Bous de corro - Historial de revisió

Jortola : divisió en paràgrafs

2022-09-10T11:16:13Z

divisió en paràgrafs

Jortola : Crea article

2018-06-10T10:07:28Z

Crea article

Pàgina nova

{{DISPLAYTITLE:bous de corro}}
Diversió popular de córrer bous solts pel carrer a les festes més principals. El nom de ''corro'' és un castellanisme derivat de corral, entenent-se amb eixa denominació els carrers i places que estan tancats amb barreres i per on es practiquen aquests jocs. No es té constància exacta dels inicis d'aquesta diversió, però, en tot cas caldria establir el segle XIX com el moment en què es fan imprescindibles a les festes principals. Tal vegada la popularitat aconseguida pels espectacles de l'art de torejar fets a les grans capitals es transvasaria als pobles com un sentit d'emulació. Consta que a les festes de la Puríssima de l'any 1874 l'Ajuntament dóna permís als organitzadors de la festa per a córrer un bou a la plaça del Convent. Aquell lloc, i després el carrer Ample de Sant Josep, foren els tancats on començaren a practicar-se. Temps després s'obriria el corro a tot el poble en el perímetre denominat volta de la processó, passant finalment a tindre com escenari la plaça del Rei Jaume I i part de la Glorieta. L'organització de les antigues corregudes era potestat dels associats que es presentaven voluntàriament a organitzar la festa de la Puríssima com auxiliars dels regidors municipals. Els associats acordaven convenis per a tres o quatre anys i pagaven personalment el bou que adquirien a una ramaderia de brau amb la condició que una vegada corregut es sacrificaria i tindrien dret a la carn. La mort del bou es realitzava en acabar els dies destinats a la festa. Lligat amb dues fortes cordes el passejaven per tot el poble per a conduir-lo finalment al carrer del Bot, i en el lloc on s'havien clavat quatre anelles, el feien humiliar perquè el carnisser municipal li donés mort i l'esquarterara després per a repartir la carn («aquí que yo sepa no hay más argolla que la de la calle del Bot y por ella no se pasan más que las sogas que arrastran los toros». ''El Centinela'', 15/1/1906). La compra del bou la realitzaven directament a la ramaderia, que normalment era de la serra d'Alcaraz, i la conducció al poble la feien a peu el bou, els majorals i els afeccionats destres en eixe menester. Prohibicions posteriors obligaren a deixar aquella pràctica tan perillosa, moment on els bous es llogaven a una ramaderia de la comarca, especialment de la molt acreditada de ''Vicent de Sagra'' que mantenia bous de llegenda com el ''Perdigon'', ''Paraigüero'' o el ''Roget''. Posteriorment les ramaderies provenien de la zona de la Vall de Laguar. Seguint el vell costum els bous aplegaven a Benissa a peu pels camins o assagadors aprofitant les hores nocturnes sent conduïts a un corral de Senijola, d'on eixien tan sols per a pasturar a l'Aigüera o per a acudir a la correguda. El trajecte tradicional dels bous al corro era el vell camí de Senija fins a entrar al poble pel cantó de les Cabres tancant als animals al corral fet amb bigues entre els dos antics porxes de la plaça. El desplaçament tenia lloc a primera hora de la vesprada ocupant la feina als pastors auxiliats pels mansos i tornant a mitja nit al corral de Senijola. La solta del bou es feia a les cinc de la vesprada i es tancava a les set i mitja, com a respecte a les funcions dels sermons de la vuitada a la Puríssima. Hi havia sessió nocturna que finalitzava a la una de la nit. Les portes de les cases del corro es protegien amb barreres fetes amb fustes i els afeccionats lligaven escales a balcons o reixes. Les possibles ferides produïdes per la banya del bou s'atenien a les clíniques particulars dels metges del poble passant el ferit al seu domicili particular. No es té constància que aquestes proliferaren en temps antics a causa, segurament, de les precaucions preses pels aficionats o a un millor coneixement de les sorts. En moments en què sortia un bou de condicions pacífiques, i per a fer-lo córrer, acudien aficionats destres en el maneig d'una llarga canya acabada amb una punxa amb la qual burxaven a l'animal provocant-li l'arrancada. A primers de segle vint, i amb el sentit d'emulació dels torejadors professionals, alguns afeccionats locals actuaren executant les sorts de capa i banderilla. Foren famosos en eixa especialitat els denominats ''El Poll'', ''Cutxarrato'', ''Vicent de Capelleta'' i ''Dieguin el Tartanero''. Més modernament cal destacar a Pere Ivars Cabrera ''Porcellanes'', Ismael ''el Palleter'' o Pepe Santacreu ''Tolín''. En l'any 1961, els festers, tornant als temps antics, adquiriren un bou i una vaca braus. Els dos animals quedaren tancats a un corral dins del poble novetat que afegia una curiositat més de la festa. L'imaginari d'aquelles feres originà una còmica situació en la processó de la Puríssima en córrer la veu que s'havien escapat. Part de la processó es va desfer i la imatge la deixaren a terra mentre la parella de la Guàrdia Civil que la custodiava es va preparar per a fer foc sobre els animals, circumstància que no es va produir perquè era una falsa alarma. Per a lluir el joc d'aquells animals es va convidar el torero professional Vicente Blau ''El Tino'', que va fer una de les seues exhibicions. La modalitat més moderna del bou de foc va començar a conéixer-se a Benissa en 1961. Per a tal menester s'emprà un bou conegut com el ''Bou Roig'', animal molt placejat i acostumat a eixa pràctica. Fora de les festes de la Puríssima són escasses les ocasions en què s'han fet bous de corro, de les quals cal destacar les fetes excepcionalment a les festes de Sant Pere de 1902 i a un intent de reconvertir les de la Mare de Déu d'Agost allà per la meitat dels anys seixanta del segle vint, o les que tradicionalment es fan a la partida de Benimarco en el festeig del seu patró. La festa dels bous no va estar mai permesa legalment i requeria un permís governatiu, cosa que motivava que en els programes de festes s'anunciara amb l'eufemisme de «suelta de elementos», «meriendas al aire libre» o «saltos y carreras». Modernament, en molts llocs, és costum córrer bous entrats en anys i molt braus que originen desgràcies mortals, cosa que obliga que aquest festeig entre en una fase de profunda revisió o fins i tot de total desaparició.

