Fam

El patiment general originat per una forta carència d'aliments. Les guerres, epidèmies o climatologia adversa sempre han estat les causes principals d'aquesta desgràcia. L'absència de documentació antiga ens priva d'una exacta coneixença de les conseqüències que una misèria general podria afectar tant a la salut pública com a la pau social. Els elevats índexs de mortalitat dels segles XVII i XVIII que es poden observar als llibres matriculars de la parròquia de Benissa poden ser un element justificatiu on la carència d'una alimentació habitual ajudaria a baixar les defenses corporals enfront d'epidèmies incrementant les defuncions. Una súplica feta pels oficials del veí poble de Xaló, corresponent a l'any 1757, demanant el perdó del pagament de l'impost de l'Equivalent, podria ser el primer antecedent que podrem trobar a la comarca («ha sido preciso mantener a los vecinos como si fueran irracionales, repartiendo aun con escasez aquellas pocas algarrobas que habian de servir de pasto a los animales»). Els ajuntaments del segle XIX mai amagaven aquestes situacions, com així o fa el de Benissa en l'any 1864 reclamant la supressió eixe any de l'impost de consums referint-se a la misèria dels llauradors d'aquesta forma: «se han construido de piedra y barro un miserable albergue que los guarezca del sol y de la lluvia y en el cual pasan su miseria comiendo todo el año con su familia pan de cebada y algarrobas...». Conseqüència directa d'eixe problema és l'increment de l'emigració al nord d'Àfrica, referit a continuació d'eixa nota.

En la segona meitat del segle XIX és freqüent trobar la preocupació de les classes dirigents de Benissa sensibles a la misèria i falta d'aliments. En l'any 1865 es tornarà a sol·licitar una revisió de les contribucions a la baixa per a mitigar la fam que originava la pèrdua de les collites de raïm a causa de malalties diverses. L'ajuntament, per ajudar als jornalers, efectua obres per a reforçar els fonaments de l'edifici municipal i recompondre el camí d'Orxelles. Les obres públiques eren l'alternativa a mitigar els estralls de la misèria, i, novament en l'any 1885 part del pressupost s'invertí a arreglar camins. La forta secada ocorreguda en eixe quinquenni incrementà el saldo emigratori. L'informe elaborat per la Sociedad Económica de Amigos del País, d'Alacant, dia textualment: «huyen sencillament del hambre y van donde con menos sacrificios puedan sustraerse a sus efectos». El pressupost municipal serà decisiu altra vegada en les misèries del famolenc treballador del camp, com així ocorria als anys 1888, 1892, 1893, 1894 (per efectes d'un gran temporal de pluja), i les secades greus de 1895, 1896 i 1897. L'ajuntament, mancat de recursos, va recórrer eixos anys als grans terratinents que s'oferiren a contractar per uns mesos a l'excedent de jornalers.

La fam, amb més o menys incidència, sempre fou inseparable de la classe jornalera del camp, com així o prova el continu augment de l'emigració, pràcticament en tota la primera meitat del segle XX. Particularment notable fou la fam que seguí a la postguerra de 1936 mitjanament suportada amb una dieta complementària de panses de raïm i figues acompanyada d'ametles o de moniatos al seu temps.

La dependència econòmica a uns incerts cultius de secà fou patida de forma directa pels benissers condemnant-los a ells i família a tota mena de privacions, situació que no fou aliena als passavolants viatgers que com Cavanilles, 1797, comentant la necessitat d'obrir fàbriques justificava la seua observació «con lo cual evitaria la miseria que padecen, y se excusarían muchos de ir a trabajar en los arrozales del Xucar en perjuicio de su salud». Seguia Rafael Coloma en 1957: «Benisa no puede con sus tierras pobres». I rebla el clau en 1962 Joan Fuster: «terra d'escassos profits, que invita a emigrar».

Bibliografia: Catástrofe, economia y acción política en la Valencia del siglo XVIII. Armando Alberola. 1999. El marquesat de Dénia. Josep Costa. 1977.