banc

De Biblioteca Joan Josep Cardona
La revisió el 10:05, 10 juny 2018 per Jortola (discussió | contribucions) (Crea article)
(dif) ← Versió més antiga | Versió actual (dif) | Versió més nova → (dif)
Salta a: navegació, cerca

Establiment dedicat a gestionar crèdits i dipòsits dineraris a més del descompte de lletres de canvi, girs i transferències. Abans de la seua implantació a Benissa l'activitat típica d'aquests negocis es reduïa al simple emprèstit efectuat entre particulars. Les operacions es realitzaven mitjançant el document públic que tancava l'acord entre les dues parts i del que donava fe el notari de Benissa. La primera documentació on es pot veure la intervenció notarial és en 1583 on els benissers es veuen obligats a acudir al crèdit per a poder pagar el rescat dels seus familiars segrestats pel corsari Morataraiz. Successius protocols notarials com el de Pere Cabrera (Segle XVII) i Juan Pérez Clemente (segle XVIII) donen complida informació d'aquest tipus d'operacions. La parròquia, posseïdora de recursos econòmics, actuava també emprant diners, però amb la modalitat de censal, situació obligada per a regular el tipus d'interés que corria i evitar els abusos en què incorrien els particulars. Constituït d'aquesta forma el censal, pràctica a la baixa a la segona meitat del segle XVIII, s'acordaven els termes de pagament dels interessos i la restitució del capital. En l'any 1880 es funda la societat coneguda com a Banca de Abargues i Cabrera, transformada a la mort d'Abargues en Banca de Viuda de Abargues, Cabrera i cia.. El progrés tècnic d'aquest establiment va permetre efectuar les operacions habituals d'una banca moderna. A la fallida de l'entitat, ocorreguda en l'any 1922, els serveis de banc els efectuà Maria Rodes Barbosa, empresària asturiana que instal·là oficina al carrer Sant Pere. Dins de la dècada dels anys trenta del segle XX operen amb sucursal el Banc Espanyol de Crèdit, que treballa fins a 1934, deixant pas al Banc de València. A banda del Banc de València els grans bancs triaven per a la seua representació a persones de solvència moral i econòmica, amb el nomenament de corresponsal i que treballaven a comissió el cobrament d'efectes i la captació de clientela. Entre aquests professionals estigueren Joan Bautista Martínez Mestre, Juan Muñoz Golf i Felipe Cardona Font, els quals ostentaven la corresponsalia dels bancs Español de Crèdito, Central, Hispano Americano, Bilbao i Popular. En l'any 1953 la Caja de Ahorros del Sureste de España establia sucursal, a la que seguia en 1969 el Banc de Bilbao, la Caja de Ahorros Provincial de Alicante en 1974 continuant dins d'eixa dècada els Banco Central, el Banco de Alicante i la Caixa Rural de Altea. Les direccions superiors d'aquestes entitats entraren en un procés de fusions, raons per les quals les oficines de la Caja Provincial de Alicante i la del Banco de Alicante tancaren per a unir-se respectivament a les noves entitats constituïdes amb el nom de Caja de Ahorros del Mediterráneo i Banco de Bilbao Vizcaya Argentaria. Mentre eixe procés s'efectuava ja s'havia establit la Caja de Ahorros de València a la que seguiren més modernament La Caixa, Caja Rural del Mediterráneo la Banca March i la Caja de Múrcia.

Bibliografia: «Un estudi sobre la situació socio-económica de Benissa». Santi Ferrer. Revista de festes de la Puríssima Xiqueta. 1994. «La Banca Viuda de Abargues, Cabrera y Cia». J. J. Cardona. Revista de festes de la Puríssima Xiqueta 1997.