Tractament

Títol de cortesia que es dóna a una persona en el tracte verbal o escrit en funció del seu rang social, càrrec o titulació acadèmica. El de més antiga tradició correspon a les partícules En i Na, que procedeixen al seu torn dels noms llatins Domine i Domina (Senyor i Senyora). A manca de documentació més antiga per al cas de Benissa ens remetem a l'acta de la separació dels termes del castell de Calp en l'any 1386 on als jurats de les viles a separar són tractats amb eixe respecte («n'Arnau Yvarç, elet e diputat per los prohomes e consell del dit lloch de Beniça»). Semblant situació es torna a veure en l'acta de la segregació del terme de Senija del de Benissa en l'any 1430 («e convocats encara apel·lats los Honorables en Joan Feliu, justícia del lloch de Benisa e los Honorables en Domingo Esquerdo e en Bernat Ivars, jurats»). És interessant observar que en texts més antics, com la crida de l'any 1381 feta per al terme del castell de Calp, l'historiador teuladí, Joan Ivars, exhuma documents referint-se al cas de Benissa fent constar el veïnatge de Na Selles, Na Nantonia, Na Mojuera i Na Guartia, censades a la vila benissera, on eixe refinat tractament no es troba per al cas dels homes, absents de qualsevol tractament. El respectuós comportament amb la dona es pot tornar a veure dos segles després, en l'any 1627, al registre de bateigs de Benissa que cita com a pràctica intervenint en el part a Genisa Rodríguez, viuda del metge Andreu Buforn, anotant-la respectuosament com a Na Buforna. En canvi, els posseïdors d'estudis superiors, o càrrecs administratius importants no el tenen anteposat com es fa notar en l'any 1593 quan Baltasar Vives, notari de Benissa, pledeja contra el marqués d'Ariza, i no anteposa cap distinció honorífica al seu nom. La forma antiga dels en i na va perdent protagonisme enfront de la influència cultural aragonesa que les substituirà per don i donya. D'eixe costum és bona prova un paper de l'any 1403 quan al duc de Gandia, senyor de Benissa, se li dóna el tractament de don («Nos Don Alfonso Duque de Gandia»), terme que amb els anys adquirirà absoluta naturalitat retardant-se per a Benissa, ja que no el datem fins ben entrat el segle XVIII, en concret en l'any 1773, en què eixe tractament de don se li anteposa al prevere Joan Baptista Crespo. El títol de don es prodiga a partir d'eixa data de forma constant anteposat als noms dels preveres, titulats i classe nobiliària. D'eixa forma tots els registres matriculars de la parròquia referits a membres de la petita noblesa local van precedits del títol de Don, inclòs quan es tracta d'albats, títol que apareix per primera vegada en l'any 1812 i és seguit sense interrupció per bona part del segle XIX. La titulació del don als membres de la petita noblesa local sembla ser costum que prové del temps de Felip III que regula el tractament per a ús de l'aristocràcia, i que a darrers del segle XVIII, amb la proliferació de les executòries de noblesa instades pels hisendats benissers, pren plena vigència. Per altra banda l'obtenció de titulacions acadèmiques a partir del batxillerat autoritzava a fer ús del Don.

Un altre títol de reverència era el que anteposava el distintiu de discret a ocupacions liberals, especialment els relacionats amb el dret («foren compares los discrets Gaspar de Urteaga, notari») tal com apareix en un bateig fet a Benissa en l'any 1585. Com a magnífic es solia honorar a càrrecs de govern o representació («compares lo magnífic Don Francisco Mingot de Exaló») que també està així anotat a un bateig fet a l'església de Benissa en l'any 1561.

Els eclesiàstics antics eren tractats amb el títol de mossén (de monsenyor). Terme antic i de reminiscències medievals, ja recollit i tractat de forma erudita i ampla en el Diccionari de Coromines, i que nosaltres trobem per primera vegada a Benissa en l'any 1615 precedint les actes de matrícula parroquial i que en l'any 1654 ho ratifiquen en document fet per a percebre censals («molt reverent senyor mosen Esteve Roig natural de la vila de Chert i rector de la parrochial iglesia de la vila de Benisa»). El terme antic de mossén va quedar vinculat col·loquialment en la vida local que es referia als beneficiats parroquials amb eixe tracte, situació que sobreviurà encara en el segle XX, i desapareix definitivament en l'any 1932 a la mort de mossén Francisco Cabrera Ortolà, darrer eclesiàstic que el va ostentar.

En poques ocasions els clergues de Benissa empraren el terme Misser (que és una contracció de mi senior), i que Coromines el situa en el segle XIII com paraula provinent de terres italianes, poc emprada col·loquialment a terres nostres i que queda arraconada a comarques de Mallorca. A Benissa s'ha vist poques vegades en documents, del que el més antic que podem datar correspon a l'any 1600 («apadrina lo reverent misser Jaume Vives, prevere, beneficiat en esta esglesia»).

Els franciscans del convent de Benissa, quan empren documentació oficial, es donen el títol de frai (no fra), i els més antics distingien els preveres (pares) dels llecs (hermano, i sempre en terminologia castellana). En alguna documentació del segle XVII (anys 1615 i 1633), alguns vicaris parroquials que són religiosos, es firmen com a frare («batechi yo, frare Francés Garcia. O se li administren els sacraments per frare Jeroni Trilles.»). Encara alguns benissers, a qualsevol prevere, regular o secular, col·loquialment l'anomenen frare, que canvien respectuosament en el seu tracte directe amb ells pel terme pare. Les religioses de totes les branques hagudes a Benissa eren tractades totes com a sor (del llatí soror: germana), a excepció de la superiora que era coneguda com a madre (en castellà).

Fou costum entre la classe popular referir-se als hisendats i família amb el tracte de senyoret/senyora/senyoreta, independentment de l'edat que tingueren. Sempre distingí el poble aquesta respectuosa forma de comunicació reservant-lo per als hisendats, mentre que als titulats els reconeixia el títol de Don. Altrament fou costum de respecte dirigir-se als progenitors amb el títol de senyor pare o senyora mare, bella forma de comunicació que fou utilitzada encara per la generació nascuda a darrers del segle XIX. Això ens ho recorda una vella cançó benissera: («Jesualda para taula/senyor pare no hi ha vi/anirem a la taverna i tocarem el violí...»). Altrament com a senyor s'ha reservat el tractament reduït tan sols a la persona del rector (senyor rector), però no per als vicaris als quals anteposaven el Don. Fou comú donar el tractament de tio/tia a les persones majors. No tenim coneixença escrita per documentar el temps en què s'imposa com a costum. Evidentment que és paraula de procedència castellana que no és recollida pels filòlegs més acreditats, si exceptuem la cita de l'Alcover-Moll, que entre altres referents es remet al folklorista d'Altea Francesc Martínez i Martínez. Devia ser estrany aquest tractament entre els jornalers naturals de la Ribera del Xúquer en el seu contacte amb els benissers (ells empraven el so). Els jornalers de la nostra comarca eren coneguts allà, a més de pels blavets, per l'altre àlies dels tios. El respectuós tractament a persones de certa edat, càrrec o titulació, conegut pel vosté procedeix del més antic de vós (llatí vos/vobis), que va reculant en l'actual ús col·loquial mercés a la creixent manca de respecte i consideració general.