Sermó

Discurs fet per un prevere en públic per a la formació dels fidels en matèria religiosa. Entra dins del gènere literari conegut com a oratòria sagrada i per tant ha participat al llarg dels anys de les evolucions, modes i corrents comuns que han afectat la literatura en general. Els antics predicadors eren persones ben instruïdes en teologia i amb una bona formació literària. Per eixa circumstància, davant la molt pobra formació dels antics preveres, els predicadors eren molt sol·licitats per a solemnitzar la missa de les grans festes o per a intervenir en els sermons de la Quaresma. El sermó era un dels actes principals a les festes, tant de Benissa com de qualsevol altre poble, d'aquí la importància religiosa i social que se li donava. Gaudir a les festes o èpoques senyalades de la paraula d'un predicador de prestigi era molt important, fins al punt que era l'ajuntament, i no la parròquia, qui el contractava. Per la seua fama molts predicadors tenien problemes per ajustar compromisos. Un d'aquest cas es presentava a Benissa en l'any 1897 quan existiren diferències en l'ajust de dades amb fra Francesc Jordà havent d'intervenir el mateix arquebisbe per donar satisfactòria raó al pare predicador.

Els preveres de la parròquia de Benissa quasi mai predicaven, malgrat que alguns com mossén Francisco Cabrera (segles XIX i XX) disposaren d'una selecta biblioteca de llibres d'oratòria com les obres de Nicolás Gallo, Mariano Madramany, Segneri o fra Andreu de Valldigna, o mossén Joaquim Crespo amb les obres d'Agustin de Castejon. Era el convent de Benissa el que proveïa habitualment de predicadors. La comunitat havia de mantenir diversos pares especialitzats per tal com bona part de l'economia conventual depenia de la seua activitat realitzada a Benissa i pobles dels voltants. Algunes de les relacions del personal del convent que es conserven destaquen eixa dedicació apostòlica. En una d'elles corresponent a l'any 1795 es relacionen fins a cinc predicadors sense contar al guardià, vicari i pares discrets. Destacaren com a grans predicadors els pares Llorens Brotons, Josep Tecles i Rafael Lloret en el segle XVIII i en el XX els germans fra Ferran i fra Manuel Fabregat, fra Joaquim Ribes i fra Justo Sendra, tots ells naturals de Benissa.

El convent, en les concòrdies de la seua fundació (1611), quedava de manifest que havia de tindre pares predicadors («que lo dit convent haga de tenir, i tinga un predicador pera la Quaresma») per a atendre la parròquia, situació que en el segle XIX s'incrementa amb la redacció de la Taba de Sermons que l'eixampla fins a superar els trenta sermons anuals. Però la Quaresma era el temps fort de la predicació, i es considerava no tan sols una obligació de la parròquia proveir de persona idònia, sinó que era el mateix ajuntament qui instava mogut per la petició popular.

Encara que s'ha predicat en tot temps ens és molt desconegut la forma i estil exceptuant del que es coneix de les dubtoses transcripcions dels sermons de Sant Vicent Ferrer, que sense oblidar la base teològica utilitzava un estil senzill i adaptat a tot tipus d'oients. De semblant orientació era el que emprava el franciscà fra Pere Esteve, natural de Dénia. Junt amb eixe estil popular es sap dels sermons dirigits a públic selecte com eren els manats fer en llatí pels canonges de la seu de València. Alguns d'ells, com els predicats en l'any 1550 per Joan Martí Cordero, gaudiren de gran acceptació. La decadència del contingut i forma d'expressió del sermó entrà en una espiral d'excessos dins dels segles XVII i XVIII inserits en la denominada oratòria barroca, on juntament amb la insubstancialitat del contingut s'unia una expressió verbal i gestual quasi teatral. Eixa tendència fou combatuda per molts pensadors del segle XVIII com ara Gregori Mayans, Leonardo Soler de Cornellà o José Francisco de Isla que proposaren un canvi de tendència. Molts oradors sagrats, preocupats per la decadència, i davant l'absència d'un magisteri propi seguiren l'escola francesa de Bossuet, Bourdalou o l'abat Fleury que feren fortuna entre els grans predicadors del segle XIX. Tota aquesta evolució era també seguida a Benissa pel testimoni que trobem en els llibres del seu arxiu on està la col·lecció dels sermons de Antonio Sánchez Arce, Francisco Guijarro, predicadors del segle XIX i la més antiga de Jerónimo Bautista de Lanuza. Llibres que segurament s'adquiriren per a consulta dels preveres locals.

Mai no existí als seminaris un pla de formació específica dels predicadors, a excepció de la inclusió en temps dels arquebisbes Antolin Monescillo i Ciriaco Maria Sancha, de l'assignatura de retòrica composta per Hermosilla, dins de la reforma dels plans acadèmics que tingué lloc a la meitat del segle XIX. Però tot i això els predicadors continuaren sent fidels seguidors dels oradors sagrats francesos Buldú, Monsabré i Montargon, l'italià Segneri i de les col·leccions dels castellans Caceres, Guijarro i Sánchez de Arce. Fills d'aquella nova forma de predicar foren els rectors de Benissa Vicent Zurita i Vicent Boigues, considerats com a bons predicadors.

Els predicadors més moderns del segle XX, evidentment més formats i amb una base de cultura literària més ampla, seguiren el camí traçat pel benisser fra Melchor de Benissa. El pare Melchor fou considerat com el predicador més rellevant i renovador del seu temps. Alguns dels seus sermons foren recollits taquigràficament i posteriorment editats, com així o foren la tanda predicada en l'església de Sant Ginés, a Madrid en l'any 1912. Predicar en aquella seu era contemplat com la definitiva consagració del predicador, seguida a tall seguit de l'honor de ser nomenat predicador real. Deixebles del pare Melchor foren els també caputxins fra Fidel de Benissa i fra Àngel de Novelé, entre altres.

La parròquia de Benissa tingué fama de ser molt entesa i exigent amb l'art de predicar, raons suficients perquè a les festes majors o a la quaresma es requerira la presència dels més famosos oradors sagrats sent Rogelio Chillida, José Zahonero, Juan Benavent, el salessià Calasanç Rabasa o els franciscans Miguel Oltra, Bernardino Rupert, Bernardo Llopis o Ramon Baselga els que deixaren memòria de la seua art oratòria.

Bibliografia: Principios generales de literatura española. José V. Fillol. València 1865. Fray Gerundio de Campazas. José Francisco de Isla (pròleg de Russell P. Sebold) edició de 1960. Espasa-Calpe. Madrid Aportación bibliográfica a la oratoria sagrada. Felix Herrero Salgado. Madrid 1971. Heretgies, revoltes i sermons. Joan Fuster. Barcelona 1994.