goigs

Expressió popular de la devoció als sants patrons d'un poble escrits en vers i musicats. A cada final de grup de versos sol haver una tornada, que a manera de cor, és repetida fins a l'acabament. Els versos al·ludeixen a la vida i miracles del sant alhora que es demana la seua protecció. L'origen del goig es remunta a èpoques medievals sent molt ampla la seua distribució geogràfica a tot arreu del nostre país. En el moviment cultural del segle XIX, conegut per la Renaixença es féu un esforç per recuperar del seu oblit els goigs, i destacats literats com Verdaguer, Teodor Llorente o Maragall en compongueren de nous. A casa nostra fou el rector de Senija, Joaquim Martí Gadea, eminent folklorista, qui en recuperà, en compongué i els publicà amb profusió. D'entre ells s'han de destacar els Goigs de la Puríssima Xiqueta, composts en l'any 1870. A banda d'aquests a Benissa són coneguts els goigs a Santa Anna, a Santa Bàrbara, i als Sants de la Pedra que es canten a les festes de les ermites de Santa Anna, Pinos, i Lleus. Aquests goigs, molt comuns, són rèplica d'altres composts en altres llocs i que òbviament no són exclusius per a Benissa Més modernament es compongueren, a cura de Pasqual Giner Pérez, els goigs en llaor de Sant Vicent Ferrer, per a l'ermita de Pedramala.