Hospital de Benissa
L'assistència a malalts pobres o transeünts s'establí a Benissa en temps molt antics. Es té constància que en l'any 1688 ja venia prestant l'hospitalitat a persones de condició humil o transeünts per trobar que en l'any que especifiquem moria un pobre natural de Màlaga, com així mateix es troba un altre cas en l'any 1720 d'un transeünt de nacionalitat portuguesa. Allotjà també en temps de la Guerra de Successió a soldats ferits dels quals moriren entre 1708 i 1711 alguns d'ells. El primer edifici conegut amb eixe nom estava situat al carrer Sant Antoni en la casa que obri cantó a una placeta al bell mig del carrer. És tradició documentada que en l'any 1611 foren hostatjats en les seues dependències tres franciscans preveres i altres cinc germans no ordenats que venien a fundar el convent manat construir pel marqués d'Ariza. L'administració estava al càrrec d'una junta de patrons formada pels jurats de la vila i el rector de la parròquia i nodrint-se de les almoines dels particulars o de les nombroses deixes testamentàries a favor seu. Les dependències foren traslladades a un nou edifici inaugurat en 1780, testificant el rector fra Fèlix Parets que beneeix en 1794 el seu oratori dedicat a la verge de l'Oreto. L'edifici, fet d'obra nova, consistia en una planta baixa destinada a hostatge de la persona encarregada d'assistir als malalts i al despatx de l'administrador. En la segona planta estava la cambra de cures, la capella i dues sales per als malalts amb una segona planta per a usos diversos i que va servir en 1885 com a residència de les monges (Salesses) que el governaren fins a l'any 1936. Abans de la presència de les monges l'atenció domèstica de l'hospital l'efectuava una hospitalera i sota l'administració general de les dames de la Conferència de Sant Vicent de Paül, que era l'associació encarregada de la seua administració fins a l'inici de la guerra civil de 1936. En l'any 1878 existí per part del govern central un projecte de creació d'hospitals comarcals estudiant-se la possibilitat de convertir aquest centre en el punt de concentració dels malalts del districte, qüestió que no es va portar a terme malgrat que l'Ajuntament havia decidit traslladar els seus serveis al convent de franciscans, llavors tancat al culte per les lleis de la Desamortització. El servei clínic de l'hospital estava encomanat a l'equip sanitari municipal format per un dels metges titulars i un mestre cirurgià. Al seu front estigueren com a directors, a partir de 1800 Joan Baptista Blanquer, Diego Blanco Ivars, Joan Baptista Morell, Antoni Argudo, Bernat Ferrando i Francesc Cuello. Dins del segle XX l'establiment entrà en decadència servint tan sols per a atendre campanyes de vacunació i alberg de malalts pobres o en trànsit, i que eren assistits pels metges titulars com Miquel Sala, Pedro Crespo o Antonio Feliu. En l'any 1961 fou lliurat el seu manteniment a la Secció Femenina de Falange que va revitalitzar els serveis organitzant un dispensari per atendre a xiquets i divulgar les modernes tècniques d'higiene en cursos que portaren a terme els metges Pedro Pastor Palencia i Jerónimo Toledano del Valle Inclán. En l'any 1975 es van habilitar els baixos per instal·lar un dispensari mèdic que dirigiren els metges Antonio Carbonell i Vicent Montfort. En l'any 1982 les funcions assistencials es donaren per finalitzades quedant clausurat l'edifici i traslladant els serveis a unes modernes dependències situades a uns locals de la Residència d'Ancians que reunien per primera vegada en un sol lloc a tots els metges de Benissa. A partir d'eixe moment la vida del vell hospital es donava per extingida destinant-se, prèvies les reformes oportunes, a ser la nova seu de l'ajuntament, acte inaugural que fou presidit pel president de les Corts Espanyoles Gregorio Peces Barba.
Bibliografia: La beneficiència a Benissa. Revista de festes de la Puríssima Xiqueta 1996. J. J. Cardona.
