Josep Feliu Sala

(Benissa 1795-?). Alcalde. Ocupà l'alcaldia en l'any 1860 i tan sols per pocs mesos. Correspon al temps del govern d'O'Donnell, període en què la política està en mans dels sectors més progressistes. D'això pot donar fe la composició de l'ajuntament que presidí on tots els regidors són d'extracció social que res tenien a veure amb l'oligarquia local. Benissa era representada a les Corts amb denominació de cap de districte, qüestió que no era massa freqüent. Poques iniciatives pogué dur a terme en tan breu espai de temps i que a més estigué sotmés a diversos fets luctuosos com la desgràcia ocorreguda en la mort de set xiques al mes de maig de 1860 en succés qualificat oficialment de «desgracia inevitable» que fou silenciat als llibres municipals a Benissa, encara que la magnitud del fet va meréixer l'atenció de la premsa de Madrid. Fou un temps convuls que originà la mort per assassinat de diversos benissers. Prengué les mesures oportunes per a fer front a l'epidèmia de còlera declarada al port d'Alacant i transmesa a la resta de la província. Benissa va registrar la xifra de deu morts oficialment declarades. Les úniques obres públiques es limitaren a fer un reconeixement en l'edifici de l'església per amenaçar ruïna. Estava casat amb Consolació Rodríguez de la Encina Ciscar. En l'any 1860 estableix un plet amb l'Ajuntament d'Alacant, en representació de la seua esposa, reclamant els terrenys de la denominada Rambla (antic Barranc de Canicia) que l'ajuntament havia començat a urbanitzar, i que li pertanyien per herència del prevere Pedro de Marquina, en testament atorgat per aquest als seus descendents en l'any 1593. Per qüestions referides al seguiment del litigi es va canviar el seu cognom pel de Marquina. El plet el seguiren els seus fills fins a l'acabament en sentència favorable produïda en l'any 1887.

Bibliografia: «Los Feliu y la Rambla alicantina», article d'Enrique Cutillas. Revista de festes de la Puríssima Xiqueta. Any 1998. Historia de la provincia de Alicante y su capital. Vicente Ramos Pérez. 1971.