Temple de Sant Pere

Església primitiva de la parròquia de Benissa dedicada a Sant Pere Apòstol i enderrocada en l'any 1941. En data del 3 de gener de 1369, Llorenç Feliu, justícia i els jurats de Benissa fan Consell General i es celebra a l'edifici de l'església com a lloc on era costum fer-se aquest tipus de convocatòries. Ignorem les mesures d'aquest primer temple del qual es sap que en l'any 1405 es farien algun tipus d'obres per tal com els benissers acudeixen al Duc de Gandia, senyor territorial demanant la col·laboració dels veïns de Teulada, dictant-se sentència («nos proveim que el loch de Teulada daçi en avant deu pagar i contribuir a les obres, joies, arrendaments, campanes e altres qualsevol de la dita ecclesia de Beniça»). A partir de 1550, després de les visites per la costa fetes per a organitzar les defenses contra els atacs dels pirates barbarescs, el visitador, l'enginyer real Joan Baptista Antonelli, emet el seu informe, procedint-se a les imposicions de les contribucions per a dur a terme les obres. S'erigí entre 1550 i 1570 utilitzant part de les estructures de la primitiva fàbrica. Tingué un doble sentit: el religiós i el de servir com a fortalesa defensiva. Era d'una única nau amb quatre trams i capelles als contraforts. Dues torres rodones, situades a la part de llevant, abocades a la porta principal del poble antic testimoniaven el sentit defensiu de l'edifici. Dins de les torres estaven els serveis de sagristia i cor. El campanar estava situat a l'altre extrem i servint, com aquelles, de torre de defensa. El sostre, de volta de canó, es cobria amb la teulada que deixava un corredor o pas de ronda que es podia utilitzar a manera de castell. Sobre les capelles dels contraforts hi havia un segon cos, no visible a l'interior, i que s'utilitzava per a diverses funcions de magatzem i arxiu. Es desconeixen els arquitectes o mestres d'obra que dirigiren la construcció aventurant-se la possibilitat que la presència a Benissa en eixe període de mestres pedrapiquers com Andreu de la Cubilla o Pere Palacios intervingueren en la seua direcció com a tècnics. A darrers del segle XVII es va afegir a l'edifici una nova construcció dedicada a capella de combregar; es feren altres reformes interiors però sense alterar notablement el seu sentit original, a excepció de l'enderroc de la nou defensiva que queia sobre la porta principal que fou transformada en finestra per a una millor il·luminació interior. Eixes obres obligaren a prendre part de l'actual carrer de la Puríssima. L'ordre general era un neoclàssic amb alguns vaporosos records del gòtic tardà, segons definició de l'estudiós d'aquest edifici l'arquitecte benisser Antoni Banyuls. Les capelles laterals, propietat de confraries o famílies principals, estaven decorades amb bon gust i amb talles i quadres de valor. En passar en l'any 1929 el culte al nou temple de la Puríssima, l'estructura progressà en la seua ruïna, agreujada per no haver-se fet obres pertinents de conservació, capficat com estava el poble en la construcció de l'altre edifici. En 1941, davant les exigències del veïnat, temorós que caigués, es féu inevitable un enderroc controlat.

Bibliografia: Arquitectura i església en el Renaixement a la Marina (1513-1612). Antoni Banyuls Pérez. III Congrés d'Estudis de la Marina Alta.