===Refranyer===
* ''Fer bous i arròs'': indica que s'ha fet un gran festeig.
* ''Ja passaran els bous per davant de ma casa'': anunci que alguna vegada es farà festa, o la sort passarà per davant d'hom.

{{Bibliografia|''L'any fester de Benissa''. J. J. Cardona. (inèdita). Periòdic ''El Centinela,'' 1902-1910. «Els bous», J. J. Cardona, Revista de festes de la Puríssima Xiqueta, 2018. }}

{{DEFAULTSORT:bous de corro}}
[[Category:Diccionari benisser]]

@@ Línia 1: / Línia 1: @@
 {{DISPLAYTITLE:bous de corro}}
-Diversió popular de córrer bous solts pel carrer a les festes més principals. El nom de ''corro'' és un castellanisme derivat de corral, entenent-se amb eixa denominació els carrers i places que estan tancats amb barreres i per on es practiquen aquests jocs. No es té constància exacta dels inicis d'aquesta diversió, però, en tot cas caldria establir el segle XIX com el moment en què es fan imprescindibles a les festes principals. Tal vegada la popularitat aconseguida pels espectacles de l'art de torejar fets a les grans capitals es transvasaria als pobles com un sentit d'emulació. Consta que a les festes de la Puríssima de l'any 1874 l'Ajuntament dóna permís als organitzadors de la festa per a córrer un bou a la plaça del Convent. Aquell lloc, i després el carrer Ample de Sant Josep, foren els tancats on començaren a practicar-se. Temps després s'obriria el corro a tot el poble en el perímetre denominat volta de la processó, passant finalment a tindre com escenari la plaça del Rei Jaume I i part de la Glorieta. L'organització de les antigues corregudes era potestat dels associats que es presentaven voluntàriament a organitzar la festa de la Puríssima com auxiliars dels regidors municipals. Els associats acordaven convenis per a tres o quatre anys i pagaven personalment el bou que adquirien a una ramaderia de brau amb la condició que una vegada corregut es sacrificaria i tindrien dret a la carn. La mort del bou es realitzava en acabar els dies destinats a la festa. Lligat amb dues fortes cordes el passejaven per tot el poble per a conduir-lo finalment al carrer del Bot, i en el lloc on s'havien clavat quatre anelles, el feien humiliar perquè el carnisser municipal li donés mort i l'esquarterara després per a repartir la carn («aquí que yo sepa no hay más argolla que la de la calle del Bot y por ella no se pasan más que las sogas que arrastran los toros». ''El Centinela'', 15/1/1906). La compra del bou la realitzaven directament a la ramaderia, que normalment era de la serra d'Alcaraz, i la conducció al poble la feien a peu el bou, els majorals i els afeccionats destres en eixe menester. Prohibicions posteriors obligaren a deixar aquella pràctica tan perillosa, moment on els bous es llogaven a una ramaderia de la comarca, especialment de la molt acreditada de ''Vicent de Sagra'' que mantenia bous de llegenda com el ''Perdigon'', ''Paraigüero'' o el ''Roget''. Posteriorment les ramaderies provenien de la zona de la Vall de Laguar. Seguint el vell costum els bous aplegaven a Benissa a peu pels camins o assagadors aprofitant les hores nocturnes sent conduïts a un corral de Senijola, d'on eixien tan sols per a pasturar a l'Aigüera o per a acudir a la correguda. El trajecte tradicional dels bous al corro era el vell camí de Senija fins a entrar al poble pel cantó de les Cabres tancant als animals al corral fet amb bigues entre els dos antics porxes de la plaça. El desplaçament tenia