desamortització
Conjunt de lleis produïdes als segles XVIII i XIX amb el qual el poder polític llibertava propietats acumulades en les denominades «mans mortes» (Real Patrimoni, Ordes Militars i les propietats dels ordes religiosos) i mitjançant subhasta, i consegüent indemnització, les posava en mans d'agents econòmics més dinàmics amb la finalitat d'augmentar la producció. La mesura pretenia que la propietat privada incrementara amb la seua explotació tant la riquesa particular com la Hisenda Pública per via d'impostos. Encara que s'ha atribuït la responsabilitat global d'aquestes mesures al polític Juan Álvarez Mendizabal s'ha de donar a Pedro de Campomanes, ministre de Carles III, autor del llibre Tratado de la Regalía de la Amortización, la inspiració de les successives lleis que s'agafaren com a model per a dur a la pràctica la desamortització. Seguirien les lleis de 1813 de les Corts de Cadis i les de 1820 amb les quals començaren les primeres expropiacions, si bé foren les més eficients les promulgades entre 1835 i 1837 per Mendizábal les que donen pas a la ferma execució de les reformes. A les subhastes acudiren els grans comerciants de les capitals i els capitalistes de tota mena, sent els grans beneficiats amb l'afegit de nombrosos fraus i incidents. Al contrari, els colons i llauradors arrendataris, directes explotadors de les finques abans de la desamortització, com que no les podien adquirir, foren els grans perjudicats. El resultat final de la desamortització fou beneficiós per a l'Estat que pogué dur avant un seguit d'obres en camins i carreteres i un impuls a la indústria. A Benissa la mesura afectà el convent de franciscans, el qual fou taxat per un valor de subhasta de 27.738 reals. Suposem que es referia únicament a les dependències del convent i de l'església, ja que la major part dels horts foren venuts pels franciscans després de la Guerra del Francés per a poder pagar les reparacions de la destrossa que feren en el convent les tropes franceses allí aquarterades. Els edificis no foren adquirits per cap particular i l'Ajuntament en l'any 1871 oposa una al·legació a l'Administració Econòmica de la Província en previsió d'una maniobra contrària als interessos del poble, al·legant l'Ajuntament que l'església estava oberta al culte i servida diàriament com ajuda de la parròquia, situació que li va permetre al seu dia eximir-se de la subhasta. Quatre anys després insistí altra vegada l'Ajuntament afegint que l'edifici, a més d'església, és escola de xiquets. Les terres propietat de la parròquia, adquirides per diferents privilegis d'Amortització, es veieren també afectades per la llei seguint-se els oportuns expedients de subhasta al que acudiren compradors tots ells aliens a Benissa. D'eixa forma, aquelles terres que com l'Esquerdeta, Coma de la Muntanya o Senijola, adquirides a darrers del segle XVII, i part del XVIII, seguint els privilegis d'Amortització de les Corts Reals, previ el pagament del tribut del 25%, seguiren la sort comuna a la resta dels patrimonis urbans o rústics propietat dels establiments religiosos de tot l'estat. Previsiblement la parròquia en posseiria altres més, però aquestes, sense documentar, les passaria directament a censal, com així o prova que en l'Amillarament de 1893 moltes finques fiten amb la denominada genèricament «tierra del clero». Aquest cens (en teoria préstecs hipotecaris) també foren afectats pels decrets de desamortització quan finalitzà la dels béns mobles. Fou aquí on la parròquia es veié més perjudicada per tal com bona part dels seus ingressos proveïen d'allí, això si, percebent les rendes amb notable dificultat segons es desprén de les notícies de les Visites Pastorals. Els concordats firmats entre el Govern Espanyol i el Vaticà establien que, desaparegudes les rendes que gravaven les finques del clergat, l'Estat assumiria part del manteniment dels preveres dins dels seus pressupostos generals. No sempre es complia acuradament, motiu pel qual el clergat benisser, mitjançant els seus dos síndics mossén Francesc Cabrera i mossén Joaquim Crespo, seguiran contínues reclamacions als tribunals de la Desamortització. Els béns de propis (part de terrenys o béns mobles que pertany als municipis que destinen les rendes a cobrir el pressupost), foren també afectats per la Desamortització i feta en la mesura general de l'any 1855 i que es va portar a la pràctica a la província d'Alacant en l'any 1861. Dins d'eixos béns estava el poble de Benissa amb dos molins de vent i la posada del poble i que es varen vendre per 62.600 reals dels quals 50.080 anaren a parar a les arques de l'Ajuntament.
Temes relacionats: privilegi d'amortització, exclaustració.
Bibliografia: Contribución al estudio de la Desamortización en la provincia de Alicante. Rafael Ródenas Villar.I Congrés Història País Valencià. 1974Señores y propietarios. Cambio social en el sur del País Valenciano. Pedro Ruiz. 1981. Historia de la Provincia de Alicante. Salvador Forner. Vol V. 1985. La desamortización de Mendizábal en la provincia de Alicante. El clero regular: 1836-1850. Glirecio Sánchez. 1986. Canvi i transformació de la propietat de la terra a Benissa. J. J. Cardona.
