Els rics de Benissa

Classe social de Benissa conformada per grans propietaris rurals que mantingueren fins a la meitat del segle XX un remarcat protagonisme a tots els nivells de la vida local i comarcal. Basaren el seu domini a evitar la dispersió del patrimoni familiar que s'havia mantingut des dels temps del repartiment del rei Jaume I, passant-lo d'una generació a l'altra mitjançant pactes de família i una política d'enllaços matrimonials entre iguals en béns de fortuna. Probablement fou una herència cultural implantada per l'origen català dels primers pobladors, soldats pagats amb terres a canvi dels seus serveis en la campanya. És una forma jurídica que, en part s'assembla al sistema successori romanocatalà amb la missió d'evitar al màxim que la propietat de la terra i béns urbans passara a mans alienes a la família. En el cas de Benissa no s'aplegava a dur a terme amb tant de rigor el sistema de l'hereu català buscant, en la majoria dels casos, establir enllaços familiars entre els iguals de la mateixa classe, dins o fora del poble, per a donar eixida als fills segons mantenint, alhora, intacte els majors béns possibles originaris. Altres solucions per als segons i tercers hereus consistia a fer-los entrar en religió, dedicar-se a professions lliberals o consagrar-se al servei de l'exèrcit. Un exemple orientatiu del pensament dels rics hereus benissers es remunta a l'any 1544 en la declaració que relata al notari l'hereva Úrsula Anna Ivars, la qual romania molts anys fadrina per no trobar marit de són parer ab qui poder casar, situació forçada pels perills que suposava la presència pels camins de pirates barbarescs que impedien als seus rics pretendents forasters anar a festejar-la no consentint, ella o els seus pares, una unió matrimonial amb inferiors locals que pogués disminuir l'herència patrimonial. Altres establiren el denominat vincle patrimonial, forma hereditària, que com el cas de Josep Torres Eximeno, rebia l'atorgat per un avantpassat en l'any 1730 El vincle, també dit mayorazgo, consistia en la creació d'una massa de patrimoni indivisible, que en situacions concretes servia també per a crear un patrimoni eclesiàstic usdefruitat per algun membre familiar en situació de beneficiat de la parròquia, i que, a la seua mort tornava al si de la família. Eixe fou el cas dels germans Pere i Joan Ivars Feliu, preveres de la parròquia en el segle XVIII.

La primera notícia que es pot considerar com il·lustrativa de les diferències socials existents cal buscar-la en la crida efectuada en l'any 1381 per a reunir els veïns del poble en Consell. El llistat descriu cognoms com Feliu, Ivars, Crespo, Giner i Esquerdo amb una riquesa que sobrepassa els 4000 sous mostrant un clar contrast amb altres llinatges (Ortolà, Jorro, etc.) que no apleguen a eixa renda. Dels primerament descrits els Giner i els Esquerdo formaven part de l'estament social superior. Documentació de l'època els acredita manifestant el seu poder en tindre sepultura pròpia a l'església, exercir càrrecs militars o ser juristes influents a la ciutat de València. En el transcurs dels temps afebliren el seu protagonisme que suposem es deu a la perduda de la línia successora masculina en benefici d'altres llinatges com els Feliu o els Ivars.

Els segles XV, XVI i XVII evidencien la preponderància de les famílies dels Feliu i els Ivars del Pobil sobre la resta. Els primers dominen llocs claus en el govern del poble a més d'una forta influència en l'església local mitjançant els segons hereus que destinen a la carrera eclesiàstica. Càrrecs en la Inquisició, requeridors de la costa, caps de la milícia urbana, governadors de la baronia, etc. són ostentats per membres de la poderosa nissaga que s'emparen amb el seu prestigi de cristians vells enfront dels conflictes de l'època (heretgies, judaisme o sang morisca) amb una autèntica acció repressora. Els Ivars, coneguts com a Ivars del Pobil, menys dinàmics socialment que els Feliu, tenen, però, un reconegut prestigi econòmic. Un document parroquial de Benissa de l'any 1594 específica en una compareixença que un dels testimonis d'una boda és Jaume Ivars dit lo rich. L'historiador benisser fra Manuel Fabregat documenta que les terres on fou edificat el convent de franciscans sobre un bosquecillo que se formaba en la heredad de Andrés Ivars del Puvil, no muy lejos de los muros pertanyien als Ivars. La prova de noblesa que insta en l'any 1794 Josep Ivars del Povil continua exhibint eixe poder econòmic en declarar que els seus béns patrimonials superen les dues-centes mil lliures. Mentre els Feliu continuaren als segles següents mantenint el cognom en la línia successora els Ivars el perden en la persona de Josep Ivars Feliu, casat amb Francesca Trilles Feliu, pares de Clara Joaquina Ivars del Pobil i Trilles que casa amb Antoni Torres, unió que dóna pas als Torres de tant de protagonisme econòmic, social i polític dels segles XIX i XX.