lloc a primera hora de la vesprada ocupant la feina als pastors auxiliats pels mansos i tornant a mitja nit al corral de Senijola. La solta del bou es feia a les cinc de la vesprada i es tancava a les set i mitja, com a respecte a les funcions dels sermons de la vuitada a la Puríssima. Hi havia sessió nocturna que finalitzava a la una de la nit. Les portes de les cases del corro es protegien amb barreres fetes amb fustes i els afeccionats lligaven escales a balcons o reixes. Les possibles ferides produïdes per la banya del bou s'atenien a les clíniques particulars dels metges del poble passant el ferit al seu domicili particular. No es té constància que aquestes proliferaren en temps antics a causa, segurament, de les precaucions preses pels aficionats o a un millor coneixement de les sorts. En moments en què sortia un bou de condicions pacífiques, i per a fer-lo córrer, acudien aficionats destres en el maneig d'una llarga canya acabada amb una punxa amb la qual burxaven a l'animal provocant-li l'arrancada. A primers de segle vint, i amb el sentit d'emulació dels torejadors professionals, alguns afeccionats locals actuaren executant les sorts de capa i banderilla. Foren famosos en eixa especialitat els denominats ''El Poll'', ''Cutxarrato'', ''Vicent de Capelleta'' i ''Dieguin el Tartanero''. Més modernament cal destacar a Pere Ivars Cabrera ''Porcellanes'', Ismael ''el Palleter'' o Pepe Santacreu ''Tolín''. En l'any 1961, els festers, tornant als temps antics, adquiriren un bou i una vaca braus. Els dos animals quedaren tancats a un corral dins del poble novetat que afegia una curiositat més de la festa. L'imaginari d'aquelles feres originà una còmica situació en la processó de la Puríssima en córrer la veu que s'havien escapat. Part de la processó es va desfer i la imatge la deixaren a terra mentre la parella de la Guàrdia Civil que la custodiava es va preparar per a fer foc sobre els animals, circumstància que no es va produir perquè era una falsa alarma. Per a lluir el joc d'aquells animals es va convidar el torero professional Vicente Blau ''El Tino'', que va fer una de les seues exhibicions. La modalitat més moderna del bou de foc va començar a conéixer-se a Benissa en 1961. Per a tal menester s'emprà un bou conegut com el ''Bou Roig'', animal molt placejat i acostumat a eixa pràctica. Fora de les festes de la Puríssima són escasses les ocasions en què s'han fet bous de corro, de les quals cal destacar les fetes excepcionalment a les festes de Sant Pere de 1902 i a un intent de reconvertir les de la Mare de Déu d'Agost allà per la meitat dels anys seixanta del segle vint, o les que tradicionalment es fan a la partida de Benimarco en el festeig del seu patró. La festa dels bous no va estar mai permesa legalment i requeria un permís governatiu, cosa que motivava que en els programes de festes s'anunciara amb l'eufemisme de «suelta de elementos», «meriendas al aire libre» o «saltos y carreras». Modernament, en molts llocs, és costum córrer bous entrats en anys i molt braus que originen desgràcies mortals, cosa que obliga que aquest festeig entre en una fase de profunda revisió o fins i tot de total desaparició.
+Diversió popular de córrer bous solts pel carrer a les festes més principals. El nom de ''corro'' és un castellanisme derivat de corral. Amb eixa denominació s'entén que els carrers i places que estan tancats amb barreres i per on es practiquen aquests jocs.
 ===Refranyer===