construcció

Ens referim a l'art de construir edificis i als operaris que intervenen. Podríem considerar que tant els primitius edificis particulars de Benissa com els de més envergadura, entre ells el temple de Sant Pere o les muralles, es farien emprant el coneixement de persones pràctiques i el complement que podrien aportar els propietaris o el veïnat. Les notícies al respecte són prou explícites. La primera d'elles la podem extraure en els plets seguits per Benissa i Teulada per la construcció del temple de Sant Pere en l'any 1405 que formen un interessant document arxivat en la secció del Mestre Racional en l'Arxiu del Regne de València. La notícia parla de veïns que han de contribuir a més de diners «e altres coses necessàries» a fer pujar el temple que es construïa, la qual cosa ens fa pensar que el pes de les obres estaria al càrrec de persones de tota condició laboral. Res es sap dels mestres que dirigirien les obres i cal remuntar-se a l'any 1610 on es dóna notícia que al bateig d'un fill del pedrapiquer Pere Palacios apadrina el que es fa dir mestre Andrés de la Cubilla, que també té eixe ofici. El segle XVIII és el període en què Benissa comença la seua expansió urbana amb els ravals que formen el primer cinturó de fora el mur. Edificis com la Casa del Consell o la segona llotja (ajuntament vell), i un poc més arrere les ampliacions de l'església de Sant Pere amb la capella del combregar, farien possible una millora tècnica dels primitius obrers, quan no la presència d'algun mestre d'obres, com Josep Agapa, natural d'Amposta i mort a Benissa en l'any 1742, els quals aportarien les novetats que anaven apareixent en l'art de l'arquitectura. Pel peritatge fet a les cases propietat de Josep Ivars del Pobil en l'any 1797 per a la seua prova de noblesa coneguem que actua un obrer natural de Benissa, amb la consideració d'expert en obres. El nom d'aparellador, en la percepció de ser persona habilitada per a construccions, apareix en l'any 1860 en ocasió que l'Ajuntament nomena a tres perits del poble per a reconéixer l'estat de l'edifici de la parròquia, perquè, indica l'ajuntament, no existeixen al poble mestres d'obres o arquitectes. La Matrícula Industrial de 1859, efectivament, no dóna referència de llicències professionals d'obrers. La construcció del gran temple parroquial, començat en l'any 1902, oferirà la possibilitat de formació als obrers de Benissa com a conseqüència del magisteri dels mestres d'obra fra Maseo Company i Adrià Vela, directors de les obres. Les nissagues professionals com els Gils, els Castells o els Carralo trobaren en el curs de la construcció un banc d'aprenentatge que els permeté progressar en la seua activitat laboral. També són fills d'eixe moment la implantació d'avanços en la decoració de les cases com és l'exemple de l'apertura de l'establiment de fabricació de taulell hidràulic de Joan Rosselló i posteriorment el de Joan Iborra i les adaptacions en la fabricació d'algeps que farà l'obrador de Francesc Llopis Mariano. En el periòdic El Centinela, en l'any 1901 s'anuncia Andreu Castells Ivars com expert en lluïts de façanes emprant el sistema conegut com a «granito de oro», famós embelliment de l'exterior de les cases modernistes de Benissa. El mateix obrer fou autor d'un sistema per a combatre el salobre, que havia aprés en la seua estada a l'estranger. En la guia Bailly-Baillière de l'any 1922 s'anuncien deu mestres d'obres, oferint-se Carles Castells, com a expert en lluïts especials de façanes. Tots eixos professionals actuen com a cap de colla treballant a peu d'obra i dirigint a la resta d'obrers i manobres. Eixe costum persisteix fins que la legislació laboral apareguda a primers dels anys seixanta del segle XX obliga a posar en ordre fiscal i tributari a l'obrer autònom. La mesura fou necessària davant l'increment de mà d'obra que precisava la creixent activitat immobiliària que demanava racionalitzar i modernitzar el sector. La gran majoria dels obrers va optar per formar unes colles laborals molt nodrides a manera de societat posant al cap a mestres d'obres com Francesc Cabrera Pixo o Joan Cardona Xoquet, i seguint la resta cotitzant com autònoms.

Empreses de construcció

A principi dels anys seixanta del segle XX els promotors Josep Torres i Josep Planchadell construïren el barri de Sant Nicolau, seguint-se a continuació per iniciativa particular el Grupo Cervantes. Coincidint eixe instant en els estudis per a dotar els habitatges del poble d'aigua corrent s'iniciarà un moviment sense aturador en la creació de societats dedicades a la construcció a gran escala. Els padrons municipals d'indústria de l'època destaquen entre altres a les següents firmes: Carlos Castells Carrió, Parcelamientos Porsellanes, VAPF, S.A., Andrés Rubio Fayos, Construcciones Benisa, SL i Constructora del Este. Subsidiàriament van creant-se empreses auxiliars com eren les de blocs i reboltons de formigó activitat iniciada per Antoni Ribes, unit després a VAPORPESA, o Domingo Santacreu i la mateixa Construcciones Benisa que posa en marxa una factoria. Escissions posteriors de socis donaren pas a altres societats (Construcciones Juan Porsellanes, José Ivars Bertomeu o Urbeco), o a la creació de noves com Jaime Cuello, els germans Martínez Ortolà i altres. El sector en l'actualitat ha aplegat a altes quotes de tecnificació i especialització com a resultat del gran boom immobiliari que afecta el terme de Benissa i els seus veïns.