Jortola : Es crea la pàgina amb «{{Tendral i marcit}}Pot ser que un matí la línia de l'horitzó marítim, en aquell espai que va del morro de Toix al cap de Moraira, aparega a l'alba vorejada de nú...».

2018-02-10T14:56:43Z

Es crea la pàgina amb «{{Tendral i marcit}}Pot ser que un matí la línia de l'horitzó marítim, en aquell espai que va del morro de Toix al cap de Moraira, aparega a l'alba vorejada de nú...».

Pàgina nova

{{Tendral i marcit}}Pot ser que un matí la línia de l'horitzó marítim, en aquell espai que va del morro de Toix al cap de Moraira, aparega a l'alba vorejada de núvols encesos de llamps. Són formacions regulars, de cotó en pèl, a poca altura. Tenen un color que va del gris fosc al blanc intens i estan l'un al costat de l'altre com si ballaren agafats de la mà. Es mantenen allà dins de la mar i mai toquen terra. En tal situació poden estar un parell de dies. La panoràmica és clara i a mida que la llum del sol permet veure el relleu dels tossals la intensitat dels colors és neta i brillant. Quan això es produeix, a l'altura de la festa de Sant Lluc, ja podem dir amb propietat que som en plena tardor.

El canvi de les estacions sempre es genera amb incerteses, i és com aquell llum d'animeta que xucla l'oli amb un mínim de torçuda i que tan prompte sembla que es mor com de sobte revifa en clamor resplendent. L'estiuet de Sant Miquel, per posar un exemple, és una d'aquestes concessions de bon oratge. Quasi un mes després en l'onomàstica de Sant Martí, probablement pot tornar vital i enjogassat. Però entre les dues festes el temps fa canvis espectaculars. Bufa la tramuntana, porta els primers freds i a tall seguit ve el temporal de Tots Sants. Això quasi mai falla.

El camp en eixe instant de trànsit es manté també en dubtes. L'emparrat, per dir-ne un, mostra una àmplia varietat de grocs i vermells. Anuncia hivern. Però queda el verd fosc i encara vigorós del magraner. L'heroïcitat d'aquest arbre, curt d'alçada i posseïdor d'un brancam de ferotges punxes, ens recorda el cor fort que s'ha de tindre quan ens vénen cantelludes. Durarà la seua vida quasi fins al temps de l'Advent, i si hem oblidat collir alguna magrana enlairada, és possible que aguante el primer gel.

La magrana és fruita de resistència, d'aquelles que solen restar al rebost en lloc ventilat, madurant el gra i reservant la seua eixida a taula quan no hi ha altra cosa per a llevar-se el gust. Exigeix paciència de tracte i és agraïda al mos si anem desengranant-la amb lentitud fins a omplir un plat soper. No requereix altra cosa que cullera i es desaconsella l'afegit de vi ranci o cassalla o el polsim de sucre. Els grans s'han de mastegar amb les parpelles tancades i assaborint l'esclat, perquè poques coses ens recordaran tant el gust de la tardor com la magrana.

Al terme benisser els magraners eren en temps passats arbres rústics, d'aquells que no recorden mà humana que els plantara, ni que els entrara destral ni aixada. Tant podien créixer a la riba d'un barranc com al mateix costat de l'era. La seua tendència espartana i a no requerir la vista del llaurador, perpetuava la seua descendència per aquella vocació vivaç de no deixar-se abaltir pel menyspreu, fent sortir de les arrels els pollancs nous, quasi com una provocació. Podia fer fruit amarg o dolç, i això entrava dins de la seua manera de ser, tan especial i capritxosa. Alguna vesprada de diumenge, allà pel temps en què els nispros agafen color, podia tocar-li el cor al propietari, i aquest l'empeltava de bona magrana mollar. No feia la partida de truc i això ho agraïa l'arbre, que, vespres de Sant Joan, li tornava la mercé en forma de gemma gallarda.

El vell magraner de casa, plantat i empeltat per l'avi Caixa, va vindre plançó amarg del barranc de la Xicaira, obsequi de Pere d'Anna, que allà en tenia per maledicció. Va ser conreat a cor què vols, amb aquelles saons que nosaltres li prodigàvem, amb aquells cabassos de fem de conill i aquell nostre atent mirar per si li entrava el poll. Va fer el que va poder, i rarament aplegàrem a saber quin gust tenien les magranes, que s'obrien a les primeres pluges de setembre. Morí sense pena ni glòria.

Però un dia, a la insistent paciència de Pepe l'Escolà, aquell meu recordat procurador, vingué al Plamolins el tractor de Gisbert, el Català. Posàrem ordre on hi havia desgavell i estudiàrem, Dioscòrides en mà, el que calia fer. Fou bona lluna aquella, que els nous magraners feren bondat.

Els dies que passe en net aquestes lletres han vist rutllar per l'horitzó el ramat dels núvols blancs, plogué i féu fred primerenc. Ha començat a cantar el pit-roig, les figueres continuen amb fulla, cau el pàmpol al parral, i la magrana emplena un cistell a vora la llar. Que decora molt.

[[Category:Tendral i marcit]]

Les magranes - Historial de revisió

Jortola : Es crea la pàgina amb «{{Tendral i marcit}}Pot ser que un matí la línia de l'horitzó marítim, en aquell espai que va del morro de Toix al cap de Moraira, aparega a l'alba vorejada de nú...».