Privilegi d'amortització

Instrument jurídic a què s'acollia la parròquia de Benissa i pel qual el rei autoritzava a l'església, convents i ordes militars l'adquisició de béns del patrimoni reial o poder deixar diners a cens. El Privilegi d'Amortització constituïa una mesura per la qual la monarquia exercia el control de la venda del seu patrimoni amb la finalitat d'evitar que es consolidaren grans propietats en poques mans, i, especialment en les denominades mans mortes (patrimoni real, dels ordes monàstics i les parròquies). Gran part de les lleis dictades pels ministres il·lustrats espanyols dels segles XVIII i primers del XIX s'inspiren en eixes antigues reivindicacions de voler passar als agents socials més dinàmics les propietats, no sempre mal administrades de l'Església, però que al capdavall constituïen una massa important de possessions eclesiàstiques, situades, lògicament, en clara oposició a l'esperit de les lleis. Al Regne de València els Furs contemplaven que el clergat havia de regularitzar les donacions que rebia sol·licitant el denominat Privilegi d'Amortització. Per eixa pràctica s'havia de pagar a l'erari real el vint-i-cinc per cent de la taxació que es feia de les finques afectades. La parròquia de Benissa, als segles XVII i XVIII, rebia per via de manda pia testamentària importants quantitats líquides que oscil·laven de 25 a 100 lliures amb les quals els fidels s'asseguraven la celebració de misses de sufragi, manant als seus hereus la segregació d'eixes quantitats dels béns que heretaven posant-les a disposició de la parròquia. La disponibilitat de diners efectius oferia l'ampla possibilitat d'obtenció de rendibilitat. Els censals eren un mitjà adient mentre el tipus d'interés fóra atractiu, però la diversificació del capital facilitava tant una major seguretat com una més regular rendibilitat. Per tant l'adquisició de terra acomplia eixes finalitats. Si bé l'esperit de les lleis que impedien, tant a l'església com a diversos estaments, un creixement desmesurat del seu patrimoni, no està garantit que no s'incomplira en alguna ocasió. Per les prohibicions que ja hem comentat la parròquia acudirà des de l'any 1604 (cort del rei Felip I, a Alcalà), 1632, 1644, 1646 i 1658 a les diferents corts reials per a legalitzar aquestes compres. Per la Real Visita de l'any 1699 (mena d'inspecció semblant a les Visites de Residència ordinàries fetes pel denominat Jutge de Residència), es manava a la parròquia de Benissa que fera declaració dels béns de realeng, que, en aquell moment ascendia a 2.077 lliures. El Jutjat d'Amortització era l'oficina encarregada de fer el seguiment de les noves adquisicions, no declarades i sense contribuir a la Hisenda pública, fent-se les inspeccions periòdicament, i des de València, necessàries mesures que era prudent aplicar enfront de la constant transgressió de les normes. Una hipòtesi que Benissa incompliria les recomanacions ens la dóna la gran quantitat de finques rurals de l'Amillarament de 1893 que expressen com a fita la terra del clero, però que ja no devien ser propietat de la parròquia, ni tampoc manifestades en les llistes de la Desamortització, passant de forma que desconeixem a mans privades. Dins de les disposicions reials la parròquia adquirí legalment finques com l'Esquerdeta, Coma de la Muntanya o Senijola. La percepció de les rendes del censal, tant dels propis diners posats a crèdit, com l'arrendament de les terres, fou sempre causa de problemes per als recaptadors parroquials, situació que es contempla en les Visites Pastorals davant l'impossibilitat de percebre correctament la pensió que al seu dia es va col·locar a rèdit en forma gravada. Les lleis de Desamortització afectaren aquest patrimoni. L'Arxiu de la parròquia de Benissa guarda el corresponent a l'any 1658, únic que queda.

Tema relacionat: desamortització.