Junt amb els dos llinatges descrits, i successors del seu poder s'inclouen els Torres i els Abargues. Els primers procedeixen de la vila de Murla on tenien el càrrec de governadors. Passava a Benissa en l'any 1596 Lluís Torres Llàcer en casar amb Beatriu Joana Vives Crespo, filla de Baptista Vives notari i ric hisendat benisser. Els Torres es mostren molt actius socialment i formen diversos troncs genealògics amb la resta dels llinatges benissers aconseguint una situació social privilegiada que els situava a darrers del segle XIX i primers del XX al capdavant dels destins polítics de la comarca representant al districte tant a les corts com al senat de l'Estat espanyol. El poder dels Torres fou, en el temps que estigueren en acció, molt remarcable i influent en tots els sentits. Els Abargues procedeixen de Calp, localitat d'on s'absentà una branca principal pels perills i inseguretat que portava mantenir casa en un lloc permanentment assetjat pels pirates barbarescs. Estan datats a Benissa des de l'any 1591 on Alfons Abargues casa amb Elisabet Crespo, però prenen carta de naturalesa benissera a darrers del segle XVII quan Joan Abargues Abargues casa amb Anna Maria Torres i crea nissaga que emparenta, fonamentalment amb els Feliu.

Altres llinatges considerats com rics hisendats són els Andrés, que procedeixen de Planes i els Piera on en l'any 1381 Lop Piera tenia declarada una riquesa superior als 2000 sous al terme de Calp. Els dos llinatges entren a formar part de les famílies tradicionals ja descrites aportant el seu patrimoni extralocal, aconseguint alguns d'ells, com Francesc Andrés Feliu, ser el primer terratinent de Benissa i uns dels cinquanta primers contribuents de la província a darrers del segle XIX.

Molt lligats als Torres i els Abargues es situen els Cabrera que aconseguien el seu protagonisme social en enllaçar amb aquests darrers, després d'un seguit d'encreuaments amb els Bertomeu de Teulada. Part del patrimoni dels Cabrera és molt possible que provinga de l'activitat professional de la llarga nissaga dels notaris benissers del mateix cognom que tenen una remarcada presència en el segle XVII. Altres, com els Crespo, veieren disminuir part del seu patrimoni antic forçats a dividir-lo en la seua prolífica descendència. No obstant algunes branques aconseguiren estar sempre presents en la vida representativa local mercés a activitats mercantils o professionals lliberals que prosperaren.

Quan per circumstàncies obligades el patrimoni s'havia de repartir entre diversos hereus aquests havien de procurar recuperar el nivell anterior. Era comú acudir a l'endeutament per comprar terra recorrint al censal concedit per la parròquia dins dels privilegis d'amortització autoritzats a les corts reials. Els cabalers de les grans famílies no tenien altra opció per continuar dins d'eixa classe social que endeutar-se o fer un bon casament.

La riquesa dels hisendats benissers, fonamentada en l'explotació agrària de conreus de secà, estava subjecta a vaivens del clima, aspecte que afectava profundament a la seua economia. En la reclamació que tenia lloc en l'any 1864 per qüestions de l'exagerada contribució dels consums, els propietaris benissers manifestaren que este vecindario se compone de una docena de familias que subsisten con mediana holgura, de cincuenta más que viven con mediana angustia subsistiendo el resto con angustia absoluta. Opinió que a darrers del segle XVIII ja havia fet notar el geògraf Cavanilles. Condicionat, per tant, el camp benisser a un conreu de secà els bons moments econòmics dels rics benissers s'ha de situar amb l'èxit que alguns, com la morera en el segle XVIII o el raïm en els segles XIX i XX, tenien en el mercat nacional. Les rendes, depenent sempre de les circumstàncies descrites, els obligava a una estricta administració econòmica, que tot i la seua modèstia era molt superior a la de la majoria de la població reduïda a la classe jornalera o menestral. Part dels seus èxits socials es devien a l'obtenció d'estudis superiors que els permeté ascendir en camps com la política, la jurisprudència o l'església, amb els seus consegüents contactes i influències en profit de la família, crescuts a més, amb l'obtenció de títols nobiliaris (Feliu, Ivars i Torres-Abargues).

Eren conscients de les seues responsabilitats de classe i, per tant exerciren una mena de tutelat sobre la resta de la població. Amb la possibilitat d'un accés a la formació cultural obtingueren titulacions universitàries que posaren al servei del govern del poble. Documents, com les Insaculacions de principi del segle XIX especifiquen la presència de diversos doctorats i graduats en lleis. Procuraren dins del que els era possible millorar les estructures docents fundant escoles i atenent les escoles de gramàtica. Afavoriren les arts mitjançant el patrocini d'altars a l'església parroquial. Estigueren presents en els segles XIX i XX en la política estatal; del seu si isqueren diputats i senadors a escala nacional. Foren autors de les primeres expansions urbanes superant el cercle de les antigues muralles i proporcionant gratuïtament, segons casos, terrenys per a construir carrers i places o bastir edificis del comú.

Unit el seu destí als negocis de l'agricultura, no reaccionaren cap a la recerca d'altres alternatives econòmiques per a subsistir als nous temps. A principi del segle XX havia començat la seua davallada quan opten per deixar l'explotació agrària en mans dels seus procuradors i passaren a residir a la ciutat de València a la recerca de millors expectatives per als fills. En els anys cinquanta del segle XX s'havia accentuat la seua decadència, tant per l'afebliment de les línies successòries, com per l'impossibilitat de mantenir el conreu de les terres, les quals dins de les dècades següents foren venudes a promotors immobiliaris.