAULTSORT:lepra}}
[[Category:Diccionari benisser]]

Lepra

2018-06-11T11:39:21Z

Jortola :

Justícia

2018-06-11T11:39:05Z

Jortola :

{{DISPLAYTITLE:justícia}}
Càrrec creat pels furs del rei Jaume I i que és l'equivalent a un jutge. Les viles tenien dret a elegir-ne un d'entre els seus prohoms en un acte que tenia lloc tres dies abans del dia de Nadal. El període de manament era anual. En l'any 1430, amb ocasió de la segregació del terme de Benissa del lloc i terres de Senija està present «lo honrat en Joan Feliu justícia del lloch de Benisa», al qual «lo honorable miser Rodrigo Garcia de Villalpando constituit personalment en el lloch de Benisa dix e mana als Honrats en Joan Feliu, justícia del dit lloch... que aplegasen Consell general». El Justícia actuava quan es contravenien les lleis establides buscant als infractors portant la vara de comandament en alt com a signe d'autoritat i fent-se acompanyar d'un ajudant armat conegut per ''ministre de justícia''. El ministre de justícia, al contrari del Justícia, era costum que no fóra natural del poble. De fet així consta com a exemple documents que afirmen que entre 1702 i 1723 ocupen eixa funció Josep Carrasco, Josep Nagayto i Francesc Marsal, tots ells forasters. En 1707 el Decret de Nova Planta va abolir el càrrec de Justícia per convertir-lo en un jutge a l'ús. Al jutge, denominat en el transcurs del temps com a jutge de pau, se li donen les atribucions de portar el Registre Civil i entendre en assumptes de delits de menor quantia.

{{DEFAULTSORT:justícia}}
[[Category:Diccionari benisser]]