Hostaleria

L'existència d'un establiment a Benissa dedicat a hostatjar i donar menjar als viatgers és conegut en temps antics. Era un bé comunal sent l'Ajuntament l'encarregat d'arrendar el servei. En l'any 1745 l'hostal de Benissa estava arrendat a Bernardo Lurbe, el qual s'havia compromés a la seua explotació mitjançant el pagament d'una renda de vint-i-set lliures. En l'any 1834 Pasqual Madoz, en la ressenya d'establiments de Benissa, expressa que hi ha un hostal amb poques condicions de confort. Molt probablement l'hostal estava situat al costat de l'antic hospital en denunciar-se per l'ajuntament que en l'any 1869 el propietari d'una almàssera annexa a ell efectua obres que l'afecten. En temps aquests establiments els arrendaven industrials forasters, com el ja dit Bernardo Lurbe o Llorença Marzal (1859), i més avant Baptista Ferri. Entrava també dins de les funcions de l'hostaler guisar els aliments que portaven els mateixos viatgers o facilitar-los ell. L'hostaler Ferri presenta en l'any 1884 una factura de 47 pessetes a l'ajuntament per haver fet el menjar a trenta i quatre músics a les festes de Sant Pere. Era costum que l'hostaler atenguera també l'alimentació dels malalts de l'hospital per tal com en diverses ocasions l'ajuntament fa front a les factures que li presenta l'encarregat de l'hostal. Quan les vies de comunicació de Benissa milloraren amb la construcció de la carretera general els antics establiments desaparegueren per donar pas a un nou concepte d'hostaleria més confortable. Les guies comercials de l'any 1922 anuncien quatre establiments que suposem són ventes situades al costat del trajecte de la carretera. D'aquestes ventes, dues, les denominades de Cabrera i de Crespo, estan descrites en un itinerari militar de l'any 1853, i que possiblement són les que en el temps es conegueren com les ventes de La Xata i la d'Angelina. Posteriors a elles són els establiments coneguts per les ventes de Mau, l'Oli o Cego, del Civil i Baidalet en el trajecte de Calp a Benissa, i de Benissa a Teulada les ventes de la Xolel·la i la de Pastes. A la carretera de Xaló existí prop del Collao la venta del Tramusser i a la partida de Pinos la venta de Caissò, com així mateix la venta de Jorge i la de Catxapí en el camí de Pedramala a Calp. Més modernament, amb el naixement dels serveis de comunicació com el tren i la companyia d'autobusos de La Unió, es fundaren dins del poble les fondes de Miquel Escoda i Vicent Frau que donaren servei fins als anys setanta del segle XX.

Bars

La denominació primitiva era la de taverna. Els primers establiments coneguts en el segle XVIII van units a les tendes de menjar que tenien un racó on es mesurava vi a ocasionals clients i, eventualment, els servien menjars per encàrrec. En els anys cinquanta del segle XX pervivia una tenda d'aquestes característiques instal·lada al carrer del Pare Melchor coneguda per la tenda de «Maria les molles» o de «Pere els ossos», que atenia els diumenges a clients de les partides rurals que acudien al mercat. Ocasionalment un establiment dedicat a hostatjar viatgers era el domicili particular de Joaquim Cabrera Cristina. Amb la denominació de tavernes pagaven matrícula industrial en l'any 1859 set establiments. El costum social de prendre café dividirà la denominació dels establiments dedicats a l'expedició de beguda. En eixe nou context les matrícules industrials de primers del segle XX diferencien els pròpiament dits «casinos» (amb taules per a joc i servei de bar i cafeteria) i les tavernes que tan sols disposen d'un taulell o barra, i que són locals més menuts sense possibilitat de donar servei en taula. De l'antiga tradició de mesó va sobreviure als canvis de temps el popular establiment d'Antoni Botella Palleter situat a la plaça major, indústria familiar que alternava el bar tradicional amb un servei de cambra de dormir destinat a esporàdics hostes. Un servei semblant a pensió de llogar cambra i donar menjar va exercir als anys cinquanta i seixanta del segle XX la fonda de Marina al carrer del pare Andreu. Successora de les antigues fondes Frau i Escoda fou la Fonda Maria, encara en ple funcionament.