Pinos

L'ermita de Pinos.

1745: «Francisco Ivars, dicho de Murla, labrador y vecino de esta villa, presente y aceptante, y a los suyos, un pedazo de tierra inculta que será de cinco jornales, sito en este término en la partida de Pinos en la Mallada Rocha»

Havíem datat aquest important topònim benisser en el nostre llibre amb una antiguitat que es remunta a l'any 1854. Però hem trobat un document de 1745, autoritzat pel notari Juan Pérez Clemente, que el cita textualment. La cita té la seua importància per tal com ens situa en el moment en què les terres properes a Bèrnia, ultrapassat el llindar de Lleus, comencen a ser adquirides al Marqués d'Ariza per a ser reduïdes a cultiu, i, per tant, s'inicia lentament l'assentament de les primeres cases d'aquella important partida.

la partida de Pinos

1854: «prevengo se entierre por hallarse con bastante fetidez el cadaver del asesinado violentament en la partida de Pinos» (APB.LLibre de difunts 12/6).
1898: «posesión titulada Pinós, propiedad de Francisco Ausina» (Amillarament de Benissa).

Malgrat la importància que té per al patrimoni cultural benisser, d'aquesta gran partida tan exemplar en molts aspectes no hi ha referències documentals antigues, la qual cosa ens fa sospitar, com efectivament hem demostrat en Els cognoms i malnoms de Benissa, que el seu poblament és molt tardà en consideració a la seua posició aïllada al peu de la serra, als perills del bandidatge i a les dificultats d'accés. La gran majoria dels topònims menors d'aquella partida són tots ells d'arrel catalana. Pinos, que es pronuncia sempre amb accent pla, sembla, contràriament, d'arrel castellana, i fa pensar que puga tractar-se d'una relíquia dels temps de l'ocupació del Fort de Bèrnia comandat per alcaids castellans. No és possible una altra cosa. No obstant això, la persona que redactà els amillaraments de Benissa que hem consultat, l'escriu reiteradament amb accent (Pinós), la qual cosa contrasta amb les anotacions antigues dels llibres sacramentals de la parròquia de Benissa, que hem donat com a primera referència, que contràriament no l'accentuen. Pinós, amb accent, el tracta Coromines en els articles destinats al poble situat a la Vall del Vinalopó.

Coordenades: IV, 24-B

el camí de Pinos

1893. «Juan Ivars Ivars [...] que vende a Maria Ivars Bertomeu [...] y lida Este con el Camino de la partida de Pinos» (Document particular de compravenda. Arxiu familiar de J. J. Cardona).

El document de referència menciona el corral d'Escoda (vegeu aquest topònim) i el situa a la serra de Bèrnia. Sospitem que deu ser a la Pedrissa, cosa que faria pensar que es tracta del camí de Pinos a Altea. Jaume Pastor Fluixà i Júlia Campón en el seu llibre Papers del Fort de Bèrnia, aporten el document on Giovanni Battista Antonelli (1561) relata les condicions de la serra de Bèrnia i els seus camins. Allí en dóna quatre: el que prové de Calp («molto fragoso che passa per la fonte di tramuntana»), el de Benissa, que deu ser una prolongació del que prové de Dénia, un altre que prové d'Altea i un quart que puja des del riu Algar. Més avant n'esmenta un altre que naix de Xaló(«il camino di Scialon») Tots són de ferradura, mals de passar i amb problemes de tota mena.

la carretera de Pinos

1918: « e solicite la subvención para la carretera de Pinos i Lleus» (AHMB.LLibre d'Actes).

És coneguda així la sinuosa carretera que partint de l'enllaç amb la de Benissa a Xaló s'endinsa pel vessant de llevant de la Solana fins a tocar quasi les primeres costeres de la serra de Bèrnia. Primitivament constava de 12 quilòmetres i en l'actualitat s'han augmentat fins a unir-se amb la carretera que puja de Xaló a Bèrnia.

camí de Pinos a Altea

Via de muntanya, que en l'actualitat ha desaparegut en alguns trams i que en altre temps serví de camí de ferradura per a anar des de la partida de Pinos a Altea. Naix entre el Corral d'Escoda i la Font de Bèrnia i transcorre per damunt de la Pedrissa fins a entrar al terme d'Altea a l'altre vessant de la serra.

Coordenades: IV, 24-B

l'ermita de Pinos

1845: «y 7 ermitas más [...] y Santa Bárbara» (Diccionario Geográfico Estadístico. Pascual Madoz).

Es tracta de l'ermitatge que dedicat a Santa Bàrbara s'aixeca a la partida entre un grup de cases que formen una placeta. La seua construcció podria situar-se a principis del segle XIX.

Coordenades: IV, 24-B