marge

El límit d'una superfície, generalment agrària, al que ens referim quan es presenta un desnivell. El terme municipal de Benissa, per la seua orografia molt trencada, presenta un gran nombre de marges, la majoria dels quals estan fets amb obra de pedra seca. Aquesta construcció ja devia ser coneguda en temps antics però serà als segles XVIII i XIX quan apareixen marges més arriscats de concepció per a protegir les faixes de terra que formaven els bancals que anaven guanyant-se a muntanyes o terres boscoses. Aquest treball es va ser necessari tant per a evitar les pèrdues de terra a causa de les pluges intenses com per a guanyar més espai de cultiu. Era un treball costós tant en l'aspecte físic com en l'econòmic i únicament s'havia d'efectuar quan era estrictament necessari. Per eixa circumstància era el mateix propietari del bancal qui l'aixecava emprant períodes de l'any en què les terres, per efecte dels molls, no es podien conrear. En altres ocasions la complexitat en altura o desnivells arriscats feia necessària la presència dels mestres margenadors, especialistes en eixe menester. Un marge que superara els tres metros d'altura ja era considerat de complicada execució que a més es multiplicava si la llargada era excessiva. Cada mestre margenador solia tindre els seus secrets particulars, circumstància que es manifestava en l'estil i acabat del treball. Quan un marge era de regular altura el margenador calculava a ull on calia treballar més en la seua estructura amb la finalitat que entre la base i l'altura les pressions actuaren a l'estil d'una volta. D'eixa forma, seguint el sistema propi d'un sostre, s'aconseguia l'equilibri de forces i una gran resistència a l'ensulsida. Això era denominat gràcia del marge. Altres vegades la pressió l'efectuaven fent el marge en forma de talús anant tombant i inclinant-se la paret des de la base a mesura que anava prenent altura. La construcció s'iniciava fent una rasa de punta a punta del terreny sobre el qual després aniria enlairant el marge. Solia tindre entre mig o un metre de profunditat i servia com a fonament. Sobre ella anaven pujant les filades de pedra on calia deixar la cara més plana a l'exterior, feina que es denomina carejar utilitzant la picola per allisar la pedra. La construcció d'un marge ha de tindre en compte que entre ell i la part del talús ha de quedar un mínim de dos pams que va reomplint-se amb pedra menuda i terra que van aixafant. Eixa feina es diu ripiar i té com a missió exercir com una esponja de dilatació que actua com a desguàs controlant de les aigües per a millor defensa de l'obra. Si es troba la construcció amb terrenys que tenen tendència a fer aiguamoll o pateixen de forta escorrentia cal fer de tant en tant boqueres per a sumir les aigües. Si el marge és llarg, es solen fer graons amb pedra plana incrustada directament al marge amb un acabat de forma d'escala. La tècnica de margenar ha permés guanyar terreny per a cultiu cosa que es pot veure a tot arreu del terme fent-se inclòs marges en plena muntanya, com el cas de les muntanyes de La Solana, Bèrnia i la Mallada Verda. Altrament un marge permet eixamplar un bancal i inclòs igualar el terreny, feina que es realitzava amb una espècie de caixa de fusta reforçada en forma de recollidor o pala gran, que arrossegada per un matxo anava conduint la terra fins a igualar l'obra. La pedra utilitzada és la que dóna el terreny, però sempre serà preferida la denominada pedra viva, que és la que es troba als peus de muntanya o a la Pedrera de Canor, encara que hi ha professionals que ponderen la que procedeix del Racó de Carabou. S'han conegut en tot temps grans mestres en l'art de fer marges destacant entre els antics a Dulce Ivars Roca, Josep Ivars Sivera i Pere l'Obrer de Pinos, i entre els més moderns Miquel Baidal del Pou, els germans Joan, Silvestre i Josep Ivars Poller, els germans Esgarrats, i Vicent Ivars Maciana i Poldo.

Bibliografia: El marge com a expressió d'arquitectura rural. Joan Pastor Crespo. Revista de festes de la Puríssima Xiqueta. Any 1998.