racionament

Control de determinats articles de consum que es fa pel govern en situacions extremes i que són mesures que es prenen per a facilitar al consumidor una ració bàsica per al seu sosteniment. No podem considerar com a pràctiques de racionament les polítiques que sobre el blat i altres cereals es produïren a la Benissa dels segles XVII i XVIII, que tenen una lectura més de prevenció i aprovisionament que de fiscalització. Un dels racionaments més estrictes tingué efectivitat en l'immediat de la postguerra civil de 1936, i es va aplicar entre els anys 1939 i 1952 per als queviures, finalitzant uns anys després per als combustibles. Una idea manifestada oficialment justificà aquestes mesures per la prolongada sequera que no permetia collites regulars, les destrosses als centres productors originats per la guerra i l'aïllament internacional. No són del mateix parer alguns estudiosos de l'economia d'eixe període que orienten les seues investigacions a dir que fou una opció del govern a prosseguir l'economia de guerra, per tal com eren incapaços de situar els nivells de producció als d'abans de la guerra. Cap reforma sobre les estructures agràries, una reduïda capacitat financera i la renúncia a qualsevol política econòmica assenyada féu que la dècada dels anys quaranta, i bona part dels cinquanta fora una època de general misèria. L'energia elèctrica, depenent Benissa de la que es podia produir a la zona d'Alcoi, afectà les fàbriques de mobles i altres indústries locals. Era un reflex del que passava a altres llocs. Una altra font d'energia, com el combustible per al transport, sofrí una dura retallada obligant a fonts alternatives com l'aplicació d'un artefacte adossat al vehicle que produïa gas pobre (gasogen) per la combustió de corfa d'ametla. Els aliments per al consum humà es distribuïen en comerços autoritzats, que eren la majoria dels del poble, que oferien els productes prèvia la presentació d'una cartilla (Cartilla de Racionament) a la que s'afegia un cupó per cada producte adquirit, presentant el comerç posteriorment a la venda el corresponent resguard a la dependència d'Abastos al carrer del Pare Melchor. Les cartilles eren individuals diferenciant als adults dels xiquets i les mares que infantaven. Algunes tenien caràcter col·lectiu (seminari menor dels franciscans, asil i col·legi de monges franciscanes). La producció del blat estigué intervinguda i els productors locals havien de declarar la collita i s'havien de proveir d'una guia per al transport fins al molí. La farina de blat fou substituïda, o alternada, per les de dacsa i ordi.