Antonio Torres Orduña

(Benissa 1848-1915). Polític. Havia estudiat dret a la Universitat de València. S'inicià en política com a alcalde de Benissa, càrrec al qual accedia en l'any 1874 succeint a Joaquim Abargues Domènec compartint el govern municipal amb Joaquim Feliu Rodríguez de la Encina i Joan Abargues, en manaments molt curts i que van de 1874 a 1877. Era un període prou convuls produint-se a escala estatal les regències de Cánovas i l'ascensió al tron d'Alfons XII. La guerra carlista estava a punt d'acabar malgrat que a zones de València prosseguia molt activa. Tots els ajuntaments, inclòs el de Benissa, rebien severes instruccions del Govern Civil, entre elles una notícia de 1875 demanant informació sobre la presència al terme de faccions o simpatitzants amb els carlistes. Polèmiques decisions governatives, com la requisa de cavalls (a Benissa el contingent era de deu) i ajudes monetàries a l'exèrcit, originaren protestes populars i fins a la mateixa corporació es mostrà contrària. La greu situació creada per la guerra fou motiu suficient per a reorganitzar en 1875 les milícies urbanes, fet que tan sols va afectar el nomenament dels càrrecs d'oficials. En eixe primer exercici com a alcalde va propiciar la compra de terrenys al Pla de Bonet per a construir el nou cementeri alhora que es redactava el projecte i s'autoritzava la construcció de nínxols per l'Associació de la Conferència de Sant Vicent de Paül. Altres iniciatives importants foren l'adquisició d'una casa annexa a l'ajuntament per a fer obres d'eixamplament. El convent de franciscans, sense utilitat per estar la comunitat exclaustrada, serví per a allotjar a la primera guarnició de la Guàrdia Civil composta per un sergent i cinc guàrdies. Acabava la seua actuació com a alcalde en març de 1877 donant pas a Bernat Rosselló Ivars. A partir d'eixe moment l'activitat política d'Antoni Torres passa de l'escenari local al provincial i l'estatal. Havia heretat de son tio Joaquim Orduña Feliu, cacic que dominava la comarca des de sa casa de Guadalest, el comandament del partit conservador. A partir de la mort d'aquell, fet ocorregut en l'any 1897, Antoni Torres, alternant amb Joan Thous, es convertí en el verdader àrbitre de la situació política a les comarques de la Marina. Per les circumscripcions electorals del districte de Dénia fou elegit diputat provincial en l'any 1882, iniciant a partir d'eixe moment una carrera política com a diputat o com a senador que desenvoluparia a Madrid. Com a diputat seria elegit en 1884, 1891, 1893, 1896, 1898, 1901 i 1914, i com a senador en 1903, 1907 i 1910. En la divisió interna que va patir el conservadorisme en l'any 1885 entre Cánovas del Castillo i Romero Robledo, Torres es féu partidari d'aquest darrer. Més avant, en l'any 1897 seria seguidor d'Alejandro Pidal i Mon dins del corrent silvelista adherint-se a la influència de Trinitario Ruiz Capdebon. Aquest darrer li fa costat en moltes actuacions. Fou el mentor del famós Pacte del Barranquet. Alhora el considera el seu home de confiança en gran part de les comarques de la Marina. Utilitza per a defensar el seu ideari les pàgines del Noticiero d'Alacant, polemitzant amb El Centinela de Benissa del seu adversari local Francesc d'Assís Cabrera. En el Senat o en el Congrés Torres defensarà els interessos de la seua demarcació fent preguntes sobre la construcció de la carretera de Pego a Benidorm i resta de la comarca per comunicar-les amb Alcoi, recolzant la construcció del sanatori de Fontilles i demanant es facilitara als propietaris rurals una formació per tècnics qualificats que els ajudara a replantar les vinyes atacades per la fil·loxera introduint els peus híbrids de les varietats de Riparia i Berlandieri. En 1901, amb motiu de la greu pedregada que va assolar la Marina demana al govern es facilite treball als jornalers avançant la construcció de les carreteres comarcals. Formà part de la comissió nacional de carreteres comarcals i junt amb altres polítics de demarcacions limítrofes assistia en 1908 al paranimf de la Universitat de València a les sessions per construir els ferrocarrils de la costa valenciana. Moria en l'any 1914 en exercici del càrrec de diputat assistint al funeral distingits polítics que, en finalitzar l'acte proposaren al seu fill Joan Torres Sala, com a hereu polític, acte que fou auspiciat per Eduardo Dato, encomanant la missió a Josep Jorro Miranda, comte d'Altea. El pacte polític entre Jorro Miranda i Joan Torres Sala es trencà en 1916, per escissió dels conservadors, raó per la qual Torres Sala s'afiliava al partit maurista. En les seues visites a Benissa s'allotjava a la seua mansió denominada «El Olivar», lloc que es convertí en el santuari del conservadorisme comarcal. Mentre estigué en plena activitat la vida política benissera girà al seu voltant declinant tan sols quan s'oposà a la seua influència Francesc d'Assís Cabrera Ivars. Lluny de Benissa, i amb l'antiga classe oligarca també absent del poble, el protagonisme de les formacions de dreta passà a mans d'una emergent classe social de procedència industrial. Torres evolucionà dels seus orígens, netament caciquils, a posicions més moderades fruit del seu contacte a Madrid amb la classe política més preparada. La llegenda del seu passat, i de Joaquim Orduña, són oncle, era descrit en un poema de Gil Parrado, publicat en El País en 1894 d'aquesta forma: «Pasa su vida preciosa/en elevado castillo, / y siempre que salir osa/ dice: bajad el rastrillo/ El acta soñando empuña, /porque es su ilusión alada;/ pero nunca dice nada/ el señor Torres Orduña».

Bibliografia: Historia parlamentaria, política y obrera de la provincia de Alicante. Vicente Ramos. 1988. Elecciones legislativas en la provincia de Alicante. Fernado Peña. 1979. Calpe, tierra y almas. J.L.Luri. 2003