Festa de l'Obrera

La festa i commemoració litúrgica de l'onomàstica de l'Assumpció. Popularment era coneguda com la Festa de l'Obrera. L'etimologia d'obrera correspon al títol que l'església atorgava al cap principal de la confraria que tenia a càrrec seu l'administració de les obres de conservació i reparació de l'edifici parroquial o d'una capella en especial. El títol d'obrer o fabriquer se li ha afegit també en alguns moments al rector titular de la parròquia. En algunes antigues parròquies eivissenques era costum reservar un banc a l'església als obrers i encarregats de portar a terme la conservació de l'edifici parroquial. En la Visita de l'any 1758 feta a la parròquia de Benissa està descrita aquesta obreria afegint que no tenia renda fixa i que es nodria de les almoines que oferien els devots de la verge al temps de l'arreplega de les collites invertint-se per a pagar la missa i la cera cremada a l'altar en la seua octava. També n'existí altra obreria sota el títol de Sant Pere que es sustentava de les almoines recollides al plat de dins de la parròquia i del que podria arreplegar pel poble l'obrer de torn, a més de mig almud de blat i altre d'ametles, o l'equivalent de set sous i sis diners, que pagava cada veí pel dret de «sitiada» (obligació forçosa). L'obreria de Sant Pere sempre fou més activa que la de l'Assumpció per tal com al marge d'atendre la seua festa com a patró principal s'encarregava del pagament de les reparacions generals a efectuar a l'església. Al seu front sempre estigueren els hisendats benissers.

La seua festa ja està descrita al Racional de l'any 1634, celebrant-se una missa dobla pel vicari, com a ministre principal, ajudat pel rector i els tres beneficiats. No es feia processó però si tenia lloc una solemne vuitada de missa cantada diàriament, amb funció vespertina de completes, salve i goigs que pagava Úrsula Ivars del Pobil, viuda de Morell. El Racional de l'any 1872 recull la continuïtat de la festa que prossegueix amb la vuitada, la missa solemne de l'onomàstica i la processó general amb assistència del clergat parroquial i dues capes del convent. En aquesta nota ja està recollit el càrrec d'obrera, títol que recau en Ventura Feliu, a la que en els anys successius la substituiran altres dames pertanyents als antics hisendats del poble. Pot ser que aquesta delegació de cap fester en dones de la petita noblesa local tinga el seu origen en la descrita Visita de l'any 1758 on s'especifica que són més les despeses que el recollit de les almoines, raons que indueixen a pensar si els rics del poble havien d'afegir el que faltava per a pagar la festa, i, en compensació obtindrien l'honor de presidir-la. Una altra qüestió, reduïda ara a l'escassa assistència de fidels, pot estar motivada per celebrar-se al temps de l'inici dels treballs de l'escaldada del raïm i haver-se traslladat gran part de la població urbana al camp, problema que ja s'advertia també a la mateixa celebració a València capital o a altres ciutats importants. A València es fa menció de la processó en la Consueta de l'any 1527 que relata que en la corresponent a l'any 1614 no es pogué fer perquè «plogué y restà lo ymatge ab totes ses joyes y coxinet... y per la nit la guardaren dos beneficiats, y els pagà cada nit la confraria a 6 sous cascú».La festa externa va perviure fins a l'any 1970 on un grup de fidels benissers, en línia amb les noves sensibilitats pastorals, demanaren una més activa representació popular en carta dirigida al rector i a la família Alcañíz, encarregada eixe any. No prosperà la iniciativa de major protagonisme popular per manca de tradició, però si fou la motivació que esperaven els antics hisendats benissers per a donar per finalitzada la més antiga de totes les festes benisseres que, seguint la tradició la pagaven ells en exclusiva. No obstant, i amb un intent de reviscolar l'estiuenca vida social i festiva del poble existí entre darrers de la dècada dels anys seixanta i primers dels setanta, una festa substitutòria aconsellada per Francisco Torres Gutiérrez i recollida per l'ajuntament, consistent en solta de bous, balls i altres activitats. Fou una iniciativa que no quallà en absolut.

A parer del folklorista Joan Amades la festa de l'Assumpció és una cristianització d'una altra feta en la cultura dels antics romans que donaven gràcies als deus per la recent collita dels cereals i alhora invocaven protecció per a les properes del raïm. Entenien que en eixe període la terra estava adormida, com un trànsit o període de descans. El terme de dormida de les terres cau de ple amb la denominació que per Dormició de la Mare de Déu definien els vells calendaris la festa de l'Assumpció, en virtut que la verge no havia tingut mort física sinó que fins a la seua assumpció en cos i ànima al cel romania adormida. La iconografia sempre la representa en actitud jaient (la Mare de Déu Morta). A l'antiga església de Sant Pere estava situada a la part inferior de l'altar dedicat a Santa Caterina i mentre durava la seua festa i vuitada es presentava a l'adoració dels fidels al creuer sobre un cadafal adornat amb plantes on excel·lia l'alfàbega. Aquest costum es seguí mantenint al nou temple parroquial de Benissa, servint també el cadafal com a baiard per a la processó que era portat pels mitgers i procuradors de les cases dels antics hisendats benissers. Els folkloristes recullen una antiga tradició duta a terme per les famílies principals que deixaven temporalment a la parròquia un dels seus millors llits perquè fos exposada la verge mentre duraven les celebracions festives.

Bibliografia: Història de la Parròquia de Benissa. J.J Cardona. Les velles obreries de la festa de la Mare de Déu de l'Assumpció. Article de J. J. Cardona., Rev. de festes patronals de La Nucia. 2005. L'any fester de Benissa. J. J. Cardona (inèdit). Escolta, Laia... (La vida rural a la Marina) M. Roser Cabrera. 2009.