caça
L'esport practicat amb armes de foc, o altres arts, amb la finalitat d'aconseguir abatre animals volàtils o terrestres en estat salvatge. Els antecedents d'aquesta dedicació a Benissa cal buscar-los en notícia que dóna el pare franciscà Manuel Fabregat en la seua història de la Puríssima Xiqueta quan, comentant episodis de l'expulsió dels moriscs cita textualment: algunos hombres de Benisa se unieron con unos valientes cazadores de Calpe y formaron como una peña para la caza que había mucha en la sierra de Oltá; pero dedicáronse a vigilar las moradas de los moros cristianos por se habían escondido en ellas y a cazar a los que les salían al encuentro para molestarles, dejando con frecuencia alguno muerto o haciendo algún prisionero que retenían preso, para canjearlo con los cristianos que los piratas o corsarios se llevaban. L'eficàcia d'aquells caçadors, i altres del voltant, queda datada quan a l'acte del multitudinari bateig de moriscs, fet a la parròquia de Benissa en l'any 1610, de Hieronima Guareta, de 30 anys, es diu que fou caçada en Llíber. La possessió d'armes de foc en mans de particulars en aquelles antigues èpoques, i en altres més recents, era prou comuna atesa la incertesa en què es vivia a causa de les successives guerres, avalots i proliferació del bandolerisme. Una altra causa de la difusió de les armes de foc el constituïa la presència del cos paramilitar de les milícies urbanes que en requerien un determinat nombre per a mantenir un mínim d'eficàcia. Eixa circumstància es donava en l'any 1834 en la constitució de la Milícia benissera on s'especifica que Josep Feliu tenia 2 escopetes, Miquel Andrés 4, Francesc Feliu 4, Josep Abargues 4, Pasquala Abargues 2, Francesc Feliu Ivars 3, Carles Maria Orduña 5 i el veí de Pinos Lluís Ferrer 1 escopeta. La propietat d'aquestes armes, segons casos, no estaven subjectes a llicència, com era el cas dels benissers esmentats. No obstant el descontrol que això comportava va endurir les mesures del govern, tant per les mesures de seguretat com per evitar l'adhesió dels seus propietaris a les faccions carlines que proliferaren durant tot el segle XIX per aquestes nostres comarques. Un exemple de les mesures preses es donava en l'any 1851 quan el caporal de la Guàrdia Civil de Benissa Francisco Ochoa, acompanyat dels guàrdies Gonzalo Gil, Bonifacio Marco, Manuel Miralles i Angel Sacasa requisen un bon nombre d'escopetes a particulars de Xaló. Era una mesura profilàctica per tal com en eixa època sovintegen molt els assassinats, especialment al camp, com així es detalla en diverses declaracions facultatives a les actes de soterrament de la parròquia de Benissa. La freqüència dels assalts a les cases aïllades és probablement la causa de la construcció d'espitlleres que és comú trobar al llindar de les cases antigues no reformades del camp benisser i des d'elles vigilar, i en casos, obrir foc sobre els assaltants. El control de les armes de foc era efectuat per la G. Civil amb les obligacions anuals per part dels propietaris de fer l'adient presentació a la caserna i pagar la renovació de les llicències. Això quant a les armes llargues. Les pistoles i revòlvers, més difícils de perseguir, sempre existiren ocultes, i en especial a primers del segle XX per les circumstàncies del moment (guerres d'Àfrica, vagues a les grans ciutats, pistolerisme, etc.), comportant tot un seguit de delictes que a Benissa queda constatat en els nombrosos expedients judicials que es formen en eixe període. El gos, company del caçador, estava subjecte a tributació municipal i era obligatori portar la xapa de llautó identificativa així com ser vacunat contra la ràbia.
A banda de la caça efectuada sobre animals comestibles era premiada la caça d'animals depredadors com les àligues, falcons i raboses. La primera recompensa datada és la que correspon al veí Vicent Cabrera Pineda que en l'any 1913 l'ajuntament el gratifica per haver donat mort a una àguila. La corporació guardava el cap o la cua de l'animal entre els diversos objectes de l'arxiu; era costum que el caçador manara dissecar l'animal per a adornar una estança principal de sa casa.
En la caça esportiva a gran nivell cal mencionar als germans Joaquim i Josep Feliu Rodríguez de La Encina, especialment Josep que en la seua joventut havia format part d'expedicions de la caça de lleons a les muntanyes de Marroc a la meitat del segle XIX. Les afeccions per les armes de Josep Feliu era proverbial en gaudir d'un ben assortit armer que li serví també com a bastiment per a les aventures que sobre pronunciaments polítics va portar a terme en la comarca, especialment en la revolta acabdillant faccions carlines de l'any 1873.
L'associacionisme dels caçadors és difícil de precisar el moment en què decideixen unir els seus interessos. Tan sols la vaguetat de les notícies expressades a la premsa de l'any 1902 es pot deduir que mantenien reunions en locals més o menys estables i sempre vinculats als colombaires. En temps més moderns, datats a la dècada dels anys setanta del segle XX, construïren un camp de tir a La Solana i regularen el caçador del terme mitjançat la instal·lació de cartells indicador.
