Els dàtils
No tinc, de la meua infància, cap record desagradable referit a l'hora de reprendre els estudis després de Nadal. La fira de Sant Antoni ens esperava la setmana següent de la gran festa dels Reis. Amb tan amable perspectiva era difícil no recuperar amb facilitat, i novament, les il·lusions de les festes nadalenques, que tendien a ensopir-se a mida que s'acabaven. Pense també q'ue mon pare, director de l'Acadèmia Sant Antoni, participava del sentiment de prolongació de vacances afegides amainant una mica la seua natural exigència pedagògica. Ja vindria la duresa de febrer. Tot somreia en eixes setmanes de fira en què els raigs de sol lliscaven per sobre les teules dels terrats traient de la molsa humida un perceptible halo de vapor. El forn de Bolufer a les vuit del matí feia olor de pasta cuita de rotllo, d'aquells fets amb mantega; a les nou, de pa comú de casa, i afluixant a mitjan matí l'escalfor, de rosquilla llépola per a xiquets amb dos quinzets gastadors. Tot ens aproximava a una situació de treva, com una complicitat consentida que amagava alguna mancança que no percebíem, però que es sospitava quan molt sovint tocaven les campanes a dol. Gel, sobtada florida d'ametlers i la creu al front. Però la fira de Sant Antoni pujava els ànims i el glop de la vida es bevia com la dolça mistela.
Les festes de Sant Antoni de gener a Benissa sempre gaudiren d'unes moderades llibertats impensables en un altre moment de l'any, perquè la gent, embalada encara per una exaltada pujada de sucre pròpia de Nadal, creia que la festa havia de durar. Com he dit: ja vindria febrer. L'estricte capità Cabrera ja arrufava les celles escrivint al seu El Centinela un paper exaltat en contra de senyoretes que venien a fer la collita en ple hivern. Ja podien els venerables beneficiats de la parròquia fer oficis de reparació, i esmolar la llengua el següent predicador de Quaresma. Ja podia ma venerada besàvia Feliu, des d'aquella severa associació de Sant Vicent de Paül, blasmar paraigües en mà. Tot en va. Tot inútil. La disbauxa, el frenesí, la demència absoluta envaïa la pia i rígida Benissa. Tots no, exceptuem el cercle purità, i quasi quàquer, de don Francisco de Asís Cabrera, que allà a la seua torre oferia als amics una copa de rom, mentre don Eduardo Bordes cantava una part de l'òpera I due Foscari i la senyoreta Sara, molt elegant, polsava el piano.
Encara que semble impossible, la fira benissera és una festa municipal d'èxit. D'ençà que en tenim notícia, sempre ha estat propi de la fira la vara alçada del senyor síndic municipal ordenant com i de quina manera s'han de posar les barraques. I no tinc més remei que dir que, si la cosa funciona, és per això, per ordre, per disciplina i per reglament. I el control de la llapissera al llibre de comptes. La fira benissera fa olor nostàlgica de paperassa administrativa ben portada i com cal.
Però, i també cal dir-ho, la fira antiga de Benissa guanya molt quan es parla en perspectiva. En especial per a la gent de la meua edat, que —siguem correctes— la recorda com a festa pobra de contingut, i més si sabíem, per boca dels nostres majors, la davallada que havia sofrit. Per eixa perspectiva de derrota, sempre hem tingut una visió de la festa hivernal concretada en modestes sensacions, de les quals la palatal és la més enyorada. En primer lloc, el gust dels dàtils, fruita que a la fira regnava amb solemne predomini sobre el modest tot mesclat, recurs més quotidià i conegut. Els dàtils eren llepolia de temporada curta i volien fred. Corresponen els seus sucres a la sagrada memòria de tots aquells que gaudírem d'esforçada infància, aquells a qui els freds hivernals ajudaren a conservar fresca la retentiva. Dàtils secs, dàtils confitats, dàtils en vinagre, dàtils en rama. Dàtils que es portaven al cine fent un present a l'estimada. Dàtils que portaven els padrins a casa. Dàtils que deixaven les butxaques mostoses i dàtils que servien de postres de fira.
El dàtil, situat en l'imaginari infantil com a fruita delicada i cara per a la butxaca, es manté en l'estricta frescor d'un record semblant als anhels treballosament adquirits i gaudits com aquell exercici de trapezi, un dels números dels germans Riquelme, obsequi del Circ Europa, espectacle que, com els dàtils, ve per ara, en el temps de la fira de Sant Antoni, a Benissa.
