moriscs

Es denominen moriscs als descendents dels musulmans que quedaren habitant les terres de la península Ibèrica després de la Reconquesta. Malgrat els intents que admeteren ser batejats a fi d'integrar-los en el si de la nova societat de cristians vells mai fou efectiva la mesura. Alguns bisbes valencians, com Martín de Ayala (1566) manaren publicar llibres (Doctrina Christiana en lengua araviga y castellana) amb la finalitat d'ajudar a propagar el catecisme. El seu estatus social era diferent d'uns llocs a altres i depenent sempre que habitaren en terres de patrimoni reial o de senyoriu. En el cas concret de Benissa no es donaven les circumstàncies de la convivència de les dues comunitats (cristiana vella i morisca) perquè la vila és de fundació cristiana, i, per tant s'ignora el nivell de relació amb les denominades alqueries morisques (Albinyent, Benimarraig, Benimallunt...). Cas contrari era el de la veïna població de Senija, on sovintegen les notícies de convivència de les dues comunitats. Aquella població està regida, en nom del senyor territorial per un alamí, càrrec que als anys de 1430 i 1515 ostenten Hacent Jumani i Sahit Ayen, respectivament, els quals conviuen al voltant de la casa senyorial dels Cornet. Senija conserva del seu antic arxiu parroquial la relació de moriscs que accepten ser batejats en un període que va de 1569 a 1609, fent un total de quaranta i dos cristians nous. De tots aquells llinatges tan sols sobreviuen en l'actualitat els descendents de Jaume Ariol Obaydal, el qual, batejat en l'any 1571, prospera dins de la societat cristiana i arrela dins d'ella. La condició de morisc era objecte de sospita per part dels cristians vells, els quals els consideraven com a confidents dels pirates barbarescos que assolaven les costes. En l'any 1602, el patriarca de València Joan de Ribera, convençut de l'impossibilitat que l'ètnia morisca acceptara el bateig i la seua dissolució dins de la nova població de cristians aconsellà la seua expulsió, decret que firmava el virrei marqués de Caracena en l'any 1609. La mesura aixecà revoltes a la vall de Xaló i poblats interiors fent-se forts els moriscs i les seues famílies a la muntanya del Cavall Verd, als termes de Murla i Benigembla. La situació fou resolta per la força de les armes dels terços de Nàpols comandades per Sanç de Luna i Agustí Mejía, en campanya iniciada el 20 d'octubre de 1609, amb el resultat d'una considerable mortaldat de moriscs i l'embarcament pels ports de Dénia i Alacant rumb al nord d'Àfrica dels combatents supervivents i les seues famílies. La mesura de l'expulsió fou dràstica i cruel autoritzant als moriscs a embarcar-se amb el mínim d'equipatge. Molts d'ells moriren en el transcurs del viatge i els restants foren mal rebuts als ports de destinació. Tot i això molts moriscs d'edat infantil no sofriren la mesura. S'ignora si la causa fou, com alguns autors afirmen (Sarthou Carreres), per qüestions de pietat (la marquesa de Caracena manà que molts xiquets moriscs foren arrancats de les mans de les seues mares) o per fanatisme de batejar els infants. Francesc Vanyó Silvestre aporta una versió més creïble en donar a conéixer el bateig de xiquets moriscs, lliurats pels seus pares a cristians vells de confiança amb la seguretat de tindre en el futur un retrobament. Molts d'ells portaven senyals físics que els identificarien («ab un piquet de ferida en lo remat de la sella esquerre...un piquet en lo front...ab dos senyals de ferida al mig del front.»). La mateixa parròquia de Benissa és testimoni en data del 28 d'octubre de 1610 del bateig de més de trenta xiquets moriscs, els quals segurament queden a viure barrejats en la comunitat cristiana, perquè molts d'ells són considerats com a criats pels seus padrins sacramentals. La mesura de l'expulsió afectà l'economia general del vell Regne de València amb la fallida de la Taula de Canvis de la ciutat de València, pujada de preus i la davallada dels conreus per manca de braços que s'ocuparen dels camps. L'expulsió donà peu a la repoblació dels llocs deshabitats atorgant els senyors feudals cartes de poblament a colons dels seus territoris de cristians vells amb condicions, en la majoria dels casos, molt difícils d'assumir.

Bibliografia: Historia General de Valencia. Escolano-Perales.. 1879. Estudios sobre los moriscos. Joan Reglá. València. 1963. Repoblación del reino de Valencia después de la expulsión de los moriscos. Juan Ramón Torres Morera. 1969 Introducció a la Història de la vila de Vilajoiosa i el notari Andreu Mayor. Pere Maria Orts. 1972. Dos documentos sobre niños abandonados. Francisco Vanyó Silvestre. Actes X Assemblea de Cronistes oficials. 1974. La expulsión de los moriscos, sus razones jurídicas y consecuencias económicas para la región valenciana. Antonio Magraner. 1975. Els moriscos de Senija. J. J. Cardona. Actes XI Assemblea de Cronistes oficials. València 1978. La partició dels termes de Senija i Benissa. J. J. Cardona. Revista de festes de la Puríssima Xiqueta. 1998. El puerto de Dénia y el destierro morisco. Manuel Lomas Cortés. 2009.