Guarderia rural

No es té constància del temps en què fou establit a Benissa aquest servei de policia rural que té com a missió principal la vigilància que les collites no siguen objecte de robatoris. Té també altres competències com ara vigilar el vessament d'aigües de pluja incontrolades als camins, infraccions dels pastors i les plantacions d'arbres no ajustades a mides reglamentàries. En l'any 1860 l'Ajuntament donava compte que Pere Ribes Cabrera, guarda rural, havia mort assassinat, sent aquesta la primera notícia que es té que el servei l'efectuava un dependent municipal. Diversos nomenaments posteriors ens informen que es continuava tenint establida la pràctica de vigilància. Pel Govern Civil d'Alacant es regulava en l'any 1868 la llei estatal que ordenava la regulació del servei de guarderia. Proposava la crida que els aspirants havien d'estar en poder de la llicència militar, saber llegir i escriure, acatar que s'entrava a un cos militar i que el període mínim de pertinença al cos no havia de ser menor de quatre anys. El cos estava manat per un comandant militar amb residència a Alacant. L'armament i munició el pagaria l'ajuntament. A la crida acudiren els benissers Pere Andrés, Josep Bertomeu i Joaquim Crespo que optaven a les places de Benissa.

Probablement el guarda de terme té els seus orígens en els funcionaris armats que prestaven les denominades guardes de mar i que alternarien la seua activitat amb la vigilància de camins i collites. En l'alcaldia de Francesc d'Assís Cabrera es redacta un reglament per a regular el servei que havien de realitzar els agents i es determina la classe d'armament que devien portar i uniforme a vestir. En alguns períodes anteriors el servei no el presta directament l'ajuntament, sinó que l'arrenda a contractistes particulars que realitzaran un padró d'assegurats als quals garantiran la vigilància de les collites i cases de camp mitjançant la policia que contracten. No cal dir que l'exercici d'aquesta professió era prou arriscada en èpoques de conflicte com en efecte era tot el segle XIX, raons per les quals es canvia constantment de persones dedicades a aquesta professió que deixen aquest ofici tan perillós, que, a més s'havia de realitzar sovint de nit. L'habitual era comptar amb tres guardes i dividir el terme en tres sectors encarregant a cadascú d'ells la seua vigilància. El sistema era rotatiu perquè cada guarda tinguera un ample coneixement del terme. Les muntanyes no eren de la seua competència per tal com l'estat espanyol les reservava a la Guàrdia Civil, com tampoc ho era la costa de la qual s'encarregaven els carrabiners. En l'any 1940 el servei fou delegat a la Germandat de Llauradors i Ramaders que el sustentava mitjançant l'impost de la Guarderia servint-se del padró de rústica de l'Ajuntament. L'impost es realitzava a un tant per cent del líquid estimat de riquesa del propietari i fixat al padró, si bé la quantitat a aplicar era sensiblement inferior a l'impost municipal carregat sobre les terres de conreu. Els guardes anaven uniformats i empraven per armament una carrabina. A la desaparició de les Cambres Rurals, hereves de la Germandat de Llauradors, el servei va tornar a l'Ajuntament que el continua mantenint.