rompuda de les terres

Profunda transformació del paisatge rural del terme de Benissa experimentat, principalment, en els segles XVIII i XIX en reduir-se a cultiu gran part de les terres ermes. La mesura afectà les terres dedicades a pasturatge i a boscatge produint espectaculars canvis que, en alguns casos aplegaren a modificar l'aspecte de les muntanyes (La Solana i el tossal del Moro) i als pujols (tossal de Cabrera, tossal de Poller, Tossal de Cocentari, etc.) com així mateix a terres marjalenques (Pla de Canor i Pla de Berdica) o de grans espais de pastura com Fanàdics. Són diverses les causes que originaren eixa situació, que no fou un fenomen local, sinó que afectà la pràctica totalitat del País Valencià. La circumstància de trobar-se immers el segle XVIII en un procés d'augment demogràfic mai conegut, un moderat progrés econòmic i una situació política de certa estabilitat foren poderoses raons per a posar en conreu terrenys que abans estaven verges i que servirien per a alimentar la creixent demanda d'una societat en expansió. Marjals, com l'Albufera de València, veieren disminuir la llacuna d'aigua que les ocultava proporcionant una forta demanada de mà d'obra per a produir arròs a gran escala. La mesura restrictiva del cultiu de l'arròs, prohibida per ser un focus d'epidèmies de paludisme, es tornaren menys intolerants, aconseguint-se a darrers del segle XVIII que l'arròs es convertira en un dels aliments bàsics. Els boscos muntanyencs veieren desaparéixer gran part de la seua coberta (la Solana i la Mallada Verda), per a destinar les llenyes a la creixent exigència de forns de calç i fusta per a la construcció d'habitatges. La ramaderia es ressentí, cas extrapolable a Benissa que es veié obligada a restringir les pastures a un territori limitat denominat Bovalar rebaixant l'antiga i poderosa cabana. Altres cultius tradicionals benissers, com la morera, sofrí també un notable retrocés ja detectat per Cavanilles en l'any 1795.

La nova situació vingué també acompanyada d'altres importants transformacions com va ser l'aparició d'un notable mercat de compravenda que afectava la propietat de les terres. Fins eixe instant, tant a Benissa com generalment, la distribució de la terra estava en possessió de pocs propietaris que eren, en la seua pràctica totalitat, els hereus de les donacions fetes pel rei Jaume I en temps de la Reconquesta. A més existia una altra part que pertanyia al marqués d'Ariza. En mig quedava una ampla franja de camperols reduïts al simple estat de mà d'obra assalariada o, en el millor dels casos, en menuts propietaris rurals necessitats per a subsistir a llogar-se temporalment amb altres propietaris més importants.

El mercat de les terres fou obert per l'actuació de l'església mitjançant l'adquisició patrimonial utilitzant la fórmula legal coneguda per Amortització. Aquesta figura estigué sempre restringida per la monarquia amb la intenció d'evitar al màxim que tant l'església com les ordes militars adquiriren béns segrestant-los del comerç i també convertir-se en un poder econòmic. Diverses necessitats fiscals de l'estat, que en el segle XVIII són importants, fan proliferar les autoritzacions perquè les parròquies adquiriren terres o deixaren diners a censals (vegeu les veus amortització i censal). La parròquia de Benissa obtingué diversos privilegis reals autoritzats a les Corts procedint a crear censos (hipoteques) posant al mercat una massa important de diners que serviren per a adquirir terres a camperols, o hisendats, interessats a crear o incrementar un patrimoni rústic. Altres terres, adquirides directament per la parròquia, foren explotades en règim d'arrendament.

Una altra modalitat d'adquirir terres les fomentà el mateix marqués d'Ariza que a partir de 1746 posa a la venda terrenys de Fanàdics, La Solana i Oltà. Eren terres ermes que en contracte de compravenda es donava un termini de tres anys per a posar-les en producció. La mesura fou amplament contestada per l'ajuntament de Benissa.

La rompuda de les terres va portar també un canvi en els cultius que va ser més significatiu en el segle XIX en dedicar una gran porció dels nous terrenys al conreu de la vinya i la seua posterior transformació en pansa. Aquest cultiu, llevat d'un període de crisi originat entre 1841 i 1844, per una rescissió del mercat anglés, fou l'origen de la gran expansió urbana coneguda a Benissa a darrers del segle XIX, que, encara que no havia conegut un espectacular creixement demogràfic com el del segle XVIII, sí que vivia un bon moment econòmic amb la natural inversió en la construcció d'habitatge per a la gent, que vivint al camp, requeria una casa al poble per a casos concrets com ara l'atenció a malalts de possibles llargues malalties, festes o millor guarda de les collites.

El fenomen anava també unit a l'ocupació quasi permanent de la mà d'obra que, llevat de les ocasionals emigracions a la Ribera, Algèria o el Marroc francés, podia obtenir una ocupació més o menys estable. Una rompuda, lògicament amb la total absència de maquinària, es realitzava amb l'única força dels braços humans que desmuntaven els turons d'arbrat i roques auxiliant-se de les ferramentes de mà i transportant la terra amb carretó, cabàs terrer, i en alguns casos junyit a cavalcadures una tremuja feta amb fusta folrada de zinc que arrossegava i igualava el terreny. Després s'havia de procedir a protegir el terreny desmuntat amb els marges de pedra. El terme «romput» ja estava conegut en documents oficials en expressar-se en la descripció dels béns de Josep Feliu i Feliu amb ocasió de la seua sol·licitud d'executòria de noblesa, corresponent a l'any 1793, que té romputs al terme de Calp, a la seua finca de la Casa Nova.

Rompre

Feina del camp que es realitza al mes de març, coincidint amb l'entrada de la primavera, i que consisteix a llaurar a una bona profunditat amb la finalitat d'arrancar les males herbes i deixar la terra molla per arreplegar les pluges primaverals.

Bibliografia: Canvi i transformació de la terra a Benissa (segles XVIII i XIX). Joan Josep Cardona Ivars.