Aqüífer

La Hoja 822 del Mapa Geològic i Miner d'Espanya, redactada en la zona de Benissa en l'any 1958, indica que el substrat geològic del terme pertany a l'etapa de l'Oligocé-Aquitanià observant-se un gran gruix de sediments del miocé. Eixes margues impermeables de cobertura tenen a molta profunditat les capes calcàries del període aquitanià, per tal com les perforacions a la recerca d'aigua s'aconsellaven en l'estudi fet per a la comarca de Dénia en l'any 1972 que al cas de Benissa s'havien de fer a una mitjana de 300 metres. El treball de mesures de nivells es va fer en període d'hivern i en el de màxima sequedat a l'estiu. S'analitzaren els nivells dels pous de font de Beniver, pla de Carrals, l'avinguda del País Valencià, el convent de franciscans, la casa de Feliu, la Costa de Torres i quatre de Berdica. Les observacions determinaren que la distància mitjana del sol al nivell lliure de l'aigua eren diferents d'uns punts a altres sent el del pla de Carrals a 0 en hivern i a 3 en l'estiu, mentre que el pou del convent (punt més alt de mesura) era de 30 a l'hivern i 33 a l'estiu. La tradició ha fet que la gran majoria dels pous de font es realitzaren de forma empírica seguint una línia que baixava del convent i el vell edifici del grup escolar Pare Melchor, continuava a l'ampla de l'avinguda del País Valencià i buscava el subsòl del barranc del Quisi. La línia del barranc va motivar comentari en l'any 1775 al geògraf i botànic Cavanilles, a qui no li van ser indiferents les hortes que creixien al costat del barranc amb multitud de sínies que aprofitaven les aigües del nivell freàtic del seu curs. Eixa situació determina que els brolladors d'aigua es situen al terme de Benissa al vessant sud del nucli de la població i a partir del pou de la plaça de l'Església Vella donant per bona l'opinió dels mestres pouaters, que eren del parer que les vetes d'aigua nascudes al Pla de Canor buscaven la sortida a partir d'eixe punt. La presència de topònims com la Marjal, situada dins de l'ampla plana de Canor i la Marjaleta a Berdica, dóna peu a pensar que en temps antics serien un aiguamoll sanejat posteriorment per les obres de l'Aigüera o pel túnel del Pla de les Vinyes. Justament en eixa altura de quota de nivell es troben les fonts de Núsols, Orxelles, Sant Pere del Pou d'Avall, Santa Anna i Paratella i totes les fontanelles secundàries del Lleonet, el Magraner, el Llidoner i el mateix Pouet de Berdica i la desapareguda del Cannar. Un altre aqüífer interessant és el que es forma a quotes molt superiors a les descrites, com és la font de Bèrnia o de Cabanes alimentada dels recursos que acumula la serra que són producte de les neus hivernals o dels temporals d'aigua de llevant. Eixa font devia tindre en altres temps un cabal més important quan fa pensar a les autoritats de Benissa en l'any 1926 en la possibilitat d'unir-lo amb el d'Orxelles per a dotar el poble d'aigua corrent. El projecte d'exploracions a la recerca d'aqüífers poderosos es reprendria en l'any 1955 autoritzant l'Ajuntament a l'hidròleg Cayrola a fer prospeccions al peu de la Solana, mampresa que va crear una societat local abocada a un fracàs en tots els aspectes. En els anys seixanta del segle XX, i amb ajuda del Ministeri d'Agricultura, es feren per la companyia Vegarada prospeccions a Canor i Berdica sense èxit. Més actualment se'n realitzaren al Barranc Fondo de Pinos i a Ferrandet amb la localització de malles potents d'aigua amb un gran índex de sal. Amb un resultat més favorable s'aconseguiren cabals a Canor i a Núsols.

Bibliografia: :Mapa Geológico de España.Hoja nº 822.Benissa. 1961. Estudio Socioeconómico de la comarca de Dénia. 1972. Localizaciones acuiferas de Benissa y su relación con el habitat. José M. Pérez Burgos-Ana Ronda Femenia. Col·lecció Urbanisme Musulmà. 1988.